Els petits canvis són poderosos

L’any 2021 toca a la seva fi i amb ell, també ho fa la primera convocatòria del CoNCALab. Una iniciativa promoguda des del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) per fomentar el diàleg i la interacció entre agents de diversos àmbits culturals a través de quatre sessions celebrades, al llarg de l’any, a les quatre capitals catalanes. Si a la darrera crònica afirmàvem que la sessió de Lleida havia estat la més fructífera, la jornada celebrada el passat 16 de desembre al vestíbul del Teatre Tarragona, a la Rambla Nova de la ciutat homònima, va ser, sens dubte, la més específica; amb un munt d’exemples concrets, allunyats de qualsevol retòrica teoritzant, aportats pels diferents convidats que hi van participar.

Cels Piñol i Prisca Villa a la primera conversa de la quarta sessió del CoNCALab. | CoNCA

L’última sessió del CoNCALab va girar al voltant del concepte de sostenibilitat i els diferents ponents van anar exposant les seves estratègies i visions sobre aquest tema que, com més va, més rellevància social adquireix. El compromís, la mutualització, la redistribució i optimització dels recursos o la necessitat de transmetre relats positius de cara al futur són alguns dels punts destacats de la trobada. La consultora i gestora cultural Marta Domènech va ser l’encarregada, un cop més, de conduir la jornada amb el suport en línia de la periodista Marta Berenguer.

Els primers a trencar el gel van ser Prisca Villa, artista i actriu del col·lectiu Kamchatka, companyia especialitzada en teatre de carrer, i l’il·lustrador i editor Cels Piñol, creador, entre d’altres, de la sèrie de còmic Fanhunter. Cadascú va analitzar com s’està abordant la sostenibilitat des dels seus respectius àmbits; és a dir, des del món de les arts escèniques i el món editorial. Tot i constatar algunes diferències notables, ambdós van coincidir a assenyalar que, actualment, treballar i produir en un món globalitzat amb la voluntat de ser sostenible és un objectiu ple de contradiccions.

Així, doncs, malgrat afirmar que avui en dia “res és sostenible”, Prisca Villa va defensar l’enorme esforç que s’està desenvolupant des de molts sectors per a “començar a canviar dinàmiques molt arrelades”. I va assegurar que, tot i que “hi ha límits que encara no s’han trencat”, “estem a l’inici d’un canvi radical” on caldrà saber gestionar les pròpies contradiccions per deixar de “legitimar-ho tot”. Villa va ser contundent a l’hora d’exigir als agents culturals que deixin d’enganyar-se i justificar-se quan duen a terme determinades accions poc sostenibles en lloc d’actuar per a canviar-les, i va apel·lar a la “responsabilitat”.

“Crec més en els fets concrets que en la pedagogia.”
Prisca Villa

Per la seva banda, Piñol va assegurar que, en el sector editorial, la irrupció de la pandèmia ha ajudat a accelerar certs canvis, perquè ha suposat un element disruptiu en un mercat saturat per la sobreproducció: “Després de la pandèmia l’edició de títols s’ha comprimit, hi ha menys novetats i es pot respirar millor. També hi ha hagut una major consolidació del format digital que ens ha permès arribar arreu. Ara la saturació està al món digital, el físic en paper respira millor.”

Així doncs, segons Piñol, la digitalització ha permès créixer i equilibrar el sector editorial en un context de crisi. Ell mateix admetia, però, que no és la solució definitiva perquè, per una banda, també genera residus i, per l’altra, comporta un model de creixement no reproduïble en altres àmbits on la presencialitat és clau. Prisca Villa confirmava aquesta objecció assegurant que “la digitalització és la mort de les arts escèniques” perquè “ajuda al desequilibri i allunya la confiança”.

Per Villa, “sense confiança no hi ha manera de progressar”. Ambdós ponents van assenyalar la complicitat com un element clau per connectar amb el públic i “avançar junts”. Cal recordar que la complicitat ja va ser l’eix temàtic de la primera trobada del CoNCALab, celebrada a Barcelona al març, on es va arribar a afirmar que “teixir complicitats és imprescindible per a sobreviure”.

Pel que fa a exemples pràctics de sostenibilitat, Villa va apostar per trencar la lògica de les gires i, posant d’exemple un grup de músics francesos, va defensar que les companyies s’estableixin durant uns mesos en un mateix lloc per a crear i exhibir els seus espectacles. Per la seva banda, Piñol va apostar per eliminar el plàstic dels productes editorials, augmentat el gramatge del paper per fer-los més resistents al transport sense que calgui embalar-los, i per repensar el model de distribució, aproximant els centres de producció als centres de consum, amb tiratges més petits impresos en impremtes locals, o bé apostant per la distribució en ventall. Un model on a mesura que s’exhaureixen els productes a una zona s’obre la venda en d’altres, o bé es transporten els excedents d’un centre de consum a un altre, en lloc de distribuir totes les existències arreu i alhora des d’un bon principi.

