El Museu de l’Art Prohibit, el nou espai disruptiu barceloní

L’antiga casa Garriga Nogués és un dels edificis més emblemàtics de l’Eixample. Aquesta construcció situada al carrer Diputació, molt a devora del Passeig de Gràcia, ha estat una ubicació clau per entendre certs fets en el transcórrer de la història de Barcelona. Construït amb rapidesa, aquest edifici d’estil eclèctic ha acollit des de banquers a comerciants benestants de la indústria tèxtil. Seu editorial de la primera Enciclopèdia en Català, l’obra arquitectònica d’Enric Sagnier i Villavecchia ha estat el si de molts dels motors que han afavorit la cultura local de la ciutat. El que fins ara havia estat l’antiga seu de Mapfre, ha esdevingut recentment l’allotjament d’un nou projecte, marcat per la seva proposta disruptiva: El Museu de l’Art Prohibit, promogut per part de l’empresari i mecenes Taxto Benet.

El Museu de l’Art Prohibit compta amb un espai de 2.000 metres quadrats, repartits en dues plantes. La Casa Garriga Nogués allotjarà més de 40 obres (de les més de 200 que l’entitat té en total) que, per la seva temàtica o context de creació, comparteixen un tret similar: haver estat censurades o prohibides, o estar-ho encara per part de certes institucions o Estats. Amb una premissa que trenca amb tot el que fins ara hauria de ser exposable, i defugint de les línies habituals de presentació i exposició d’obres, el Museu de l’Art Prohibit compta amb un esperit diferenciador, marcat per una proposta única que afavoreix la discontinuïtat entre els artistes representats, tot trempat amb una, a priori, incoherència temàtica.

El conjunt d’artistes exposats no té en principi cap relació entre si més que la circumstància compartida d’haver estat d’alguna manera censurats. No obstant això, a mesura que un va endinsant-se al museu, començarà a trobar que, a banda dels trets diferenciadors, l’exposició està tractant de transmetre’ns una idea cohesionada. “Fugim de la concepció arcaica del museu mut. Nosaltres volem establir un diàleg amb la societat, volem que les obres parlin alhora que mantenen un diàleg entre elles; transmetre una experiència múltiple, encarar aquesta multiplicitat vocal de posicions, fins i tot contradictòries, per tal d’establir un diàleg amb altres museus i entitats”. Són paraules de Carles Guerra, director artístic de la col·lecció (que ha estat també director de La Virreina Centre de la Imatge, Conservador en cap del MACBA i director executiu de la Fundació Tàpies), que ens va fer una visita inaugural de presentació.

Dels Caprichos de Goya a esbossos picassians, passant per escultures tan polèmiques com la d’Always Franco (l’escultura hiperrealista d’Eugeni Merino, que ens mostra la imatge d’un Franco criogenitzat dintre d’una gelera de Coca Cola), el programa expositiu promet ésser un dels més variats de la ciutat. Tot ens vol donar la idea de com “no podem imaginar un món sense censura, que és multiforme i s’adapta a cada context ”. Moltes de les figures que hi apareixen, com el ja esmentat Picasso (un masclista empedreït) podrien ser, per la seva trajectòria vital, objecte de cancel·lacions constants que afecten la imatge de l’artista (tot i que aquest és un exemple tal vegada còmic, si pensem que justament Picasso compta amb un museu homònim al cor del Born). L’organització política de la societat és diversa, però la censura, a pesar de poder adoptar moltes formes, sempre actua igual. És per això que es pretén fer del museu un “Centre d’Estudis de la Censura”. “Les obres no són importants en si mateixes, sinó pel que conten de la nostra història”, afirma Guerra.

En paraules de Guerra, El Museu de l’art Prohibit “té una voluntat divulgativa”. La diversitat de veus, totes elles censurades d’alguna o altra manera, és precisament l’element que ferma narrativament l’exposició, que si s’observa amb una mica de perspectiva, ens transmetrà exactament el que es proposa: la idea que la censura no és un tema actual. Més ben dit, la censura ens ha acompanyat sempre, ja que sempre hem pogut trobar persones o comunitats amb la voluntat de castigar, silenciar i deixar de banda certes perspectives en favor d’un discurs hermètic, que ajunti el conjunt de la societat dintre de l’immobilisme unitari del programa únic i l’exclusió dels discursos trencadors que podrien obrir les portes a una nova concepció de la història. Trobarem justament al Museu de l’Art Prohibit obres d’artistes diversos, que podrien fins i tot ésser contraris al que avui s’entendria com a políticament correcte. Però és precisament això el que denuncia l’entitat organitzadora.

“Som un espai que rep i amplifica veus, que genera relats”.  Un Mao warholià prohibit a la Xina, un autoretrat de Chuck Close que la pròpia fundació prohibeix reproduir o un Ronald Mc Donald crucificat són només alguns dels exemples d’obres que podrem trobar a l’exposició, que pretén, en certs punts, mostrar que la potència social és molts cops la que censura o des-censura una obra. Se’ns parla dels diferents models que pot adoptar aquesta en favor del poder imperant. De com aquests intents de censura acaben esdevenint en una amplificació dels efectes que es volien tapar (el conegut efecte Streisand).

Se’ns mostra també com la censura, molts cops, es prepara per la sortida d’una obra abans que aquesta hagui estat rebuda pel conjunt social. Es parla, en definitiva, de com certs poders pretenen amagar la intencionalitat inicial d’una obra, introduint una lectura prèvia a la seva sortida, per tal que la significació que en poguem fer estigui ja condicionada per part d’aquests poders. Moltes de les obres que s’exposen han estat, de fet, agredides o violentades de diverses formes pels receptors més passionals. És el cas de con Flores a Maria, de Charo Corrales, quadre que fou ganivetat per part d’un visitant, per mostrar una imatge de la Verge Maria que no es corresponia amb els estàndars del catolicisme més ranci. És una, però no l’única obra que ha patit agressions i censura per part de particulars i institucions.

Com a curiositat, a totes les descripcions de les obres podem trobar titulars de noticies que ens expliquen com o perquè es van tractar de censurar. D’entre elles, destaca per sobre de totes la famosa La Bestia y el Soberano, que ofereix la obscura i grotesca imatge d’un emèrit Joan Carles I penetrat per l’activista Domitila, que al seu torn està essent també penetrada per un llop, al que ha estat una de les obres més polèmiques que el MACBA ha tingut al seu abast. De fet, l’exposició d’aquesta obra causà l’acomiadament de la cúpula directiva de la Plaça del Sol, juntament amb el comissariat que organitzava l’exposició, on es trobava el conegut filòsof foucaultià Paul B. Preciado.

Amb tot, El Museu de l’Art Prohibit neix com una proposta disruptiva i multi-vocal que, esperem, es vagi ampliant i tregui el cap al llarg d’aquesta temporada. L’exposició, que durà a terme col·laboracions constants amb altres entitats, acollirà tant estudiants com professionals, i ha sortit amb un preu reduït que pretén estar a l’abast de tothom.