La carícia

A l’església de Sant Ramon de Penyafort, al lateral dret just abans d’arribar a la capella del Santíssim, hi ha una figura del Sagrat Cor de Jesús. Repartides per l’església també hi ha un parell o tres de figures de Crist crucificat disposades a una alçada prou raonable per acaronar-ne els peus clavats. Però les devocions, com tot, tenen un punt d’aleatori. Malgrat que la figura del Sagrat Cor requereix estirar força el braç per arribar a tocar els peus, els feligresos –fins i tot les senyores d’edat avançada– s’allargassen per amoixar-los. Vist des de fora, ja ho entenc, té un punt de ridícul veure gent de puntetes tocant peus i petonejant figures de guix com a colofó de la seva vida espiritual. Vist des de dins, però, és un gest físic que expressa un retorn, una consciència: un agraïment a l’amor perfecte rebut, tornat d’una manera humana i fins i tot un punt maldestre.

La relació intensa i sostinguda amb Déu té per fruit una sensibilitat nova. L’oració, a part de ser una via per al coneixement de Déu, és una via per al coneixement d’un mateix. Aquesta sensibilitat nova, que neix del descobriment de Déu i del descobriment d’un mateix, és l’habilitat de reconèixer el que és de Déu en la vida de cadascú. Així, la consciència que tot el que és bo en mi i que tot el que és bo per a mi, ve de tu, és la carícia inicial. Des d’aquest nou esguard, cada do rebut és una manyaga que fa de recordatori de l’amor més gran. Ser-hi sensible és poder reconèixer Déu en allò que, en un altre moment moral i espiritual, de vegades he donat per descomptat: la predisposició d’un amic a ajudar, la possibilitat de poder-me dedicar al que m’agrada, el somriure de la meva mare.

El meu agraïment és humà i fal·lible i, per tant, no pot liquidar-ne el deute. Però el sentit del deute, en aquest cas, no és un lligam que em limita i constreny. En la consciència d’aquest deute –si és que se’n pot ser plenament conscient del tot– hi ha l’únic amor que allibera genuïnament. Procurar saldar aquest deute impossible de saldar és l’única manera de redreçar-me i l’única manera de correspondre les bondats de la gent que me’n concedeix cada dia sense haver fet gaire res, només perquè soc jo. Com les mans de les senyores que toquen els peus a la figura del Sagrat Cor de Jesús, cada moment de consciència d’aquest amor em llima la pell i me la fa més sensible a la possibilitat de poder-ne continuar sent conscient. Cada moment de lucidesa m’eixampla l’anhel de retorn.

La cognició desperta, però, no és cap condició per a Déu: Ell em va passar les mans per les llagues quan jo no sabia que en tenia i em va acaronar quan la meva pell era tan aspre que no el vaig reconèixer. La meva manera d’estimar depèn d’Ell, però la seva manera d’estimar no depèn de mi. El seu amor etern és independent dels meus moments morals i és en la intuïció d’aquesta incondicionalitat que hi neix un sentiment singular d’abundància. És des d’aquest enteniment que tot es fa veritablement sadollant: en cada exhibició diària de la seva bondat, en cada amanyac, s’hi revela que Déu no es cansa. Malgrat que jo el correspongui d’una manera humana i fins i tot un punt maldestre, malgrat que ho faci des del fons de les meves imperfeccions, Déu sempre em torna la carícia.