Raquel Castellà: “Costa molt trobar les veus de dones i infants als museus”

Entre el 2020 i el 2021 el Museu d’Història de Catalunya va rebre la donació d’una col·lecció formada per més de sis-centes joguines antigues fabricades entre finals del segle XIX i mitjans del segle XX. Aquests joguets i estris de la vida quotidiana a pagès van fer que els especialistes del museu es replantegessin un seguit de temes controvertits que envolten el món de les joguines, els infants i les dones i la seva vinculació amb les exposicions i els centres d’art. Raquel Castellà és conservadora al Museu d’Història de Catalunya i l’encarregada d’estudiar aquesta extensa col·lecció. Qui millor que ella per explicar-nos què amaguen els joguets de Ramona Vila de Can Xelí a Perafita?

Podríem dir que la col·lecció de Ramona Vila té història, però com us arriba al museu?

Perafita és una població molt petita, i la família de Ramona Vila va ser la propietària de la botiga de queviures del poble durant moltes generacions. Allà no només hi venien menjar i eines necessàries per al dia a dia, sinó que també s’hi podien trobar joguines. Ramona Vila va morir sense cap descendent que volgués continuar amb la gestió de Can Xelí i es van quedar a la rereguarda totes les joguines que no s’havien venut mai, perquè no s’havia desfet de res, i moltes més que ella havia adquirit per plaer. 

A priori què la fa interessant?

A banda que és molt bonica visualment, una part molt important d’aquestes joguines van ser produïdes a Catalunya i Alacant. Les de fusta, per exemple, són de la zona de Torelló. A més, el fet que les joguines englobin dos segles diferents i tants anys d’història fa que tinguin moltes històries a explicar i temes a ressaltar. 

El 58% dels anuncis de televisió de joguines continuen sent estereotipats

Quant a la conservació, en quin estat van arribar les peces?

Dintre de tot es trobava en molt bon estat, de fet, l’estat de conservació de la col·lecció va ser un dels criteris que ens va impulsar a agafar-la. Ens va sorprendre bastant perquè la botiga de queviures va tancar als anys setanta, però sembla que tot va quedar bastant tancat i preservat. Els principals problemes que poden patir aquest tipus d’exemplars són deguts a la pols i la humitat. Les peces que estan en més mal estat són poques i el problema és que tenen molt paper i aquest s’ha malmès, o que són de ferro i s’ha oxidat. 

I ara, ben bé, en què esteu treballant?

Doncs ara estem en un procés de neteja, d’inventari i de recerca de cada una de les peces. Cada objecte que arriba s’ha de netejar i entrar dins de l’inventari de la col·lecció. És a dir, se li ha de donar un número de registre que ens permeti saber algunes dades de manera exacta, com ara les condicions en les quals es troba, els requisits que necessita per a ser exposat o a quin lloc exacte del magatzem es troba. Paral·lelament, la col·lecció ens ha fet plantejar tot el tema dels estereotips de gènere en el joc, i és una cosa en la qual estem treballant moltíssim ara i volem aprofundir-hi molt més. 

És a dir que la col·lecció us ha servit per a molt més que una possible exposició?

Totalment. Estudiant una a una les joguines ens vam adonar que es diferencia de manera molta clara les que estaven pensades per a nenes i les que ho estaven per a nens, sobretot les que són de l’època del franquisme. Tots aquests aspectes ens van portar a fer una reflexió i confrontar-ho amb l’actualitat. Pensa que, en un estudi recent, el Consell Audiovisual de Catalunya va detectar que el 58% dels anuncis de televisió de joguines continuen sent estereotipats.  Des del programa el Museu Presenta es va fer una petita mostra temporal titulada “Les joguines com a eina de transmissió dels rols de gènere” en la qual difonem totes les coses que anem descobrint amb l’estudi de la col·lecció i tot el que ens ressona sobre el tema.

Tothom ha de poder sentir-se interpel·lat quan passeja per un museu

Les joguines de Ramona Vila us van obrir una porta a un tot un món.

Mai havíem tingut una col·lecció de joguines, aquesta és la primera. Quan va arribar tot i ho vam veure i estudiar ens vam adonar que hi havia molt per fer i treballar. Vam començar penjant un vídeo ensenyant les vitrines amb les joguines de nens i, a l’altra banda, les de les nenes. Això va tenir ressò i ens va donar per estirar més del fil. Ara ho estem completant amb entrevistes amb gent gran per explicar les seves vivències amb les joguines. Volem abordar la col·lecció de diferents maneres i des de diferents moments. Esperem que la recerca ens permeti fer una exposició centrada en el tema de les joguines i els estereotips de gènere, o fins i tot pensàvem en una exposició en línia o més interactiva que es pugui completar amb tots aquests testimonis que estem recol·lectant. 

Comentaves que la conservació ha estat un dels criteris per acceptar la col·lecció. Quin ha estat l’altre?

Doncs és un tema també molt rellevant. Les exposicions dels museus, sobretot els que tenen més trajectòria, s’han construït des de la visió de l’home blanc. Per tant, quan tu visites un museu costa molt trobar les veus i els punts de vista de dones o infants. Nosaltres, des del museu, vam començar a renovar l’exposició permanent per començar a canviar coses, però continuàvem tenint una manca important de cultura material, tant del món infantil com del món de les dones. Amb aquestes joguines i més material que hi havia de la vida quotidiana a pagès, es veuen més representades aquestes veus femenines i infantils. El jugar és de totes les societats, és una cosa que tots hem fet, un aspecte transversal. Tothom ha tingut una infantesa, i tothom ha de poder sentir-se identificat i interpel·lat quan passeja pels passadissos d’un museu.