“La mandra pot funcionar com a sistema econòmic”

Què passaria si ser mandrosos i malbaratar el temps fos en realitat una forma de contribuir al bé comú? A l’exposició Sooooo lazy. Elogi del malbaratament del CaixaFòrum, els comissaris Beatriz Escudero i Francesco Giaveri reflexionen sobre les possibilitats de crear una utopia a partir de no fer res, per així respondre d’una manera crítica i irònica a la hiperactivitat contemporània. A través de les obres de 15 artistes, i amb un corpus teòric dens, aquesta exposició s’endinsa en la mandra des d’un punt de vista socioeconòmic. La mostra es pot visitar fins al 18 d’abril, i a continuació parlem amb els dos comissaris.

Què és la mandra?

Francesco: La mandra és el luxe de no fer una cosa quan realment no et ve de gust fer-la. S’ha de reivindicar, perquè és una resistència: la mandra et salva de caure en l’engranatge que t’obliga a ser el teu jo social abans del que tu realment vols ser. Ara bé, si la mandra és dir “no”, això és un privilegi que tenen poques persones, i a nosaltres ens interessa engrandir-lo. Treure-li el fals menyspreu general. La mandra es ven com la mare de tots els vicis, com s’indica ja a la Bíblia. És un dels pecats capitals, però en canvi, tots els éssers humans esperem les vacances d’agost per poder no fer res. Totes aquestes contradiccions poden servir per rehabilitar el concepte.

Beatriz: Jo citaria la frase amb què acaba el llibre de Hannah Arendt de La condició humana, que diu que “mai s’està més acompanyat que quan s’està sol, ni més actiu que quan no s’està fent res”. Ens interessa la idea del no-fer dins d’un sistema productiu, perquè precisament no estar actiu o no estar treballant ens permet fer moltes altres coses que són essencials per la subsistència de la societat i d’un propi individu.

“La mandra et salva de caure en l’engranatge que t’obliga a ser el teu jo social”.

En la mandra, el terreny econòmic i el moral costen de deslligar. Com ho heu fet per centrar-vos en el primer?

Francesco: Hem evitat parlar de Bartleby, del no fer pel no fer. Crec que tant la proposta de Melville com el famós assaig de Vila-Matas impliquen interpretacions que a nosaltres en aquesta exposició no ens interessaven tant, perquè el nostre propòsit era pensar la mandra des d’un punt de vista que no fos moral. Una altra referència que no hem inclòs, però que hi podria ser, és una conferència que l’any 1930 va fer a Madrid un economista clàssic molt important del segle XX, John Maynard Keynes. Va dir que al cap de 100 anys, el capitalisme hauria arribat a la seva cúspide, que no faria falta la inversió de l’esforç col·lectiu i que treballaríem tres hores diàries com a molt. Precisament ara ens trobem en una cruïlla sobre tot això. A Espanya, l’atur juvenil és del 50%; una hecatombe. A més, una part d’aquest atur és difícil de solucionar, perquè la producció s’està automatitzant. Que la màquina faci la feina està bé, però aleshores hauríem de treballar menys i sobretot hauríem de separar la renda del treball. L’element econòmic és el nostre esperit del temps i és fonamental per la mandra. George Bataille, un antropòleg prestat a l’economia, parla de què fem amb tot allò que excedeix, i d’aquí ve el subtítol de l’exposició: “Elogi del malbaratament”.

Relacionem la mandra amb la culpa: si no estem fent res, ens hem de sentir malament. Com podem deslliurar-nos d’aquesta sensació, si volem afrontar un decreixement?

Beatriz: Desacostumar-se a la lògica de producció constant és difícil, però ho podríem fer. Al cap i a la fi, la mandra és una pràctica. Com a ritme biològic, és molt pitjor acostumar-se de cop i volta al règim laboral: passar de ser un estudiant a tenir una feina és un tràngol que tots suportem, ens hi adaptem fins i tot físicament. Per practicar la mandra hauríem de donar-nos un temps, rebaixar la màquina, calmar una mica el ritme del temps, fixar-nos en altres tipus d’activitats… Quan nosaltres parlem de mandra, no parlem d’estar quiets, sinó de dedicar-nos a totes les activitats que no estan ben considerades dins del sistema productiu. Sempre anhelem les vacances, la jubilació, aquell moment en què no estarem “obligats a”.

Francesco: Parlant de jubilats, és interessant fixar-se en com miren les obres del carrer. És una imatge que ens parla de la dificultat de deslligar-nos del fet productiu: fins i tot quan estem jubilats, dediquem temps a mirar com els altres treballen. L’activitat és com la vida, és el moviment típic de l’ésser humà i és una qualitat positiva, però s’ha de separar de la producció. Una activitat improductiva pot ser llegir un llibre que no és del nostre àmbit de treball, escoltar un àlbum de música complet, passejar el gos. A l’Elogi de l’oci, Bertrand Russell deia que la possibilitat de treballar menys i dedicar-se més a altres activitats no productives milloraria la convivència social, i que per tant la despesa de l’estat en policia, en metges, en manteniment, disminuirien. És interessant analitzar la mandra com un sistema que sí que pot funcionar, una alternativa al neoliberalisme.