“Els creadors podem ajudar al canvi, hem d’utilitzar la nostra influència amb sentit.”
Cels Piñol

Piñol va defensar el paper de les institucions en la transmissió dels valors sostenibles i la col·laboració dels agents culturals en la transmissió d’aquests valors, però Villa va estar-hi en desacord i va assegurar que “no crec en acompanyar a les administracions”, “crec en les accions directes que emprenem per a ser sostenibles, no en difondre una falsa moralina”. De fet, arran d’una intervenció des del públic d’Aleix Vallverdú, Coordinador del Convent de les Arts d’Alcover, Villa va denunciar l’excessiva rigidesa de les administracions, una queixa que ja ha sorgit en més d’una sessió del CoNCALab.

Segons Villa, “el públic canvia molt més ràpid que les institucions, té molta capacitat d’adaptació; és la institució qui va a remolc”. Per tant, hauria de “prendre més riscos i no anar tan sobre segur”, hauria de ser més flexible i no tan “presonera de les dinàmiques establertes”, en paraules de Vallverdú.

La primera conversa es va acabar amb una interessant reflexió de la historiadora i crítica d’Art, Assumpta Rosés, directora de la revista d’Art i Pensament Contemporani Artiga, que va defensar l’austeritat dels artistes plàstics en l’ús dels materials: solen ser “bastant franciscans” perquè “la precarietat no permet fer grans experiments”. També va exposar un canvi significatiu que s’ha detectat en la producció artística dels darrers anys, una majora interpel·lació de l’artista amb el medi natural: “abans s’anava a deixar un senyal a la natura, ara es fan intervencions i es procura que després no en quedi rastre. Hi ha hagut un canvi de paradigma en la creació. Ara revelem la natura i els efectes de la humanitat en aquesta.”

Jordi Panyella i Xavier Puig a la segona conversa de la quarta sessió del CoNCALab. | CoNCA

La segona conversa de la jornada la van protagonitzar el realitzador audiovisual Xavier Puig, coimpulsor d’Elsabeth Produccions, i Jordi Panyella, editor de Pol·len Edicions. Puig va aprofundir en una idea esbossada anteriorment per Prisca Villa: la mutualització de recursos i la compartició d’equips. Una “aliança dels petits” que permet crear una xarxa de treball local allunyada dels grans centres de producció. Posant d’exemple la seva pròpia experiència a Solsona, va assenyalar que “si ets guionista, càmera, sonidista o el que sigui, no cal baixar i pujar cada dia amb cotxe o bus a Barcelona per a treballar; hauríem de poder treballar, també, des de casa, com ho fan els fusters o altres artesans.”

També va insistir en la necessitat “de produir més a prop dels nostres espectadors”: “no pot ser que molts encàrrecs que surten de Solsona es facin molt més lluny”. Segons el seu parer, “cal vehicular les produccions, canals i televisions locals per enfortir la nostra cultura” i ajudar a “crear comunitat, generar noves oportunitats laborals per a la gent jove i facilitar que els professionals puguin formar-se, créixer i progressar a prop de casa seva”.

Puig també va assenyalar l’alt component vocacional de les professions culturals, una qüestió que ja va ser objecte de debat a la segona jornada del CoNCALab, celebrada a Girona al juliol, i la necessitat de superar un model obsolet de festivals: “dur un munt de gent a un lloc i que després no en quedi res, no té sentit”.

“La feina ha de tornar a casa.”
Xavier Puig

Per la seva banda, Jordi Panyella va explicar el concepte d’«ecoedició» que apliquen a Pol·len Edicions: “una pràctica innovadora i ecològica per a gestionar millor l’edició, consistent en calcular, minimitzar i comunicar l’impacte mediambiental de les nostres accions”. Segons Panyella, cal saber en quines fases de l’edició es té més impacte ecològic per procurar reduir-lo al màxim. Els seus estudis indiquen que el major impacte mediambiental d’un llibre el produeix el paper, mentre que la distribució ocupa la segona posició.

Panyella assegura que el seu equip va identificar dotze punts en el procés d’edició on podien intervenir per a reduir el seu impacte mediambiental. I en va destacar tres: apostar per la producció i la impressió local, emprar paper 100% reciclat amb certificat FSC, i calcular la petjada de carboni de tot el procés de producció.

