Eudald Serrasolsas i Humà, pintar contra el temps

Se n’ha anat un artista incansable i entusiasta, pare de més de mil quadres i d’una obra gràfica i publicitària més que considerable, allotjada, en part, a la Biblioteca de Catalunya, i al Museu del Disseny de Barcelona. Grafista destacat durant els anys 50 i 60, la seva veritable passió, i el seu ofici des d’uns anys abans de jubilar-se, sempre va ser el dibuix i la pintura. Però no la pintura calmosa, d’entreteniment, esperable d’un retirat, sinó la pintura rabiosa, imparable, necessària, d’un home que va convertir les arts gràfiques en el seu gran al·licient vital. Va començar i no es va aturar: ho testifiquen les més de 87 sèries pictòriques que descansen, ben endreçades, a casa seva, esperant ser descobertes.

Humà, el grafista

Serrasolsas va néixer al número 440 del carrer Gran de Sant Andreu del Palomar, el 1926. Era fill d’una teixidora i d’un pintor de parets. Després de treballar, d’adolescent, a la fàbrica tèxtil Fabra i Coats i de fer el servei militar, va poder començar a dedicar-se, als 21 anys, al que més li agradava: el dibuix i les arts gràfiques. Josep Artigas, publicista reconegut, va apadrinar-lo i donar-li feina. Feien grafisme, és a dir, cartells, targetes, tríptics, logos, etc. Anys més tard, el 1954, amb 28 anys, va fundar el seu propi estudi gràfic, Estudi Humà, primer a la plaça Letamendi i després al carrer París. El trasllat es va fer en carro, i per la rasa del carrer Aragó encara hi passaven trens de vapor. Com a grafista, sempre se’l va conèixer pel seu segon cognom: Humà, més curt i comercial. Per un breu període, el santandreuenc també va ser professor de disseny gràfic a l’Escola Massana de Barcelona.

Als anys 50 i 60 es va convertir en un grafista rellevant. Entre altres coses, va ser un dels membres fundadors de l’agrupació catalana de dissenyadors gràfics més important dels 60 i 70, Grafistes Agrupació FAD (Foment de les Arts Decoratives). També va ser autor de dissenys molt coneguts; pensem en la primera capçalera de la revista Cavall Fort o en el dibuix del cérvol i llapis de colors de la marca Alpino. Alguns dels treballs publicitaris de les últimes dècades del franquisme es poden veure al Museu del Disseny de Barcelona i en alguns llibres especialitzats en cartellisme.

La seva escalada professional va consolidar-se quan va fundar l’impremta Humà Servicios Gráficos, SL, que després va créixer encara més per tornar-se un taller considerable: Gramond-Humà, SA. Tot i així, Serrasolsas sempre parlava amb recança d’aquests darrers anys en què va haver d’encarregar-se de tasques de gestió i apartar la creació: ell el que volia era dibuixar, era pintar! I ho va fer.

Serrasolsas, el pintor

A partir dels anys 80 va començar a pintar infatigablement i, d’ençà que es va retirar, el 1988, va començar a dedicar-hi vuit hores al dia, una jornada laboral completa. Va mantenir aquest ritme de feina durant 30 anys incansables. Feia anar els pinzells amb la pressa de qui sap que se li acaba el temps i té massa coses a dir. Les idees eren constants i no el deixaven dormir: havia de pintar, necessitava pintar. El 1978 va ser cofundador del grup Taca, de pintors de Sant Andreu, i el 1985 va pintar el gran mural de la Capella del Santíssim a la Parròquia de Sant Pacià. El 1994 va dissenyar, amb el grup Taca, el mosaic d’homenatge a Joan Miró, que podeu visitar a la plaça de la Pomera.

Els quadres, però, eren el que realment li treien la son: en va fer centenars i centenars, més de mil, i els anava classificant en prestatgeries. Primer, pintava a l’oli i sobre tela, amb una predilecció per la natura i pels arbres; després, cada vegada més, sobre fusta i amb acrílics, o sobre paper, amb llapis de colors. La formació de grafista el va portar a estilitzar les formes, a buscar l’essència de les figures, i a jugar amb l’espai, amb els relleus, amb les textures. Va pintar més de 87 sèries de quadres: grups d’unes deu obres amb una mateixa idea estètica o temàtica. Cada sèrie és una laboriosa exploració artística: permet percebre les diferents materialitzacions d’una mateixa idea.

Serrasolsas va voler dialogar amb els grans pintors clàssics, com en la sèrie Goya, 200 anys després, en què reinterpretava els quadres més coneguts del pintor aragonès estilitzant-ne les formes i tornant-les més geomètriques, amb el motiu comú del triangle. Però l’artista no es va quedar en el món de la pintura, també va voler il·lustrar els grans literats: va pintar la Divina Comèdia de Dante o va representar gràficament poemes de Salvador Espriu, Sònia Moll o Joan Margarit. L’amor per la música, que sempre l’acompanyava en el moment de pintar, va portar-lo, també, a voler plasmar pictòricament el so dels grans compositors, catalans i d’arreu, a la sèrie Pintura musical. Són només mostres de la interdisciplinarietat de les fonts artístiques de la pintura del santandreuenc.

Idees, idees, i més idees. En Lluís Serrasolsas, el seu fill més jove, va descriure molt bé aquesta fal·lera: “Moltes hores de feina. Vet aquí el manual d’ús d’un artista que s’ha afanyat a créixer perquè havia de guanyar-li la partida a la decadència física i a la desaparició”. Eudald Serrasolsas pintava contra el temps: contra la vellesa, contra la mort que veia propera, contra la malaltia, també. El 2006 la degeneració macular el va deixar cec d’un ull i va limitar-li la visió del que li quedava; però ni així no es va aturar. Totes aquelles idees l’empenyien a continuar: amb lupa, amb quatre parells d’ulleres, ampliant el format dels quadres, com fos. Pintava, llavors, quadres pessimistes, d’ulls quadrats i embenats. El seu desfici era pintar abans de perdre encara més visió: pintar com una cursa contra el temps.

Una de les seves últimes obres també ha estat de les més conegudes, gràcies al seu ressò mediàtic. Es tracta del mural dedicat al referèndum del Primer d’Octubre, ubicat a les parets de l’Escola Mestre Enric Gibert de Sant Andreu i repintat repetidament pels veïns, després dels nombrosos atacs antidemocràtics que ha anat rebent. Pintar, per a l’Eudald Serrasolsas, també era un gran compromís social: llengua, injustícies, violència, guerres, tot ho va denunciar a través dels pinzells. Aquest mural és només una mostra de la seva pintura més compromesa. Podeu consultar una part de la seva obra pictòrica a la seva pàgina web.

Abans de morir, Serrasolsas va buscar insistentment un espai on poder dipositar la seva obra; algun arxiu on pogués mantenir els seus més de mil quadres amb algunes garanties de conservació. No ho va aconseguir. Potser és que, quan s’és vell, costa molt de fer-se escoltar, en un món tan sobreestimulat com el nostre. Potser és que el fet de pintar quan un es jubila es considera un passatemps, una qüestió privada. Serrasolsas es queixava que només se li havia valorat l’obra gràfica, de quan era jove, i no s’havia visibilitzat el seu treball pictòric. Davant d’això, els que l’hem conegut i hem pogut conèixer la seva obra, us assegurem que val la pena. No arraconem els vells, que tenen molt a dir-nos. Malauradament, avui ja no podem parlar amb l’Eudald Serrasolsas i Humà, però ens queden els seus quadres, que ens expliquen moltes coses i ens esperen, pacientment, a casa seva.