Tània Font: “Una escultura és com un diàleg”

Tània Font (Palamós, 1978) és una artista formada en diverses disciplines que s’ha centrat, sobretot, en l’escultura. Les seves obres, principalment figures humanes que expliquen experiències universals a través d’experiències subjectives, destaquen per l’alt grau d’introspecció i per l’exploració de conceptes com l’atzar i el pas del temps.

Les teves escultures parlen molt de les emocions.

Tot segueix un procés. Les alegries són molt fàcils d’exterioritzar, però els sentiments més “amargs” no tant, i jo ho faig així. Si hi ha un trencament, faig tota la peça sencera però després la trenco. Intento seguir el procés del sentiment i que sigui autèntic. 

El teu procés de creació també es dona a l’atzar o planifiques?

Normalment en una llibreta dibuixo diversos esbossos i escullo el que m’agrada més. I normalment estic fent dues o tres escultures a la vegada. O sigui, sempre tinc alguna escultura començada. A banda, vinc de l’escenografia i he seguit alguns procediments d’aquesta disciplina.

Les idees em venen i a mesura que em van sortint exposicions o fires, plantejo un tema i segons el que sento faig una cosa o una altra. Si estic feliç, em pot sortir una dona rient a la qual li surten pardals del cap. La sèrie de Castells en l’Aire, per exemple, que està inspirada en les cabanes de fusta que va construir Josep Puijula i Vila, el Tarzan d’Argelaguer, van sorgir arran de tenir molta feina amb l’empresa d’escenografia que tenia en aquell moment, i que em va desgastar molt. Quan vaig entregar la feina vaig poder dedicar dos mesos exclusivament a la meva escultura i em van sortir aquestes peces que parlaven d’imaginació, de castells en l’aire, de fer i ser feliç d’un arbre a l’altre, com en Tarzan. La primera de les escultures de Desconstruccions, que vaig fer era una esllavissada molt bèstia i en les altres m’he dedicat a cuidar més el detall, perquè ja no estava en aquest estat de trencament i de ruïna. I no vull que l’escultura en si em condicioni.

I tens algun material preferit?

Per escenografia he treballat molt amb fibra de vidre i resina. He tingut èpoques on el fang m’agradava i el feia servir molt, però ara mateix el faig servir menys i utilitzo molt el ciment perquè tenia ganes de fer peces grosses i perquè aconsegueixo esquerdes i pàtines que no aconseguiria amb el fang. Tot i que a partir d’ara em ve gust incorporar materials més tous i càlids. M’agrada molt el ciment, però pel que vull transmetre ara en una de les peces en les que treballo crec que el ciment és molt dur. Sempre hi ha idees que em volten pel cap però haig de veure com materialitzar-les.

L’exposició Ècdisi sorgeix d’algun moment concret?

He passat per un moment en què em sentia molt estancada i tenia ganes d’un canvi. Se’m va oferir la possibilitat d’exposar a La Capella del Carme de Palamós i, per això, en part, l’exposició actual es diu Ècdisi, que vol dir canvi, metamorfosi, i s’utilitza per referir-se al procés de muda dels artròpodes. Les Exúvies que hi exposo son les cloves d’aquesta “cosa nova” que no està acabada de formar.

Molts dels busts que esculpeixes tenen majoritàriament els ulls tancats -fins al punt que ens pot fer pensar en les escultures d’en Jaume Plensa-, però algunes altres tenen gàbies als ulls o altres particularitats. Què pretens transmetre amb això?

Depèn de què estigui parlant. Quan faig una escultura, vull plantejar un tema, com si fos un diàleg. Quan tanco els ulls de les escultures vull que la sensació que rebi la persona sigui de mirar cap a dins, d’introspecció; però a les cares de nen petit, com a l’escultura Presons de la infantesa, per exemple, no els hi faig els ulls tancats perquè els nens són un full en blanc que van omplint els adults, la vida i ells mateixos amb els ulls ben oberts assimilant com esponges. I és un material que de grans revisem, que és quan mirem cap endins. 

Parlo de les rareses i les particularitat de les persones. M’agrada parlar de la diferència i de les persones neuro-atípiques. Possiblement per això sempre se m’ocorre trencar i esparracar el cap per significar-ho. O com a Neuroatípic, on vull parlar del funcionament del cap, i els ulls de l’escultura són rellotges. Un rellotge (un ull) va a l’hora i l’altre rellotge (l’altre ull) va més ràpid del normal. Parlo de persones a les quals el cervell no els funciona com a la majoria de gent, i tant a ells els costa entendre l’exterior com a l’inrevés.

A més, les teves escultures són arquetípiques.

Alguna vegada m’han dit que faig art femení. I no entenc aquesta distinció. Si un home fa art no es diu que fa art masculí. Faig art i prou. M’interessa fer escultures arquetípiques per englobar molta gent. Fins i tot no faig una persona copiada, sinó que faig una barreja de trets que em porten a una representació arquetípica. 

Potser per això tampoc els hi poses cabells.

És que no vull que el que cridi l’atenció sigui la feminitat, no m’interessa gaire. Faig cares més de dona perquè soc una dona i no conec l’experiència de parlar a través d’un cos d’home. Per això no tinc per costum modelar homes, perquè parlo des de la meva experiència. Tot i que intento parlar per tothom i conversar amb tothom i plantejar temes oberts.

Tot i així, tens escultures com l’Escultura del temps, feta amb fibra de vidre i amb la que vas col·laborar amb un rellotger, que té un pèndol a la panxa, que sí que parla d’un tema més concret com la maternitat.

Sí, el pèndol està a l’altura de la matriu i representa el rellotge biològic que no para. I el rellotge del cap “a tot drap” són tots els pensaments i els conflictes interns pels quals poden passar les dones en relació a la maternitat. A la meva generació se’ls va explicar que es podia fer tot, el concepte de “superwoman”. Algunes vam haver d’escollir -perquè no en vam saber més, perquè ningú ens va explicar què era congelar òvuls, per falta de suport de l’entorn o, perquè en molts casos, si vols exercir els estudis aconsegueixes un sou decent passats els 40 anys-. En aquell moment ser bona artista, dona, autosuficient i mare em semblava una utopia impossible. 

De la mateixa manera que has col·laborat amb un rellotger, et planteges col·laborar amb altres professionals d’altres disciplines?

No ho sé. Pot ser molt maco i no ho descarto, segur que trobaré la manera de col·laborar amb altres professionals i disciplines diferents.

No ha estat fins que has tingut una trajectòria més consolidada que no has exposat al teu poble natal. Creus que hi juga un paper clau el fet que la teva disciplina sigui l’escultura?

Tot arriba quan ha d’arribar. És cert que exposar escultura és una mica més complicat (cada escultura porta la seva peanya, etc.). En el meu cas, hi ha molts artistes i artesans que m’han educat i inspirat, però, sobretot, he de donar les gràcies a gent com a l’Antoni Vila Casas, que va apostar per mi, o a en Xavier Basiana, que em va acollir a l’espai de la Nau Bostik durant dos anys.