El tatuatge com a símbol d’identitat

Es calcula que entre un 15 i un 20% de la població espanyola duu algun tatuatge, xifra que augmenta entre la població juvenil. El tatuatge ha passat de ser un símbol d’identitat col·lectiva a ser un símbol d’identitat individual i, de retruc, ha deixat de ser tabú per passar a viure un boom.

Seguint aquesta tendència, el CaixaForum de Barcelona acull l’exposició Tatto. Art sota la pell fins al 28 d’agost. Una proposta produïda i organitzada pel Musée du Quai Branly – Jaques Chirac de París i la Fundació “la Caixa” que viatja i s’endinsa dins de l’univers del tatuatge des d’un enfocament antropològic inèdit i analitza les profunditats del ressorgiment d’aquest fenomen global, que ha estat i és present a diferents cultures del món des dels seus ancestres, simbolitzant des de la repressió a la reivindicació.

L’art de transformar la pell en un llenç. La mostra revisa les diferents perspectives d’aquesta pràctica, que arrenca de la marginalitat i passa per la concepció del tatuatge com l’art en moviment, amb la seva expansió pel Japó, l’Amèrica del Nord i Europa fins avui, fent parada al renaixement del tatuatge tradicional que ha tingut lloc a estats referents com Nova Zelanda, Samoa, la Polinèsia, Indonèsia, les Filipines o Tailàndia. I és a partir de la dècada dels setanta que sorgeixen noves escoles que s’expandeixen a nous territoris, com a la Xina, Taiwan o Llatinoamèrica, amb el conegut com a tatuatge xicano. A partir d’aquí, el tatuatge es renova. Què li depararà el futur? Esdevindrà la reinterpretació de gèneres històrics com a portador de resistència o explorarà les possibilitats de les arts gràfiques i les noves tecnologies més enllà dels codis clàssics?

L’exposició, fantàsticament comissariada per Anne Richard (també fundadora de la revista HEY! Modern Art & Pop Culture) inclou 240 peces, entre les quals 24 prototips de silicona extremadament hiperrealistes (la joia de la corona) que representen parts del cos humà expressament tatuades per mestres d’aquest art, com el francès Tin-Tin, el japonès Horiyoshi III, el suís Felix Leu, els americans Kari Barba i Jack Rudy o el polinesi Chimé, entre altres. Noms que, segurament, deixaran de ser coneguts només per un sector especialitzat i passaran a formar part dels referents artístics culturals de la gent de carrer. Un homenatge a la feina de grans mestres i un repàs a diferents etapes històriques d’un art (o una disciplina artística) que, malauradament, deixa fora les dones i el continent africà.

Des de la seva inauguració a París el 2014, la mostra no ha parat de voltar pel món (Toronto, Los Angeles, Taiwan, Moscou. Niça…) i ha tingut més de 2.700.000 visitants (l’èxit més gran del Musée du Quai Branly – Jaques Chirac des de la seva inauguració el 2006). Ara, durant més de quatre anys recorrerà Espanya en itinerància a través de la xarxa de centres del CaixaForum.