Segons Panyella, “cal conèixer les dades per poder actuar en conseqüència”, i va explicar que la seva editorial ha generat, al llarg del 2021, 15,5 tones de CO2, l’equivalent a anar i tornar de Mèxic tres vegades. L’editor assegura que sense el model d’«ecoedició», enguany Pol·len hagués generat 19 tones de CO2 i que, si en lloc d’imprimir a Catalunya ho hagués fet a la Xina, la petjada de carboni s’enfilaria fins a les 124 tones anuals o les 31 tones si hagués imprès a Eslovènia, “el país on moltes editorials catalanes imprimeixen”. “Si totes les editorials que operen a Catalunya i imprimeixen a la Xina ho fessin aquí, la petjada de carboni del sector editorial es reduiria un 80% només amb el que ens estalviaríem de transport”, va assegurar.

“El llibre ecològic no existeix, el llibre ecològic és el que no es fa.”
Jordi Panyella

Davant d’aquestes dades, Xavier Puig va assenyalar que, “en el món editorial el paper té un pes específic”, però que en altres sectors, el factor clau per a la sostenibilitat rau a apropar als espectadors les produccions i creacions locals, alineant-se amb la postura de Prisca Villa a la conversa anterior. Puig va explicar que la seva productora ha elaborat una guia climàtica de rodatge sostenible (Green Shooting) per ajudar a altres creadors, i va insistir que el millor és treballar amb agents locals: “les biblioteques de sons estan bé, però abans d’agafar un banc de sons amb creacions de la Xina o Rússia, és millor fer que la gent del teu entorn pugui treballar.”

Panyella va recordar que, “malgrat que la majoria d’editorials catalanes imprimeixen amb paper certificat, no ho comuniquen” i va fer una crida a “visibilitzar aquest compromís, donar-li el valor que es mereix per ajudar a la conscienciació de la societat.” En aquest sentit, va reivindicar l’informe elaborat el 2020 pel mateix CoNCA, amb la col·laboració de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), titulat Lideratge mediambiental en el sector cultural i creatiu català, com un bon punt de partida per a la conscienciació mediambiental del sector cultural.

També va alertar, tot citant a la filòsofa Marina Garcés, de la necessitat de combatre i revertir la idea que “en el tema mediambiental tots els continguts són apocalíptics”, perquè si no, l’única conclusió possible és “que la vida no val la pena” i l’única pregunta viable serà “quan arribarà el col·lapse?” Segons el seu parer, la cultura pot contribuir a “generar imaginaris de futur on valgui la pena viure”.

Igualment, va denunciar que “l’angoixa climàtica s’ha traslladat a l’individu” i que no pot ser que en un món on “hi ha set-centes empreses que són responsables del 90% de les emissions, qui estigui angoixat per agafar el cotxe el cap de setmana sigui jo”. En aquest sentit, va defensar que “la crisi climàtica s’ha d’abordar de manera conjunta” i que cal saber equilibrar els impactes positius i negatius dels béns i serveis culturals on sovint “l’impacte social o cultural compensa el mediambiental”.

“La lluita de classes també té molt a veure amb la lluita climàtica.”
Cesk Freixas

Des del públic, Albert Carreras, responsable d’acció cultural del Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla, a l’Espluga de Francolí, va agrair que es tractessin les diferents facetes que engloba el concepte de la sostenibilitat, anant més enllà de la mediambiental o la tecnològica, i va defensar una millor xarxa de transport públic que ajudi a connectar els equipaments culturals del país i a fer “més sostenibles socialment els territoris”. També va equiparar el paper certificat del món editorial exposat per Panyella amb el certificat europeu de qualitat mediambiental dels equipaments museístics.

Per la seva banda, Aida Boix, directora del Centre d’Art Lo Pati de les Terres de l’Ebre, ubicat entre el Parc Natural dels Ports i el Parc Natural del Delta de l’Ebre, un dels més afectats a la UE pel canvi climàtic, va assenyalar que, després d’una llarga reflexió, al seu centre van arribar a la conclusió que, en la línia de Puig i Villa, no té sentit seguir oferint residències internacionals i que és preferible treballar amb creadors locals.

Des del xat en línia, moderat per Marta Berenguer, el realitzador audiovisual Albert Lloreta, fundador de la cooperativa Bonobo Films, es va interrogar sobre els residus audiovisuals: “tot aquell material enregistrat que queda fora dels muntatges finals”. I es va preguntar si seria possible reciclar i reutilitzar aquestes imatges i sons que, fins ara, hem entès com a sobrants, però que potser hauríem de considerar com a patrimoni. Una observació que, segons Puig, caldria tenir en compte, malgrat que implicaria una tasca ingent de classificació i arxivística. Curiosament, la preservació del patrimoni audiovisual va ser l’eix d’unes jornades celebrades poc després d’aquesta sessió del CoNCALab, organitzades per la cooperativa Drac Màgic, a la Fabra i Coats i la Filmoteca de Catalunya entre el 17 i el 19 de desembre.

