Picasso, mestre escudeller

Tots sabem que Pablo Picasso no busca, troba, i és ben bé que va trobar la ceràmica tradicional, i en aquells plats i gerros es va trobar a ell mateix. L’any era el 1957, al Palais Miramar de Cannes, on es va celebrar l’exposició “La Céramique Espagnole, du XIIIè siècle à nos jours”. Segons informa el corresponsal de La Vanguardia Española que va cobrir la notícia, davant d’aquell llegat, l’artista va exclamar: “Però és possible que hagin fet això abans que jo?”. No cal dir que, quan Picasso diu “això” que els antics han fet com ho fa ell, està parlant de màgia.

El Museu del Disseny de Barcelona ha fet una joia, “La voluntat de Picasso. Les ceràmiques que van inspirar l’artista“, una d’aquelles exposicions en què la base de realitat és tan forta que les associacions lliures esdevenen un plaer fondo i tranquil. La clau és la certesa de la continuïtat visual: gràcies a la documentació, diaris mecanoscrits, correspondència, articles de premsa, etcètera, el visitant pot saber del cert que està veient exactament les mateixes peces que va veure Picasso. Tot és fruit de la perseverança de l’historiador de l’art i arqueòleg Lluís Maria Llubià i Munné, aleshores conservador de la col·lecció de ceràmica dels Museus d’Art de Barcelona, la feina del qual ha permès que la col·lecció actual del Museu del Disseny inclogui moltes de les peces més destacades que es van veure en aquella exposició i, al mateix temps, 16 obres de Picasso, la donació més important de l’artista a la capital catalana abans de la que faria anys després per crear el Museu Picasso. La influència i la creació, l’artesania i el geni, la repetició i la diferència, la tradició i la modernitat, posades l’una a tocar de l’altra dins de les mateixes vitrines.

És impressionant perquè són una i la mateixa cosa. Encara que tots sabem que Picasso va basar la seva originalitat en un retorn al primitivisme, la semblança entre les seves obres i les dels artesans antics és hipnòtica. El Plat de la Sardana del segle XIV, una rotllana de figures humanes alineades amb la circumferència del plat per dansar al voltant de la senyera central, viatja en el temps fins al Plat de la Sardana que Picasso va intentar reproduir el mateix 1957; allò que els grans artistes no copien, roben, més ben exemplificat que mai. I així molts més: braus, ocells, peixos, cavalls, una vella Quaresma… els motius iconogràfics que Picasso va treballar tota la seva vida es veuen en les ceràmiques anònimes al costat de les peces signades pel geni avantguardista. La feina rigorosa i elegantíssima de les comissàries, Isabel Cendoya i Isabel Fernández del Moral, culmina amb una vitrina immensa que podem rodejar caminant, on els gerros amb què Picasso va experimentar tota mena de tècniques i tradicions apareixen al costat de possibles precedents ancestrals. Sabent del cert que Picasso va aplaudir els objectes de la primera meitat de la visita i s’hi va inspirar fa que contemplar les afinitats electives que ens suggereixen les comissàries a la cloenda sigui una experiència molt més aterrada.

Tornem a l'”això” que diu Picasso que els mestres terrissaires van fer abans que ell. El suc de la declaració és la ironia anacrònica: sabem que Picasso va anar a buscar l’antiguitat des de la modernitat, que la seva recerca del primitivisme era una manera de criticar l’abjecció contemporània, una apologia per la noblesa del salvatge, el crit de dolor del cavall sota les bombes del Gernika. Naturalment, nosaltres pressuposem que els artesans medievals no sentien la nostra alienació: el clixé diu que representaven mimèticament el món encantat en què vivien, innocentment feliços. I és veritat que en Picasso hi batega una dislocació que fa que, fins i tot quan més vol imitar la tradició, supuri un excés irreductiblement modern. Ara bé, jo diria que en l’especificitat de la ceràmica es concreta la possibilitat d’unir l’art i la vida que tant obsessionava a l’avantguarda. En el fet que un plat per menjar o un gerro per beure transcendeixin la mera utilitat amb l’harmonia de les formes, la força dels colors i l’afegitó d’una imatge bella, Picasso hi va veure que els antics tampoc en tenien prou amb el món tal com ens ha estat donat, i sempre cal tornar a fer l’esforç de dissenyar-lo.