Pintors sota l’ombra: Lourdes Fisa

Agost s’acaba, i amb ell, la sèrie “Pintors sota l’ombra” que hem publicat cada dimecres a Núvol. Durant quatre setmanes hem conegut la història de quatre pintors catalans de rerefons diferents. Alguns han dedicat la seva vida a aquest art, altres ho han fet complementàriament, altres encara són artistes joves i altres han viscut i fet carrera fora del país. Avui acabem la sèrie a Manresa, parlant amb la pintora Lourdes Fisa. Esperem que hagueu gaudit de les entrevistes a Esteve Prat Paz, Míriam Escofet i Berni Puig i, també que hagueu aprofitat aquest estiu per admirar l’art que els artistes creen al nostre voltant, unes narratives necessàries en aquest any de crisis sanitàries, econòmiques i socials. Que vingui el que vingui, els artistes segueixin creant.

“Per mi l’art és sempre un repte”, diu Lourdes Fisa, una pintora que fa 31 anys que crea i exposa de manera continuada. Fisa va néixer el 1964 a Corbera de Llobregat, indret que defineix com un “poble mil·lenari envoltat de natura”. La seva família regenta l’Hotel Can Fisa, on des de petita va conviure amb el moviment de “persones i maletes; entrades i sortides de diferents nacionalitats”, fet pel qual assegura que la gent, la natura i els viatges són interessos que l’han acompanyat tota la vida. Els Fisa van tenir quatre fills, tots científics i economistes menys la Lourdes, que va decidir ser artista: “Els pares ens van deixar triar el que volguéssim estudiar, sempre que fos una carrera universitària i ens hi dediquéssim en cos i ànima”, recorda.

I va cursar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Per preparar-se, el 1982 va seguir el mestratge de la pintora Teresa Llàcer de l’Acadèmia Sanvisens de Barcelona. Aquesta escola va ser fundada l’any 1949 per Ramon Sanvisens, deixeble de Joaquim Mir que va fer de pont entre la generació postmodernista i la pintura catalana de la segona meitat del segle XX. Allà, Lourdes Fisa va rebre classes de dibuix, de composició i color, però assegura que “sobretot vaig aprendre a mirar, i això és molt important en l’art.” La universitat li va servir per conèixer artistes de tota la història i també per descobrir diferents maneres d’interpretar l’art. Quan va arribar l’hora d’especialitzar-se en alguna tècnica, va escollir el gravat i l’estampació, i va decidir que volia continuar aprenent-ne a l’estranger.

Just abans de la caiguda del mur de Berlín, entre el 1988 i el 1989, Fisa va fer una estada a  la Universitat Hochschule für Bildende Künste de Braunschweig d’Alemanya, i després va viatjar a Estats Units per aprendre a The School of the Art de l’Institut de Chicago (1991-1992). Aquests dos viatges van ser decisius per la seva carrera: “Va ser un aprenentatge de vida que sempre m’ha acompanyat”, explica; “La meva pintura, que fins aleshores era un reflex d’allò que veia, va passar a ser un reflex d’allò que sentia, fent un camí gradual de la figuració cap a l’abstracció.” A més, la investigació de l’artista l’ha dut a experimentar amb diferents materials, com ara la fibra de vidre, la fusta, el paper, la tela o el vidre. Sempre, assegura, fixant-se en l’ésser humà i la seva relació amb l’entorn i la natura.

“Si m’haig de definir, principalment sóc pintora i gravadora, però dins d’això penso que les disciplines s’enriqueixen l’una a l’altra”, especifica Fisa, “Sumar materials que et donen resultats diferents m’ha fet créixer com a artista, i sempre he anat aprenent, fins i tot ara, que porto trenta anys dedicada exclusivament a això.” L’obra d’aquesta pintora barreja disciplines (pintura, gravat, dibuix, estampació) però sempre busca una unitat. A més, també està interessada per l’entorn del seu art, pel lloc que l’acull: “M’interessa treballar l’obra però també relacionar-la amb l’espai i el temps.” És per això que al llarg dels anys ha presentat diferents projectes expositius en format d’instal·lació en diversos museus i galeries, com la veterana Sala Parés de Barcelona, però també espais de Portugal, Luxemburg, Holanda, França, Itàlia, Alemanya, Canadà, Estats Units o Indonèsia, entre altres.