El següent debat, entre el cantautor Cesk Freixas i el gestor cultural Blai Marginedas, coordinador del Festival Festus de Torelló, va aprofundir en la desigualtat climàtica apuntada al final de la conversa anterior per Jordi Panyella. Ambdós ponents asseguraren que entendre la lluita climàtica com una responsabilitat individual és una fal·làcia.

En aquest sentit, Freixas es va mostrar molt combatiu en afirmar que “la lluita de classes també té molt a veure amb la lluita climàtica” i que “la militància política és imprescindible per a generar nous canvis”. Pel cantautor, no té sentit parlar de sostenibilitat sense abordar un canvi de model econòmic perquè “el capitalisme és un sistema generador de precarietat” i sovint “quan es parla de sostenibilitat i transformació, s’obvia el debat sobre la redistribució econòmica”.

Posant d’exemple el seu model de concert, “on el debat esdevé el centre de l’espectacle” i on es prohibeix el consum d’alcohol perquè “desvia l’atenció de la narrativa que proposem amb les nostres cançons”, Freixas va denunciar l’alta especulació vigent fins fa poc dins del sector musical: “nosaltres cobrem tots el mateix i intentem que el caixet s’adapti a les nostres necessitats, no demanem més del que necessitem perquè si infles preus treballa menys gent, ja que un pressupost de 5.000 € només podrà cobrir un o dos concerts en lloc de tres o quatre.”

Cesk Freixas i Blai Marginedas a la tercera conversa de la quarta sessió del CoNCALab. | CoNCA

Blai Marginedas va reincidir en alguns punts exposats anteriorment per altres ponents, com la idea d’establir-se a un lloc i crear des del món local tot fent xarxa, defensada per Prisca Villa i Xavier Puig, o la necessitat de reivindicar la utopia enfront de la distopia imperant, com apuntava Jordi Panyella. Però també va reivindicar el prestigi social de la cultura, “un àmbit des d’on sovint ens hem automenysvalorat respecte a altres camps com la ciència, la medicina o l’educació”, i va assegurar que l’àmbit cultural “és un dels sectors on es tendeix més a compartir les nostres experiències, crear xarxes i relacionar-nos i influenciar-nos entre tots”. Una reivindicació que també ha sorgit en altres sessions del CoNCALab.

Ple que fa a la imatge social del sector, Freixas va assegurar que en l’imaginari col·lectiu cultural només treballa qui apareix als mitjans, i que aquest és un imaginari absolutament distorsionat propiciat pel sistema capitalista: “l’èxit i el triomf es basen en números, en una visió mercantilista extremadament insostenible que està basada en mecanismes poc respectuosos”.

Segons el cantautor, “hi ha un gran ecosistema de petits músics que treballen arreu i representen el 90% de les propostes culturals de casa nostra que no solen mostrar-se des de Barcelona”. Marginedas hi coincidia reconeixent que “tenim una producció cultural molt enfocada a l’autor i al protagonisme” i que “hi ha altres models, igualment vàlids, que no cauen tant en aquesta individualització”. Freixas va reblar-ho assegurant que “hi ha molta gent treballant, amb molta precarietat, i que es regeixen per criteris més sostenibles que els grans noms que s’impulsen des dels mitjans”.

“Conec pocs camps que reflexioni tan sobre si mateix com el sector cultural.”
Blai Marginedas

Arran d’una pregunta de Marta Domènech a Blai Marginedas, es va entrar en un debat paral·lel sobre el model dels festivals i sobre la vigència dels “cap de cartell”. Segons Marginedas, abans de decidir la programació d’un festival cal contextualitzar-ho tot i “pensar en termes de plusvàlua”.

Així, doncs, semblantment a una idea expressada per Jordi Panyella, si l’impacte o el retorn social d’una proposta compensa la inversió, per Marginedas és legítim que dins d’un festival hi hagi disparitat de caixets. Una opinió compartida, des del públic, per diversos tècnics de Cultura dels ajuntaments de Tarragona i Reus que, fins i tot, van assegurar sentir-se pressionats per escollir un cap de cartell, una elecció que “sempre genera debat”.

