Pintors sota l’ombra: Míriam Escofet

A Núvol dediquem cada dimecres d’agost a un pintor contemporani català. Us imaginem apreciant la seva obra resguardats del sol, mentre gaudiu de l’estiu. La setmana passada vam començar amb Esteve Prat Paz i avui continuem amb Míriam Escofet. Val la pena explicar que si vam decidir entrevistar aquesta pintora és perquè ens va colpir veure un retrat que havia fet a la seva mare. La descoberta va ser que, a l’hora de parlar-hi, va estendre’s la notícia sobre quin era l’últim quadre de l’artista: ni més ni menys que un retrat de la reina Elizabeth II d’Anglaterra. Parlem amb Escofet sobre la seva manera d’entendre la pintura, la reivindicació de l’art figuratiu i les persones més importants que apareixen a la seva obra. 

Míriam Escofet va néixer l’any 1967 al barri Gòtic de Barcelona, concretament al passeig de Colom, però la seva família aviat va traslladar-se a la zona de Montbau. Allà va anar a l’escola Baloo, un centre que tiraven endavant un grup de mares i pares que volien donar als infants del barri una escolarització catalana i laica. Va ser així com, encara en dictadura, Escofet va rebre classes en català i castellà. A casa, ella recorda veure sempre al seu pare pintant, encara que en aquell moment ell no exposava l’obra, cosa que faria més tard i amb un remarcable èxit internacional. Precisament per poder dedicar-se a la pintura, el senyor Josep Escofet va decidir anar-se’n amb la seva família a Anglaterra, aprofitant que la seva dona, la mare de la Míriam, era de família irlandesa però havia nascut a Londres, i per tant tenien el dret de viure-hi. 

La Míriam tenia 12 anys quan va marxar de Catalunya, i recorda que el seu pare tenia una visió molt amarga del seu propi país: “Ell és de la generació que va viure la Guerra Civil i gairebé tots els anys del franquisme”, explica, “Tenia una visió d’Espanya com un país que no canviaria mai.” A Anglaterra, l’entrevistada va decidir estudiar disseny, i no pintura, perquè ella tenia molt clar que el que li agradava era l’art figuratiu, “però aleshores els cursos que feien eren tan moderns que no podies pintar aquest tipus de coses, estaven passades de moda”. Míriam Escofet va saber que estudiar art la mataria, i ho relata com una paradoxa: “Si jo hagués estudiat pintura, ara no estaria pintant.”

És per això que Escofet no va començar a pintar fins que no va acabar d’estudiar disseny. En aquella època, el seu pare estava exposant a Nova York i estava tenint molt èxit. “Per a la majoria de la gent, l’obstacle més gran a l’hora de ser artistes és pensar que és una bogeria intentar guanyar-se la vida d’això, però en canvio jo tenia a casa un exemple que ser pintor era possible”, recorda la retratista, que especifica que de totes maneres, guanyar-se les garrofes sent artista “és la manera més insegura de viure.” Així doncs, quan feia poc que havia acabat d’estudiar disseny, a Míriam Escofet van començar a oferir-li exposicions, i va entrar en un cicle en el qual cada dos anys feia mostres, sobretot de bodegons surrealistes, entre altres temes que pintava i que no eren retrats. “Amb la crisi del 2008, però, tot es va aturar bastant, i les galeries ja no demanaven tanta obra”, relata.

La crisi del 2008, més que suposar un problema per a l’obra d’Escofet, va servir-li per trobar el camí que volia seguir. “Fins aleshores jo era com una fàbrica de pintar, tenia la pressió de fer prou obres per a omplir totes les exposicions i no trobava espai per dedicar-me a altres temes”, recorda. Ja en aquell moment, Escofet anava a veure l’exposició BP Portrait Award, una mostra molt prestigiosa de retrats que finalment la va inspirar. Va començar a pintar-ne. El primer quadre que va fer va ser del seu pare, i el va presentar a la BP Portrait Award i el van acceptar. Com ella mateixa narra, “vaig pensar que era una bona senyal, i a partir d’aquell moment vaig començar a fer més retrats, encàrrecs i exposicions”. Finalment, el 2018 Escofet va pintar el retrat de la seva mare, An angle at my table (2018) i va guanyar l’important premi, fet que no només va suposar-li una gran alegria, sinó que també va comportar-li un encàrrec de grans dimensions: pintar un retrat oficial de la reina Elisabet II d’Anglaterra (2020).

