Eduard Cairol: “No hi ha espiritualitats ràpides”

A partir de la setmana que ve, Cairol impartirà el curs "El segle de Duchamp o de com acabar per sempre més amb l'art" a la Casa Elizalde

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Eduard Cairol és Doctor en Filosofia i s’ha especialitzat en estètica i teoria de les arts, branca que imparteix com a professor a la Universitat Pompeu Fabra. “L’estètica és l’estudi conceptual de la sensibilitat i dels fenòmens que hi tenen a veure”, explica, i tot i que aquests es poden donar tant davant d’una composició musical com davant del so d’una cascada, “la veritat és que al final et dediques més a estudiar la música que les cascades, els quadres que els paisatges”. Cronològicament, els interessos de Cairol es concentren entre els anys 1850 i 1950, és a dir, des de l’època de les protoavantguardes, de l’impressionisme de l’últim terç del segle XIX, fins al final de la Segona Guerra Mundial, moment en què s’acaben les avantguardes històriques perquè el centre de gravetat del món artístic es trasllada d’Europa als Estats Units. A partir de la setmana que ve, Cairol impartirà el curs “El segle de Duchamp o de com acabar per sempre més amb l’art” a la Casa Elizalde i encara hi ha inscripcions obertes.

El professor i Doctor en Filosofia, Eduard Cairol | Foto: Laia Serch
El professor i Doctor en Filosofia, Eduard Cairol | Foto: Laia Serch

Què hi ha en l’estètica dels anys 1850-1950 que et cridi l’atenció?
Últimament m’adono que sempre he estat un devot de les imatges i que el meu pensament funciona molt a través d’elles. Fins i tot quan he d’explicar una cosa, recorro a una imatge en el sentit literari de la paraula. Per això m’he inclinat cap a l’estètica i per això m’ha interessat la mutació que veig dins d’aquest període, que queda molt ben exemplificada amb Duchamp. Parlo d’una autèntica transformació a nivell de llenguatge que té lloc durant les avantguardes: l’idioma canvia i això té l’atractiu i a la vegada la tensió que si un no canvia de diccionari, no capta res de la comunicació. Si has de deixar de buscar que una casa s’assembli molt a una casa, i t’has d’enfrontar a altres menes d’objectes, vol dir que has perdut el codi. La fractura lingüística és el que més m’interessa.

Aquesta fractura no es pot donar en el buit, ha de tenir unes arrels. Com comença?
Probablement no hi ha cap kilòmetre zero per a res: el Renaixement no comença cap dia i el Barroc no comença cap setmana. I la modernitat, quan neix? No ho sabem, però el que sí que podem resseguir és el moment en què es produeix una separació entre els artistes, els promotors i els consumidors d’art. En el Renaixement, els Papes recolzaven Miquel Àngel i la família dels Sforza recolzava Leonardo da Vinci. Això es trenca aproximadament el 1850, quan les temptatives dels artistes comencen a separar-se. Desapareix el mecenatge de les grans famílies i els artistes s’enfronten directament al mercat. A partir d’aquí comencen a assajar experiències que es distancien del gust burgès, acomodatici i estàtic. Comencen a sorgir artistes que no són compresos, que són objecte de crítica, de desqualificacions…

“La fractura lingüística de l’art és el que més m’interessa”

Però no havien existit abans, aquest artistes?
A un nivell significatiu, no. Sempre hi ha hagut outsiders, però que la provocació fos un galó, una medalla que s’exhibia, això sí que és un fenomen que es pot datar i és aproximadament d’aquesta època.

Si no tenen res més a què agafar-se a l’hora de decidir què crear, els artistes han d’estar molt influenciats entre ells mateixos. Quines xarxes apareixen?
Molts artistes continuen subministrant l’art sabut i esperable. Hi ha el circuit de sempre, i després hi ha el circuit dels artistes que es llencen al buit i que xoquen amb la sensibilitat majoritària. A partir de 1850, hi ha artistes com Courbet, com Gauguin, com Manet, que munten pavellons alternatius en el famós pavelló on s’exposen periòdicament les obres de l’acadèmia de Belles Arts francesa. El seu és un camí marginal, però relatiu, clar, perquè si tenen mitjans per llogar un espai… La qüestió és que aquests artistes es retroalimenten i cada vegada més es va formant un cercle tancat que després s’ha tirat en cara a l’art contemporani: unes galeries, uns museus, uns crítics, uns historiadors. Aleshores el públic s’empipa. 

