Entrar indòmit, sortir-ne encara més salvatge

No em dedico a la crítica d’art ni a la teatral, però sí que veig i visc apassionadament totes dues disciplines, i sovint no entenc per quin motiu o set sous (magnífica expressió), agafo una actitud del tot diferent a l’hora d’entrar en un teatre-espai escènic o en un museu-centre d’exhibició. Ja sabem que les arts, avui més que mai, són híbrides, múltiples, rizomàtiques, mesclades, expansives i generoses. No seria, doncs, precisament aquesta, la millor actitud a tenir a l’hora d’entrar a veure una exposició o un espectacle? Una actitud oberta i atenta a tota possibilitat, sense la necessitat d’etiquetar, entendre i jutjar obsessivament? Escoltar com les coses actuen sobre nosaltres, i deixar de voler abans que res ni ningú, actuar nosaltres sobre elles? Eixamplar d’una vegada les nostres maneres de mirar i percebre tal com va dir-nos John Berger i tants altres.

Tot això m’ho ha fet plantejar l’obra exposada a Indòmit de l’artista Albert Coma Bau (Vic, 1970) Exposició que es pot veure a la tercera planta del Museu de l’Art de la Pell de la seva ciutat natal i, atenció, només fins al 21 de març. Enfilant rampes de fusta amunt, arribo a les sales d’exposició que ocupen tota la cúpula de l’edifici. Allà les paraules del comissari Ernest Crusats ens introdueix de manera acurada dins l’obra i creador; seguidament deixo que les vint-i-quatre peces exhibides em parlin de tu a tu. Ens mirem cara a cara, percebo i escolto la seva poderosa pulsió i vibració, la intimitat compartida. Traspassar el que és íntim i el que és col·lectiu, tal com ens proposa l’Albert, fer-ho també amb l’obra exposada com una entitat més, creuant totes aquestes boiroses fronteres.

Em trobo primer amb tretze peces i tres més que fan d’interludi, que em guien pel traç figuratiu mínim i de gran expressivitat, on tot de cossos entrellaçats (tremp, temàtica i línies característiques d’aquest creador) mantenen uns diàlegs d’intensa càrrega sensual, sexual, en constant cerca, contacte i fusió. Després de llegir la lúcida introducció de Xavier Acarín: “El cos com objecte i objectiu… allà on l’artista es mimetitza esdevé paisatge, roca, paper…”. Virem cap al vídeo-performance, disciplina que l’artista també practica: Ignot, De Facto… En unes peces carregades de la necessitat d’immediatesa, de proximitat, de presència i acció.

Kali, gravada amb la complicitat de Toni Casassas durant el confinament, ens mostra com l’artista s’entrega a pèl, fonent-se; apareixent i desapareixent entre el paper del terra del seu estudi, tot arrencant-lo. Durant aquest trànsit de trenta minuts cos a cos, sentim el so, soroll, esbufecs i rebrecs, del paper i ell (una altra gran obra en si mateixa); el ronc de la deessa índia de la mort i la regeneració: “Soc el moviment per si mateix i em moc cap a un altre lloc, cap a un altre jo…”. Ens movem doncs també, i arribem a l’última sala tenebrosa, on reposa el manyoc, la gran carcassa de l’animal mort que acabem de veure. En aquesta sala fosca, sala de pintures negres de tons goyescos i beuyesquians ens confrontem amb ratlles veloces i atzaroses, en fuga, descarnades, extirpades del fons negre. Rastres d’urgència i dolor d’aquests últims anys que ens han alterat i desplaçat a tots.

L’exposició acaba amb Protocol, una gran foto rectangular, d’imatgeria gairebé religiosa en blanc i negre, on l’artista abocat damunt d’una llarga taula ens recorda la necessitat de deixar distància també amb un mateix. Si correu per Vic hi ha un must see imperdible, una exposició on assistir i transformar-se. Lluny de modes, tendències i conductisme. Aquesta valenta creació-vivència, ens parla directament a cadascú de nosaltres i a tots nosaltres. Ens parla, de tot això, tan indòmit.

Un apunt final

De tornada a casa vaig parar-me a Tona, a La Canal (teatre que pertany el grup dels teatrets d’Osona que aquest any celebren els seus cinc anys de programació), on hi havia bolo de Cadires, l’obra de Centaure Produccions amb dos mites-patrimoni de l’escena catalana i universal: la Mont Plans i l’Oriol Genís. Dirigida per Albert Arribas, és un autèntic goig aquest diàleg proper i amè, a mig camí entre la conversa desmenjada, les memòries i anècdotes d’aquests artistes brillants i estimats, amb l’obra de Ionesco com a referent. I, és clar, no hi podia faltar el cuplet nostrat. I també, sí!, les línies nues fonent-se entre elles, de dos cossos bells i vells en majúscules.