A part d’evolucionar la seva obra, els últims anys FIsa s’ha interessat per l’art com a eina educativa, perquè creu que “té un gran poder transformador” i perquè “sempre reivindico la creativitat i la imaginació”. És per això que duu a terme tallers, assessoraments o cursos amb infants, adolescents o universitaris, i això li és gratificant perquè sent que traspassa el seu coneixement i també perquè li permet tenir un retorn sobre les seves obres. “Moltes persones tenen la capacitat de fer art i no ho saben”, reflexiona. Per això des del 2012 que organitza cursos al seu taller de Manresa, ciutat on viu des de fa anys. Amb l’arribada del coronavirus, però, ha preferit deixar de dur a terme aquestes activitats.

En temps de pandèmia i específicament durant el confinament, Fisa ha treballat una sèrie d’obres amb la tècnica del gravat, “que és ancestral i em remet als orígens”. Ha dut a terme tècniques artesanes, com la talla de fusta, i ha creat en format petit: “He triat un format íntim per expressar la situació mundial que estem vivint arran de la Covid-19.” D’aquest treball ha sorgit el projecte Cartes en temps de confinament. Silencis, un diàleg entre la poesia de Carles Duarte i l’obra plàstica de Fisa. El resultat són 10 poemes i 10 gravats, i algunes obres s’han pogut veure recentment en l’exposició Never Stops de la Sala Parés.

“Ombres/Llavis”, “Màscares”, “Cartes/Somnis” i “Distànciament” són alguns dels títols que formen part de la col·lecció que Fisa ha tirat endavant durant el confinament. A ‘Cartes/Somnis’ hi ha escrit pensaments de manera subtils, amb una tinta que no es veu però, en canvi, amb un relleu que sí que els mostra. “La pintura és poesia muda”, diu l’artista, a qui les cartes li serveixen per reivindicar les humanitats. “L’excés tecnològic que tenim ens ha empobrit i ens ha portat fins aquí, en una balança que ara està exagerada”, sentencia, “jo aposto per un retorn a les humanitats, a l’art que ens permet veure les coses de diferent manera, encara que a nivell personal a vegades em costa aconseguir ser esperançadora; m’ho haig de proposar.” L’art, diu, li serveix per trobar la llum en la foscor, perquè quan treballa no pensa, sinó que fa: “Vull expressar alguna cosa, però em deixo portar pels materials i per la idea i les connotacions que m’aporten.”

El confinament, explica Fisa, l’ha viscut des del recolliment i la incertesa. Ha creat obra, però també ha reflexionat molt. S’ha sentit fràgil i vulnerable, i ha pensat sobre això. “Sóc molt observadora, i m’ha afectat molt veure què passava al carrer, com se saludaven les persones, les pors i l’angoixa que tenien i que tenim”, diu, alhora que explica que tot plegat ho ha viscut amb l’agraïment de saber que tot el seu entorn estava bé: “M’ha fet pensar molt el fet que aquest és un virus que ens obliga a ser generosos com a societat, a posar-nos una màscara pels altres i a cuidar-nos.” De vegades, diu, l’art és un llenguatge molt subtil que ens ajuda a entendre el que ens envolta.

“Si no prenem consciència, què passarà?”, es pregunta la pintora, que justament l’any passat va dur a terme una exposició al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí que es titulava ‘SOS NATURA!’, amb majúscules i exclamació. En aquella mostra, Fisa mostrava de manera directa la preocupació per la biodegradació que vivim i feia un crit d’alarma pel canvi climàtic. “Som fills del nostre temps, som el que vivim, el que ens passa, i també som la conseqüència del maltractament que fem del nostre entorn”, insisteix, encara que vol intentar donar un missatge d’optimisme: “Per tenir futur, hem de cuidar-nos bé”, conclou, explicant que per a ella l’art és una experiència vital que li permet transmetre tot això traduït en imatges, en quelcom visual.