Tanmateix, Freixas discrepava assegurant que “els caps de cartell són una idea antiga” i convidava als tècnics municipals d’arreu a admetre que “les Festes Majors ja no són una festa per a tot el poble, sinó que ho és per a una part del poble”. El cantautor defensava que “no s’han d’entendre com un esdeveniment inclusiu per a tothom, perquè no ho són” i que és millor que els municipis procurin que “tothom tingui accés a la cultura en algun moment o altre de l’any” en lloc de confiar en “una única acció el màxim d’inclusiva possible”.

Marta Esteve, Roberta Genova i Marta Domènech a la darrera conversa de la quarta sessió del CoNCALab. | CoNCA

La jornada va finalitzar amb la conversa entre la directora de la Fundació Carulla, Marta Esteve, i l’artista i creadora Roberta Genova, ideòloga de la performance participativa La Città Infinita. Esteve va aprofundir en la necessitat exposada per Panyella i Marginedas de transmetre missatges positius sobre el futur des de l’àmbit cultural i va afegir que és necessari fer-ho amb una certa implicació emocional: “cal veure el canvi com quelcom positiu; sabem que cal canviar perquè ho associem a una cosa negativa, a perdre-hi; cal entendre que el canvi és necessari perquè viurem millor.”

Per la seva banda, Roberta Genova va exposar el projecte de sostenibilitat creativa i que està desenvolupant a Torelló, on es convida als infants a treballar amb diferents materials de rebuig industrial com a eina pedagògica: “’els materials tenen una segona vida i se’ls mostra que hi ha elements preexistents al món abans de la seva pròpia existència, se’ls connecta amb el concepte de transmissió entre generacions”. Genova també va insistir, de nou, en la necessitat de treballar des de la proximitat i d’establir connexions per progressar.

“Cal transmetre a les noves generacions la necessitat de ser creatiu per enfrontar-se a la realitat.”
Roberta Genova

Preguntades per Marta Domènech sobre algun projecte inspirador en l’àmbit de la sostenibilitat, Genova va citar el Projecte Rei Midas que es desenvolupa a la regió italiana d’Emília des dels anys 90, una iniciativa que recull tota mena de recursos de rebuig, com fusta, paper o metall, i el retorna als espais educatius i culturals fomentant un model de consum circular des de les arts i l’educació. Tanmateix, Genova admetia que per desenvolupar-lo cal “molta complicitat de l’administració pública municipal i de l’empresa de gestió de residus”.

Per la seva banda, Esteve, va citar un dels projectes impulsats enguany des de la Fundació Carulla, la carpa de circ itinerant de Nilak, que viatja per totes aquelles comarques de Catalunya que no disposen de cap espai escènic als seus municipis, aproximadament, un 26% de tot el territori català.

En les últimes intervencions des del públic encara van aparèixer diverses propostes de millora de cara al futur. Laia Sanahuja, de l’ICEC, va proposar crear un pressupost de carboni per als nous projectes culturals impulsats des de la institució. Una idea que connectava amb una proposta que s’havia fet, durant la conversa anterior, a través del xat en línia: instaurar la figura d’agent o responsable de sostenibilitat, a imatge i semblança dels responsables d’igualtat o accessibilitat, en els equips de gestió i programació dels equipaments culturals.

Des del públic presencial es va defensar que l’important “no és tant reduir, com optimitzar els recursos que ja tenim” perquè “tenir equipaments tancats, com grans teatres o biblioteques, tampoc és sostenible”. El director del Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona, Manel Margalef, també va assenyalar, com ja s’havia fet també des del xat en línia, la necessitat de repensar i reformular “el circuit global de l’art”, mentre que l’artista de circ Jordi Príncep i, de nou, el realitzador Albert Lloreta, es preguntaven des del xat si “l’ecosostenibilitat no és una moda” o “què passarà si només la veiem com una operació de màrqueting amb data de caducitat”.

“El que desmoralitza i paralitza és no saber com actuar, no saber què fer.”
Marta Esteve

Davant d’aquests dubtes, tant Roberta Genova com Marta Esteve, van tenir clar que “no podem caure en aquesta idea de la moda” i que el que cal és “treballar el present des del present: ensenyar i emocionar junts, sumant experiències i mantenint-nos interconnectats”. I sobretot, “cal fer, explicar el que es fa i posar en valor l’impacte que generem”.

Sigui com sigui, és clar que aquesta jornada del CoNCALab és la que més propostes va generar perquè en el fons, tal com van recordar les dues Martes presentadores al final de la jornada, la sostenibilitat es pot definir com “gent petita, en llocs petits, fent canvis petits” i és que com molt bé ens recordava el Capità Enciam a la dècada de 1990: “els petits canvis són poderosos”.