Beatriz: Sí, i a més ara és molt adient, paradoxalment. L’altre dia escoltàvem una conferència en què Carlos Taibo parlava d’aquest moment de col·lapse generalitzat i de com evitem afrontar-lo. Ell deia: ¿Si trobem una nova font de petroli a Rússia que ens permet mantenir-nos durant deu anys més, ens replantejarem ara les problemàtiques que estem tenint a nivell de sistema, o ens les replantejarem d’aquí deu anys? Segurament serà això últim, però bé, hem viscut un moment en què hem parat i hem tingut el temps de pensar quina és la nostra forma de funcionar. També hem tingut temps de contemplar l’altre. De cop i volta, els veïns existien. Aquest disposar d’un temps, que és el que es pressuposa d’una actitud mandrosa, et permet mirar al teu voltant, conèixer l’altre, entendre els seus punts de vista i facilitar una societat més justa. 

Francesco: I per últim, ens adonem que no fer res és molt complex. Quan no fas res et qüestiones coses, et fas preguntes sobre tu mateix, recordes moments que no vols recordar, t’adones dels teus defectes… Clar, és millor treballar! Al catàleg citem un projecte inacabat de Marcel Duchamp: un hospital per a mandrosos, petits i grans. Es tractava d’una residència on només hi podien estar persones que es dediquessin seriosament a la mandra i no fessin absolutament res. Duchamp veu el problema i diu: “No hi hauria gent, al meu centre!”.

Al catàleg parleu de “malbaratar de manera eficaç”. Quin horror!

Beatriz: Sí, és molt irònic! El sistema està fet pel màxim aprofitament dels nostres cossos, de les nostres funcions, del nostre capital productiu. Com podem malbaratar-lo? Com seria un sistema que eficaçment busqués que poguéssim malgastar el nostre temps productiu? L’art és una activitat que està al mig de tots aquests debats, però bé, tenint en compte que en general, a Espanya les xifres d’atur sempre ronden el 20% de la població activa, això són qüestions que tothom s’hauria de plantejar. Vinculats a l’exposició del CaixaFòrum, a partir del gener sortiran una sèrie de podcasts en els quals diferents persones parlen sobre les obres que hem seleccionat: un economista, el Daniel Raventós; un artista, l’Antonio Ortega; una crítica de cinema, la Violeta Kovacsics, i a un filòsof, Juan Evaristo Valls Boix. Raventós, per exemple, és el president de la plataforma Renda bàsica, que és una de les propostes que s’encaminen a la separació del treball i de la renda.

A La mandra, un llibret de Fragmenta Editorial, Oriol Quintana diu que aquesta “ens vacuna contra una imatge idealitzada de nosaltres mateixos, de la qual deriven un bon nombre d’obligacions fictícies”.

Beatriz: Sí, per això el camp de l’art és un dels últims bastions del treball utòpic, perquè ens permet treballar des del plaer i no des de l’obligació. La cultura i l’art ens donen temps de distensió que ens permeten pensar. En el nostre cas, és una cosa que intentem fer: treballar des de les ganes de fer les coses, no des de l’obligació. La cultura és un camp on assajar totes les possibilitats de la mandra. Jo que vinc del món de la institució, moltes vegades es vol mesurar l’èxit pel nombre de visitants, per exemple, però això no funciona mai, perquè són pràctiques que s’escapen de les quantificacions econòmiques, i això és potent, i potser es pot eixamplar a altres àmbits.

“El camp de l’art és un dels últims bastions del treball utòpic”.

Abans heu parlat de Duchamp. Què us interessa de la seva concepció de la mandra?

Francesco: El pare de Duchamp era un notari que tenia sis fills, i els va dir alguna cosa com: “Ara que sou joves, necessiteu la petita herència que us deixaré, per això us l’administraré jo a partir d’avui, i cada mes us en donaré una quantitat perquè sobrevisqueu”. Els va donar una mena de renda bàsica! Viure amb poca cosa i sense luxe va permetre a Duchamp convertir-se en un dels artistes claus del segle XX, junt amb Picasso i pocs més. El gran llegat de Duchamp a la història de l’art és la seva manera de fer servir el temps, de no afanyar-se a treballar i a fer moltes obres, i sobretot de no tenir ni la necessitat de vendre-les. Això va marcar tot l’art conceptual. L’obra d’Ignasi Aballí no s’explica sense el geni francès, que està molt marcat per les seves condicions socioeconòmiques.

De fet, els artistes reben sovint els prejudicis de ser mandrosos.

Beatriz: Sí, hi ha un ideal de l’artista que per una part de la societat és negatiu perquè està relacionat amb la bohèmia, el desordre, el caos… Però segurament això és l’enveja de veure algú que no necessita estar en el punt de mira de tothom, que està fora del sistema, que ho fa tot com pot. Durant el confinament vaig llegir El paseo de Robert Walser i hi ha un moment que un obrer li diu: “Tu només passeges!” i ell respon que sí, però que sense el passeig no podria treballar, no podria escriure. Ben plantejat, el treball dins de l’àmbit de la cultura representa una utopia, una possibilitat de valorar un tipus d’activitat que genera un valor que és per a tots i que és positiu.

