Els AirPods de Miquel Barceló

Miquel Barceló grapeja la ceràmica i va donant forma a una peça i duu posats uns AirPods. La roba llantiada, els esclops enfangats i els cabells entròpics criden soc el Pollock mallorquí. Però el detall important són els auriculars d’Apple, la taca de blanc immaculat i llisor tecnològica que dona un contrast a l’atavisme de l’escena i la converteix en quadre. És una imatge tan buscada que costa dir per què no fa ràbia. L’artista com a xaman modern, la romantització del treball manual en una era d’esgotament digital, el geni de tota la vida per enèsima vegada. Però la bellesa recalcitrant de les obres resisteix l’àcid de l’autoconsciència. A la primera pàgina del catàleg hi ha dues línies de John Keats “Beauty is truth, truth beauty, -that is all / Ye know on earth, and all ye need to know“, que pertanyen al poema “On a Grecian Urn“, d’on surt la idea per al nom de l’exposició. I les coses que fa Barceló són boniques, i la veritat és que les fa amb els AirPods a les orelles.

Tots som grecs (els mateixos grecs de la Grecian Urn de Keats), ha estat feta per gaudir del plaer de la bellesa. És l’exposició retrospectiva més completa de la ceràmica de Miquel Barceló que s’ha fet fins ara a Barcelona. El recorregut va de les primeres obres africanes que va fer el 1994 (era de viatge a Mali, la pols de les tempestes de sorra no el deixava dibuixar i va aprendre la tècnica tradicional i feixuga que demana pastar la ceràmica amb excrements), fins a la producció més recent (la imatge Barceló amb AirPods és al taller de Vila franca de Bonany, a Mallorca, del documental Barceló, traços de fang, que es pot veure en versió reduïda a l’exposició; la tecnologia moderna estalvia l’ús de caca i, pel mateix preu, permet aconseguir formes més complexes). Hi ha més de cent peces en ordre cronològic i s’exposen a La Pedrera: tot plegat no podia ser més fàcil i bonic.

Naturalment, sospitem de la bellesa. Barceló és un dels artistes catalans contemporanis més reconeguts, i a sobre és un dels pocs casos en què la crítica especialitzada es posa d’acord amb el gran públic i el mercat. Però l’èxit en vida està molt mal vist en l’artista plàstic. Una de les gràcies de Barceló, i diria que per això em criden l’atenció els AirPods, és justament aquesta possibilitat d’acceptar el que hi ha d’agradable en aquest món. En uns temps en què l’artista d’èxit internacional triomfa amb personatges com el malastruc hiperpolític o el cínic performatiu, l’optimisme sobri i sorneguer de Barceló és benvingudament intempestiu. Amb la plasticitat de les formes, l’alegria dels colors i el classicisme dels temes, Barceló entoma una tasca tan difícil com continuar el fil de Picasso i Miró en un món que ja no creu en l’avantguarda. I per què no?, te l’imagines dient, just abans de confegir una llista de reproducció a Spotify i posar-se a treballar.

Les ceràmiques de Barceló representen el triomf del flux material sobre la transcendència típic dels nostres dies. En els grecs, la tensió entre els dos mons es va resoldre a favor del reialme de les idees, amb els inicis de la ciència i la filosofia. I aquí Barceló fa que el nou retorni al vell tornant a dir allò que va dir Gaudí quan Pujols li va retreure haver fet un temple gòtic en comptes d’un temple grec: que la Sagrada Família és grega perquè és l’obra que haguessin fet els grecs si haguessin continuat essent fidels a ells mateixos, és a dir, responent a allò que hi ha al món. Barceló, exultantment connectat al que l’envolta, exposant la seva obra en una casa de Gaudí i, en catalaníssima conseqüència, renova la tradició grega trobant l’eternitat en la línia corba, els bonys de la matèria, i la loteria que és posar una peça de ceràmica a coure el forn. Si la bellesa és la veritat, però la veritat va canviant, l’artista és el que està pendent de la música.