Però abans de parlar del retrat de la reina, fixem-nos amb l’obra d’Escofet. Ara, l’artista es dedica completament a fer retrats, però hi posa elements que provenen de la pintura que feia abans, sobretot dels bodegons. “Els retrats són la síntesi de tot el que he fet fins ara”, resumeix ella. La seva obra és figurativa, un moviment artístic que la pintora creu que torna i que, de fet, comença a ser molt important a Amèrica: “Hi ha un renaixement de l’art figuratiu perquè estem una mica tips de l’abstracte, que depèn com acaba sent una cosa molt dèbil”. Ara bé, Escofet també explica que de vegades l’art figuratiu és molt històric, i que això a ella no li interessa: “Jo m’inspiro en l’art clàssic i històric, però ho reinvento a la meva manera; m’encanten els quadres del segle XVII, però sóc una artista d’aquest segle i vull que la meva obra també ho sigui.”

Les pintures d’Escofet són hiperrealistes, però ella no vol que siguin enteses com una reproducció fidel que també podria fer una fotografia: “Això em sembla fred perquè no porta enlloc, quedes encallat a la imatge”, reflexiona, “a mi m’agrada que el quadre t’obri la imaginació, que l’hiperrealisme sigui seductor i et faci entrar dins d’un univers que vagi molt més enllà del que aparentment se’t presenta.” Això és el que trobem, sobretot, en el retrat de la seva mare, on la figura és inequívocament Alma Escofet, la progenitora de la pintora, però alhora és també moltes altres mares: “Volia que fos un retrat específicament de la meva mare, però també volia que parlés sobre la figura d’aquestes dones i el que representen a la vida de tots.” El públic l’ha rebut exactament així, tan particular que és universal, i això explica l’èxit internacional del quadre.

En general, els retrats de Míriam Escofet transmeten una sensació de somni, per molt reals que puguin ser les cares que pinta. La pintora aconsegueix crear aquest ambient sobretot gràcies als objectes que escull inserir-hi. Per exemple, en el retrat del nen Lorenzo (2010) hi veiem una figura geomètrica que penja d’una manera surrealista, en una mena de primer pla que la llum afavoreix i que genera una composició hipnòtica. Per dur a terme aquesta figura, Escofet es va basar en el retrat de Fra Luca Pacioli que l’artista Jacopo de’ Barbari va fer l’any 1495: “En aquella època, si a algú se’l pintava acompanyat d’un objecte matemàtic, volia dir que era intel·ligent i que estudiava molt, per això em va fer gràcia afegir aquest simbolisme al quadre d’un nen, perquè crec que la intel·ligència també és important en la infància i que la relació que tenim amb el joc, per exemple, és molt profunda.”

Escofet dedica sempre molts esforços a la composició dels seus quadres. El retrat de la reina, explica, es va passar tant de temps pensant-lo com pintant-lo. Va fer-ne dibuixos preparatius i tots els element que hi veiem estan pensats i tenen un missatge. La moqueta no només dona perspectiva al quadre, també desapareix i fa que el fons sigui una mica misteriós, perquè la pintora l’ha difuminat. Les flors es mouen, com si estiguessin desapareixent: “Volia suggerir la idea temporal, perquè Elisabet II és la reina que més anys ha regnat en la monarquia anglesa.” Segons l’artista, però, la tassa és l’element més surrealista del quadre. De fet, la reina hi va parar atenció, però perquè va fixar-se amb què dins no hi havia ni una gota de te: “Em temo que el te ha sigut sacrificat pel simbolisme”, va dir irònicament la monarca. 

Escofet assegura que ni tan sols va pensar en el te de la reina, cosa que ja li havia passat en el quadre de la seva mare: “Per mi, els elements del quadre són objectes sagrats; només després m’adono que no he pintat ni tes ni tampoc molles de pa…” Amb la reina, la pintora hi va estar en contacte dos cops, i per culpa del coronavirus no han pogut coincidir en la presentació del quadre: Elisabet II l’ha vist telemàticament. Un cop Escofet té la composició solucionada, és quan comença a pintar les obres, però assegura que sempre deixa una finestra oberta a allò inesperat: “Al quadre de la meva mare no tenia previst que posaria l’objecte en moviment, va ser el toc màgic que faltava a la peça”, relata. Això passa, diu, perquè arriba un moment en què el quadre “comença a respirar, és una cosa viva i comences a tenir una conversa; ja no penses sola, sinó que inicies un procés intuïtiu en què mires l’obra i li preguntes ‘ara què vols, què és el que necessites?’”.

Escofet assegura que tot i que va marxar de Barcelona als 12 anys, encara se sent “molt catalana, molt del mediterrani; fins i tot quan vaig a Itàlia o a Grècia em sento com si estigués a casa.” De fet, l’artista parla un català impol·lut. A Catalunya hi ha exposat tres vegades, totes en exposicions grupals al Museu d’Art Modern (MEAM). Explica que li encantaria tornar a viure aquí: “Sempre he pensat que tornaria, però els meus pares i germans estan a Londres, i aquesta és una ciutat difícil de deixar perquè és molt addictiva culturalment; pels artistes, Londres és una ciutat fantàstica.” Torni o no torni, Escofet acaba l’entrevista amb una confessió: “M’encantaria fer una exposició individual a Barcelona”.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.