L’exposició comença amb l’obra Fábrica colapsável de l’Angela Ferreira. Per què la vau escollir?

Beatriz: Perquè parla del fracàs de la modernitat i de la idea de progrés, que està implícita en el nostre projecte. També parla de colonialisme, però en aquest cas no ens interessava tant això, sinó que volíem reflexionar sobre la vaga de La Canadenca, una gran fita obrera a nivell internacional que va passar a casa nostra. L’obra de Ferreira mostra uns telers, i això ens agradava perquè la Casa Ramona, l’edifici on s’ubica el CaixaFòrum, era una fàbrica tèxtil modernista que va tancar justament després de les vagues de La Canadenca, fet que ens permetia reflexionar sobre la poca variació que ha tingut l’horari laboral. En aquell moment es va instal·lar per primera vegada al món industrialitzat la jornada de vuit hores, però des d’aleshores, no s’ha replantejat. Ens interessava això i la referència a l’àmbit del tèxtil, que per Catalunya va ser un motor important durant la industrialització, quan es va instaurar el règim de vida en què encara ens trobem nosaltres.

Em va interessar molt la peça Nòmines. El meu espai productiu / econòmic, 1973-2009 del Francesc Abad.

Francesco: Sí. Per nosaltres, aquesta obra és un monument al treball, i ens interessava posar-la a la segona part de l’exposició, que està dedicada a la pausa i al malbaratament. La vida laboral de Francesc Abad ens recorda que a ell li hagués agradat ser artista, però que ha hagut de ser professor. I segur que també li agrada, però és possible que el temps dedicat a l’ensenyament hagi sigut un temps robat a la seva investigació artística. A més, l’obra també és un contrapunt a la peça 147.710 [Blank Sundays]. Prueba de Leucofobia: 40 h en blanco d’Alberto Gil Cásedas, que durant 8 hores, els diumenges, dia de descans oficial de la feina, es va dedicar a pintar amb color blanc sobre paper blanc. Les dues obres juntes ens permeten imaginar com és tota una setmana pels artistes. Parlen de l’absurd d’haver de fer una altra feina perquè la que els agrada no encaixa dins del sistema econòmic.

A l’exposició també parleu dels espais on podem deixar-nos endur per la mandra. D’aquí em van agradar les fotografies de Xavier Ribas, sobre com els espais desoladors també poden ser espais de llibertat.

Beatriz: Sí, sembla que en el nostre oci hem de tenir experiències, hem de seguir consumint, hem d’anar al centre comercial, hem d’anar de vacances… La indústria de l’oci és una de les més potents, i no ens proporciona llibertat, sinó que ens obliga a seguir amb el ritme, a fer activitats, a consumir i a generar beneficis per un altre. Al voltant d’aquesta idea, Xavier Ribas fotografia espais que podrien semblar desoladors, com solars; espais que no estan organitzats, en els límits difusos de les ciutats. A Ribas li interessa veure com la gent s’apodera d’aquests espais per poder-hi passar una estona, perquè hi veu molta més llibertat que en els centres comercials o en els parcs aquàtics. Aquests espais permeten no fer res en l’àmbit productiu: dedicar-nos a la conversa, a llegir un llibre o a reunir-nos amb un grup d’amics. 

Vosaltres sou mandrosos?

Beatriz: Ens agradaria! Per la nostra dedicació, hem viscut moments en què hem hagut de ser productius tant en l’àmbit laboral com en el temps d’oci, cosa que ens ha causat inquietud i estrès. En general, per sortir d’aquest règim hem de decidir donar-nos aquest temps de mandra, de no fer res, d’esperar que sorgeixin les idees, perquè a vegades estem en el bucle d’haver de presentar projectes i projectes. Se’ns fa difícil ser mandrosos. La Remedios Zafra també parla d’aquesta autoexplotació.

Francesco: A mi m’encantaria estar tota l’estona al llit, m’hi podria passar setmanes! Però la feina de la cultura ens agrada, ens motiva, ens emociona, i aquest entusiasme moltes vegades es tradueix en moltes hores de feina i en salaris baixos, i és allò de tirar-se pedres sobre la teulada. El que està clar és que per ser de la cultura no pagues menys lloguer ni et regalen l’abonament del metro. 

Beatriz: En el món de l’art tenim poques estructures que puguin ajudar l’ecosistema. La idea de la renda bàsica que dèiem abans, es contraposa amb les polítiques assistencials: t’ajudo perquè ho necessites i t’he seleccionat. De vegades, les convocatòries artístiques funcionen de manera assistencial, quan el que caldria és, per una banda, dedicar-hi més recursos, i per l’altra, reforçar tot el teixit sense la necessitat d’haver d’estar circumscrit a una producció o a vendre una obra. I això pot arribar a passar en tots els camps, per tant, l’exposició pot interessar a tothom.