Txernòbil a Barcelona

La galeria ILMONDO, especialitzada en fotografia, presenta fins al 14 de novembre una exposició col·lectiva sobre l’accident nuclear a la central atòmica de Txernòbil. Es tracta d’una sèrie d’imatges que tres aficionats a la fotografia varen fer el 2017 en la seva visita a la població de Pripyat, al nord Ucraïna, que va ser desocupada i abandonada des de la data de l’accident, el 26 d’abril del 1986, fa ja trenta-tres anys.

Ara, des que la cadena de televisió HBO va presentar la seva impactant sèrie de cinc capítols sobre el dramàtic accident, el nom de Txernòbil ha tornat al primer pla de l’actualitat. Amb la seva difusió als mitjans s’ha convertit en un trist atractiu destí turístic que molta gent vol visitar. El 2015 varen visitar la zona unes 8.000 persones. L’any passat, a través de diverses agències locals, més de 75.000 visitants varen arribar a Txernòbil i en els primers vuit mesos d’enguany s’han enregistrat ja més de 82.000 visites. És un cas més del turisme de masses que fagocita tot allò que es difon a través dels mitjans televisius.

Però el 2017, Txernòbil era només el nom d’un greu accident que la gent recordava vagament. Doncs vet aquí que tres fotògrafs amateurs que sentien una especial atracció pels espais buits i abandonats varen emprendre l’ambiciós i en certa manera arriscat projecte de visitar uns paisatges que estaven absolutament buits i abandonats des de feia més de trenta anys. En Miguel Ángel Pérez va proposar i convèncer a dos companys de treball, Alejandro Von Podolsky i en Quim Tomàs, que anessin amb ell una setmana a Pripyat, una població de 40.000 habitants propera a la central deTxernòbil, construïda de nova planta pel règim soviètic.

Tots tres són empleats de la Casanova Foto, un dels comerços punters de fotografia a Barcelona, i des de feia temps dedicaven el seu temps lliure a fotografiar espais abandonats, com ara antigues fàbriques tèxtils a la conca de Llobregat, centres esportius ja tancats, esglésies abandonades, etc. Els tres comparteixen l’atracció per grans llocs solitaris, on regne el silenci, on es poden observar els efectes del pas del temps, que deixa a tot arreu la seva empremta. No és l’únic cas que conec d’aquesta passió que impulsa a alguns fotògrafs a l’aventura de descobrir ambients que transmeten amb intensitat els sentiments de soledat o tristesa. El fotògraf, amb la seva mirada, enregistra un moment en el temps, una acció que arriba a la seva plenitud quan allò que s’enregistra no és el present sinó un moment del passat que ha quedat congelat a causa de l’abandonament i l’oblit; s’emprèn així un viatge a través del túnel del temps.

I precisament això és el que veiem en les imatges que els tres fotògrafs, cadascun amb el seu estil, han penjat ara a les parets de la galeria ILMONDO (carrer de Calàbria, 178) de Barcelona. Després de visitar uns espais que podem considerar la meca de la buidor, la soledat i el silenci ara ens ofereixen una mostra dels milers de fotografies que varen disparar en la seva breu però intensa estada en uns llocs que havien estat un veritable infern.

Com expliquen molt bé en un vídeo que podeu consultar a Youtube, varen fer les visites al llarg de quatre dies acompanyats per un guia local que els va donar les màximes facilitats per accedir a espais en principi restringits a les visites turístiques; era encara un temps en què aquestes no eren tan nombroses com ara. Això els va permetre accedir a edificis que també podreu visitar vosaltres gràcies a les seves imatges: Escoles, hospitals i centres mèdics, botigues, comissaries, calabossos, edificis d’habitatges, gimnasos, pisos, etc. A molts d’ells varen trobar encara objectes que potencien l’escenografia: màscares de gas, instruments mèdics, material escolar, joguines, llitets de nadó, partitures de música, fotografies, etc, etc.

Ens mostren la vegetació que torna a imposar-se a les construccions humanes i recupera amb força el seu territori natural. I també, lògicament, les restes de la presència de l’home, amb maquinària abandonada, vehicles en desintegració, camions, autobusos, etc.
Varen fer la visita el mes de març perquè, com a fotògrafs experimentats, cercaven un temps no massa lluminós, amb poc sol i amb cels coberts que s’ajustessin a l’ambient gris i de tristor que volien reflectir.

L’exposició presenta trenta imatges -deu de cadascun- en les que cada autor expressa la seva visió i emocions davant dels mateixos escenaris. En Miguel treballa amb pel·lícula amb una càmera Hasselblad de format mitjà i presenta les fotografies en un format quadrat en una dimensió una mica més gran que les dels seus companys. Utilitza un positivat de laboratori amb una tècnica complexa que aconsegueix donar a totes les imatges un mateix to de color amb un acabat de caràcter pictorialista. En Quim treballa amb tecnologia digital amb una càmera mirrorless i l’Alex amb una reflex de pas universal. Tots dos presenten les seves imatges amb positivat digital. Jo hauria agraït una major dimensió de les imatges que per la naturalesa dels espais que retraten penso que ho haguessin agraït. Però sempre hi haurà temps de fer-ho en futures ocasions.

La tècnica fotogràfica que apreciem és excel·lent en tots ells; la majoria de les imatges estan disparades amb lents angulars i utilitzant tres peus de manera que la nitidesa i profunditat de camp són molt bones i les imatges no presenten les típiques deformacions en les zones perimetrals.

La veritat és que passejant entre aquestes imatges un es va impregnant d’un sentiment de tristesa i es pregunta la quantitat de coses que va deixar enrere la gent per culpa d’aquell accident, espais i vides que d’un dia per l’altre varen veure truncades la seva feina i el seu mode de vida. Un sent també l’emoció d’entrar amb els fotògrafs en àmbits reservats, íntims en certa manera, que visitem també en silenci i soledat.

Resumint, una exposició força interessant que ens recorda els perills de l’energia nuclear i que esperem que es pugui presentar en altres sales i si és possible amb un major nombre d’imatges i en uns formats més grans.