Ara, Fisa està il·lusionada amb un projecte que es diu Conviure amb l’Art que treurà aviat a la llum. Es tracta d’un treball artístic relacionat amb l’arquitectura, els espais i les llars. Té el convenciment que l’art aporta benestar i modifica la nostra percepció de l’espai, per això prepara peces que a part de ser estètiques, també són funcionals. “No m’interessa un art que serveixi només per a decorar, però en canvi, sí que m’interessen les vibracions que aquest pugui transmetre en una casa”, relata. És per això que converteix obres, per exemple, en separadors que fan la funció de mampares, com és el cas d’’Aigua transparent’ o ‘Aigua en moviment’, peces fetes en suport de vidre gravades a l’àcid i amb pintura d’esmalt vitrificada (com es feien tradicionalment els vistralls); o en portes corredisses, com l’obra ‘Laberints’, que aviat serà instal·lada en una casa minimalista. 

Per fer tot això, Fisa està treballant amb tècnics industrials, vidriers, laminadors i muntadors, i assegura que està aprenent molt. Si s’ha embrancat en aquest projecte és perquè ja tenia bones experiències anteriors: el 2017 va col·laborar amb l’estudi arquitectònic Roser Ollé per dur a terme el projecte ‘Transparències’ al vestíbul de l’edifici de la Casa de Cultura Blanca d’Anjou de l’Hospitalet de l’Infant, fet que la va encoratjar a crear obres d’aquest tipus. “Sumar sinergies embelleix el nostre entorn i pot ser una tasca compartida”, diu la pintora: “Per mi, l’art és una cruïlla on conflueixen diferents coneixements, tant sociològics, sobre què està passant en el món, com de tot tipus, i la qüestió és que t’ajuda a simplificar totes aquestes idees.”

L’art continua tenint un espai, avui en dia? Lourdes Fisa creu que sí: “En les situacions límits han sorgit gran artistes que ens han sacsejat i ens han fet adonar del que és essencial.” La pintora parla de Miró, que va viure la guerra civil espanyol, dues guerres mundials i tantes grans o petites batalles més. “A les èpoques dures és quan et surten de les entranyes coses que et fan adonar del que realment és important”, reflexiona ella, que ha vist que per viure necessita menys coses de les que creia. “Poetes, escriptors, cineastes… A veure què sortirà, de tot això”, es pregunta. A ella, per culpa del coronavirus se li han anul·lat dues exposicions, una a Singapur i una altra Itàlia, entre altres projectes. Ara, diu, està oberta a tot el que pugui venir.

A algú jove que estigui començant a pintar, Fisa li recomanaria que es dediqués amb cos i ànima al que volgués fer; el mateix consell que li van donar els seus pares quan havia de decidir quina carrera estudiar. “Dedica moltes hores a l’art, tingues tenacitat i convenciment, i si no estimes al 100% el que fas, aleshores deixa-ho, perquè no és un camí fàcil i tindràs molts contratemps”, aconsella. Ara bé, aquesta artista establerta a Manresa assegura que si hi havia una cosa que no sabia feia 30 anys, és que d’alguna forma, si treballes, a l’entorn se’t van obrint més portes de les que creus. “L’art és com caminar, vas trobant cruïlles però vas sempre endavant i no saps on et portarà”, i encara es mou per la il·lusió: “Si no tingués ganes de dir coses, segurament m’hagués dedicat a alguna altra disciplina.” Per tot això, i perquè assegura que no sap on estarà d’aquí 10 anys, sinó que l’únic que sap és el que ha fet fins ara, Lourdes Fisa expressa un últim desig: “Tant de bo em pugui morir pintant.”

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.