Els temps de La Sal

Quan, a principis d’any, Judith Butler va rebre el Premi Internacional de Catalunya es van aixecar celles per la buidor del gest, més destinat a posar-se una medalla que no a proposar cap canvi substancial pel feminisme a Catalunya. Mentre passava això, artistes i activistes imprescindibles per entendre la història del feminisme aquí, com Mari Chordà, Roser Bru, Núria Pompeia i Parvine Curie no comptaven amb cap obra al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Per sort, enguany s’ha fet un pas per revertir això. En una sala petita del segon pis del museu, passats Turner i Bernadó, s’exposen obres d’aquestes quatre artistes que s’acaben d’unir a la col·lecció permanent del museu. Va ser casualitat que aquestes noves inclusions fessin totes referència a la maternitat, però l’avinentesa va ser aprofitada per unir-les a l’exposició Maternasis, que agafa el títol del còmic humorístic de Pompeia (que, per cert, acaba de reeditar Kairós). La contribució d’aquestes dones és fonamental perquè el discurs de postguerra i avantguarda no sigui parcial, i per això aquesta (encara minsa) incorporació és molt rellevant per al MNAC. Ara mateix l’única manera d’estiregassar l’exposició és a partir de la programació que té al voltant: tres diàlegs que aborden la maternitat, l’art i el llegat cultural d’aquestes artistes. Un d’ells va comptar amb Mari Chordà i Elsa Plaza, que van recordar els temps de La Sal: un context imprescindible per entendre la història política i cultural catalana, perquè per aquestes dones política, maternitat i art no eren indestriables.

Mari Chordà (Amposta, 1942) és poeta, artista i activista. Va tenir un paper rellevant durant la segona onada feminista a Barcelona (aquí un repàs de la seva vida) i darrerament la seva obra viu un ressorgiment una mica tardà, en part vinculat al seu vuitantè aniversari, però també al fet que socialment comencem a adonar-nos dels forats en el relat de la postguerra. Aquest any la Galeria Mayoral li va dedicar una exposició monogràfica i d’aquí poc Godall en publicarà el recull de relats No com un so. Ella, però, es mostra una mica escèptica amb aquest interès renovat: “ara tot són modes, tot depèn de si hi encaixes, l’important és que continuem fent i ja veurem”. Elsa Plaza (Buenos Aires, 1950) és il·lustradora i també escriptora d’articles i llibres sovint lligats al feminisme. Les dues es van conèixer a través de La Sal, que va ser un cafè, espai feminista i editorial que va tenir seu al barri del Raval entre els anys 1978 i 1990. Chordà en va ser membre fundadora i Plaza hi va trobar un refugi quan s’acabava de traslladar a Barcelona des de París. L’objectiu inicial de la trobada, segons Àlex Mitrani, comissari de l’exposició, era trobar els ponts entre l’art, la maternitat i La Sal, però de seguida va quedar clar que tot forma part d’un mateix sac. 

“La Sal no va ser important per Barcelona ni Catalunya, sinó per nosaltres, perquè en aquell context vam decidir tenir un espai on educar-nos” diu Chordà. Però aquest projecte va sorgir en un context on el moviment feminista començava a treure el cap a l’espai públic després del franquisme: les Primeres Jornades Catalanes de la Dona havien tingut lloc només un any abans, i Chordà reconeix que tant les Jornades com l’espai de La Sal “van fer obrir els ulls a moltes persones”. De fet, aquell mateix any va néixer també la Llibreria de les Dones al carrer Lladó. “Els 70 van ser un moment dolç per al feminisme, un moment d’esperança, per això els meus dibuixos se’n feien ressò i em vaig inclinar pel surrealisme oníric”, explica Plaza, “el problema és que a partir del 85 va començar un retrocés. Es van anar perdent reivindicacions que s’havien aconseguit, com ara idees de maternitat compartida o les guarderies a les fàbriques. D’això ja ningú en parla”.

La història de l’art com la coneixem fins ara ha tractat sovint la maternitat, però sempre des d’un punt de vista que s’acosta al misticisme, del qual l’embaràs queda exclós per massa corpori. L’aportació d’aquestes dones des de l’art i des de l’activisme a La Sal, doncs, és la reapropiació del concepte de gestació i maternitat. Així com Pompeia s’hi acosta des de l’humor, la intimitat i la crítica social, Chordà explica que la seva obra és indestriable de l’embaràs i la maternitat: “Vaig pintar la sèrie d’autorretrats embarassada quan vivia a casa d’una senyora benestant que es dedicava a acollir nens orfes. Em posava a la banyera, observava els meus canvis i mentre feia l’obra, a poc a poc, m’omplia de joia” (d’aquí la tria de colors). “Aquesta senyora que em va acollir també exercia algun tipus de maternitat. Existeix una herència en aquest sentit, de les mares que no han parit”. 

Al Bar-Biblioteca La Sal, s’hi organitzaven classes que anaven de la literatura a la mecànica, i també era el punt de trobada per a l’organització política feminista i del barri (per exemple, s’hi reunia la Vocalia de Dones del Raval). El bar funcionava bé i van decidir publicar una agenda pròpia, que incloïa adreces de grups de dones, un calendari menstrual i il·lustracions d’Elsa Plaza i Montse Calvé. El que podria semblar innocu era un acte polític, perquè dirigint l’agenda a les dones se les dotava d’eines per organitzar-se la vida pública, la qual normalment els era aliena. 

Amb la segona agenda, La Sal es va començar a considerar també editorial, que va ser el primer segell feminista a tot l’estat. Van arrencar amb dos títols d’intencions clares. D’una banda, Quadern del cos i l’aigua, un llibre amb poemes de Chordà i il·lustracions de Montse Clavé que va ser la primera publicació en català sobre amor lèsbic. D’altra banda, La bolchevique enamorada de la revolucionària russa Aleksandra Kol·lontai. “Jo volia que fossin llibres de 25 pessetes, com les novel·les d’amor de Frederica Montseny que totes les dones compraven. I La bolchevique enamorada semblava una novel·la d’amor però era militància emmascarada”, diu Chordà. 

Conèixer tot això serveix per entendre que la inclusió d’aquestes artistes a la col·lecció del MNAC és importantíssima, i que caldria reconèixer el seu llegat, tant a la col·lecció del museu com arreu. Núria Pompeia compta amb una obra amplíssima, que inclou còmics i novel·les; Roser Bru és coneguda i respectada a Xile, on va viure l’exili; i Parvine Curie (que va viure i parir el seu fill a Catalunya, on era coneguda com a Arlette Martí) ho és a França. La Sal i aquestes artistes formen part del nostre llegat i reivindicar-les i admirar-les seria el vertader premi. 

L’últim diàleg relacionat amb Maternasis, ‘Embaràs i violència’, tindrà lloc el 13 de setembre al MNAC. Comptarà amb Paula Bonet, escriptora i pintora, Amanda Cuesta, curadora, editora i llibretera, i Carme Valls, metgessa experta en Medicina amb perspectiva de gènere. La xerrada serà moderada per Mercè Ibarz, coordinadora del cicle. L’exposició Maternasis es pot visitar fins al 28 de setembre.