Retorn de l’intangible

Una llista de noms i edats es desplacen ràpidament per una pantalla: són les víctimes dels bombardejos del govern israelià contra l’estat de Palestina. Malgrat aquest scroll que sembla interminable, el llistat va quedar desactualitzat des del primer segon. Impossible d’abastar, com la història, aquesta llista repta insaciable davant els nostres ulls; ens aclapara el significat d’aquestes paraules, d’aquestes xifres, d’aquests noms sense rostre que assemblen macabres títols de crèdits.

Tot i la rotunditat dels cossos darrere de cadascun d’aquests noms, dels fets i empremtes palpables que defineixen la nostra història oficial, Retorn de l’intangible reivindica les impressions i els records, la possibilitat que aquests reescriguin el relat. Al costat de la llista infame, llegim un poema del poeta palestí Mahmoud Darwish: “Sota el setge el temps es torna espai, / fòssil eternitat / Sota el setge l’espai es torna temps, / cita oblidada”. Els comissaris, Xavier de Luca i Houari Bouchenak (integrants de Jiser) citen Henri Bergson i la seva teoria de la il·lusió retroactiva. La història s’escriu desfent passos, però és un relat impossible d’entendre des de la nostra existència, delimitada per llocs i dies; és un discurs vinculat, a més, a interessos específics i subjectivitats. Llavors, ja que la reconstrucció és impossible, per què no rendir-nos davant els nostres sentits, per què no reconèixer que el temps i l’espai es contreuen i s’expandeixen, que hi ha situacions terribles en les quals es fonen fins a detenir-se, convertint-se en una eternitat petrificada, en un infern de rellotges inútils i de murs a la vora del col·lapse.

Hana Gamal va passar molt de temps amb dones sudaneses que vivien a El Caire. Mares solteres esperant tornar a casa, ballarines d’henna que atreuen o allunyen records amb els seus moviments, que també esperen, encara que no saben a qui, o a què. L’espera, aquesta fase intermèdia propensa a la melancolia, aquest no-lloc i no temps en el qual tot queda suspès (també nosaltres) ens predisposa a l’enyorança de gent i llocs, a una existència en la qual el passat reemplaça el present. Gamal filtra aquest espai i temps de vermells, blaus, blancs i negres. Els records, sinestèsics, tenyeixen el present.

El vermell envaeix les fotografies de Sonia Merabet. En el centre una noia, encegada per la llum, projecta ombres blaves. La violència, el dolor, la pèrdua, deixen rastres perennes que se’ns enganxen com la nostra ombra. La llum brillant no fa més que assenyalar la ferida, cicatritzada o no; la lluita lliurada, guanyada o no. La noia, els seus moviments compassats i alliberadors davant de la càmera, l’oscil·lació hipnòtica, els ulls tancats, la l’allunyen d’aquell moment, d’aquella memòria de la qual van néixer penombres.

Partint de la llegenda japonesa segons la qual tots estem units a algú per un fil invisible, Hakim Rezaoui connecta amb llum i fils, també de color vermell, les imatges d’una mar en blanc i negre. A terra, en una caixa de llum, la imatge de blaves i ocres d’una platja deixa entreveure un embalum sobre la sorra. Potser un cos, potser un objecte, l’ambigüitat s’imposa en una escena en la qual el color, de nou, modifica percepcions. El Mediterrani com a gresol de cultures, però també com a cementiri de persones migrants, conviu en el nostre imaginari. Ens identifiquem amb l’un i l’altre depenent dels nostres records, també de les llums que ho il·luminin.

Com explicar el que roman a la part menys il·luminada, el que ningú ha narrat abans? Dani Pujalte investiga a Moktoub el període de la colonització francesa a Algèria. Ho fa a través de la seva família, que va residir en aquest territori de 1830 a 1962. Reconstrueix un atles d’espai i temps amb fotografies familiars: amb les conservades, amb les desaparegudes que han deixat un rastre a l’àlbum; fins i tot amb aquelles que ha recreat per no quedar atrapat en aquests buits. Documents institucionals o propagandístics completen aquest mapa del públic i del privat, de records viscuts i imaginats, de desarrelament i pertinença. Com es reconstrueixen històries quan ja ningú les recorda? De quina manera, fer-ho, ajuda a supurar ferides perquè per fi cicatritzin?

Dispersar la nostra memòria i el nostre cos fins que tot torni a la terra, fins que l’intangible sigui l’única cosa que quedi i que importi.

I si les fotografies són una porta d’entrada a la memòria, també ho són els paisatges que ens envolten. Amira Lamti els fragmenta i els reconstrueix detenint-se en detalls i textures. Estableixen metàfores entre arbres i humans, pell i escorça, somni i vigília. Amb el mateix mecanisme amb el qual funcionen els records, esquinça la membrana entre el real i el fictici, entre l´evocat i l’imaginat. Les interferències enriqueixen l’escenari, intensifiquen el quotidià fins a transformar-ho en el paisatge que habita la nostra memòria.

Els records d’aquests cinc artistes escriuen la història del Mediterrani, la individual i la col·lectiva. Potser, més que en llibres, la història està en tot el que hem sentit, en l’intangible. La història està escrita amb blaus, grocs i verds; amb la calor i la roba humida, la boira, l’olor de salnitre; amb unes mans tremoloses, les ganes de plorar, el calfred davant d´una llista de noms i edats, tan fugaces que gairebé no hem tingut temps de pronunciar-los.

Dispersar la nostra memòria

El 15 de desembre els comissaris, juntament amb el col·lectiu Negra Mosca, ens van oferir una visita guiada a aquesta exposició, un diàleg obert amb què van embastar sensacions i significats. Van lligar un fil vermell al nostre canell i ens van recordar que Maktoub, el títol del projecte de Dani Pujalte significa destí, igual que les línies a les mans d’una de les fotografies de Hana Gamal, igual que el fil de Hakim Rezaoui. Un destí que, com al poema de Darwish (Si no ets pluja, amor meu, / sigues arbre”), com en les paraules d’Hana Gamal, “Fragments de nosaltres mateixos, anaven per tot arreu”, consistirà a dispersar-nos. Dispersar la nostra memòria i el nostre cos fins que tot torni a la terra, fins que l’intangible sigui l’única cosa que quedi i que importi. El fil vermell es desprendrà del nostre canell i, tot i així, recordarem cada moment.