El professor i Doctor en Filosofia, Eduard Cairol | Foto: Laia Serch
El professor i Doctor en Filosofia, Eduard Cairol | Foto: Laia Serch

Com encaixa aquesta separació amb la societat del moment?
Per mi, la fractura de l’art es barreja amb la fractura religiosa. Amb el progrés de la modernitat, les religions tradicionals van perdent presència social, i moltes de les seves funcions són assumides per dos territoris: la política, amb els líders messiànics, per exemple; i l’art. Fa molts anys que a Europa no es construeixen catedrals, sinó museus d’art contemporani. Les peregrinacions medievals de catedral en catedral han sigut substituïdes pels viatges dels tour operadors de museu en museu. L’art assumeix algunes de les tasques i expectatives que antigament estaven dipositades en les religions: el volem per millorar, per purificar-nos, per depurar-nos, per créixer, per sublimar-nos. N’esperem una revelació. Això és part de l’aventura d’aquests artistes, que es llencen al buit, a l’inefable, l’indicible, l’irrepresentable, cosa que fa la seva producció més exigent i més difícil de seguir.

No sé si l’art aconsegueix una universalització de l’inefable tan gran com va arribar a aconseguir la religió…
Avui està més estès el que algú ha anomenat “la religió de la cultura”, i que en el segle XIX es deia “la religió de l’art”, que no pas la religió clàssica. Els museus estan més plens que les esglésies. Des del 1650-1700, quan la crítica dels filòsofs racionalistes fa que les religions retrocedeixin, la importància que es concedeix a l’experiència estètica va sent cada vegada més gran. Clar, si et mires la història, l’art no abraça tanta gent com la religió, però és que tampoc ho fa si mires tot el món. Aquest és un fenomen occidental. La modernitat, com diu Octavio Paz, és que en l’enfrontament entre déu i la raó, a Occident guanya la raó. Totes les expectatives de revelació, de sentit de l’existència, de sentit unitari de la vida, de raó de ser de les coses, surten de la religió i passen a l’explicació política i a l’experiència estètica.

“Els museus estan més plens que les esglésies”

I si hi ha artistes que no volen complir aquesta funció?
És que pot ser acomplerta de maneres molt diferents! Fins i tot amb la ironia, amb el sarcasme o la befa. Un artista no ha d’agafar necessàriament una postura sacerdotal, moltes vegades pot escollir l’escàndol i la provocació. De fet, tots dos són camins de la mística: Sant Joan de la Creu, Miguel de Molinos o Santa Teresa de Jesús deien coses molt estrambòtiques, com que “también entre los pucheros anda el Señor”. La provocació és un camí que apareix en les místiques de totes les tradicions espirituals arreu del món, de la mateixa manera que ho és la broma o la bogeria. Poden haver-hi artistes que fan veure que no compleixen aquesta funció, però això no els exclou de continuar jugant aquest paper.

Com lligues aquest tema religiós amb Duchamp?
La crisi del llenguatge s’expressa d’una manera feridora i ardent en ell, que no fa altra cosa que renunciar al llenguatge de les arts com a representació. Fer referència a una ampolla a través d’unes pinzellades entra en una crisi tan gran, que al final Duchamp agafa i diu: “Té la cosa, no te la represento, no te la fotografio; aquí tens un urinari de porcellana, ara pensa què significa”. Ell s’inventa una paraula per definir la pintura realista: “retiniana”, que només involucra els ulls i la vista. Duchamp ho troba una banalitat. Vol retornar la pintura a la seva funció intel·lectual i espiritual. La seva obra va a l’intel·lecte i t’obliga a fer una operació de desencriptament o de comprensió sofisticada, perquè creu que en el món d’avui dia, la literatura i l’art són les últimes reserves que queden per l’espiritualitat. Ell, que encaixa tan poc amb els posats sacerdotals, veu que en un món secular, laic, materialista, industrialitzat, capitalista, les últimes reserves per a l’inefable queden en l’art.

El professor i Doctor en Filosofia, Eduard Cairol | Foto: Laia Serch
El professor i Doctor en Filosofia, Eduard Cairol | Foto: Laia Serch

Avui en dia encara perdura, la seva actitud, o s’ha vist superada i l’ha substituït la preocupació de retrobar el vincle de l’art amb la societat?
Subsisteixen moltes coses, de l’evolució avantguardista. De vegades inconscientment, de vegades a contracor. Sí que és veritat que molts artistes parlen de retrobar el vincle amb el públic, i també és veritat que les avantguardes han caigut en descrèdit. Sobre el primer tema, el problema no crec que sigui el distanciament, sinó al contrari: el que seria problemàtic seria la plena identificació entre l’art i el públic. És falsa, la idea que l’art és un llenguatge universal i que l’entén tothom només fent-hi un cop d’ull. Ni abans ni ara, les imatges no són fàcils d’entendre: ni una radiografia, ni una ecografia, ni un quadre. És legítim que l’art sigui una cosa que exigeixi un procés d’educació del paladar.

Aleshores per què les avantguardes han caigut en descrèdit?
Crec que per la seva ment totalitària, que era molt dura pels artistes mateixos. Hi havia certes coses que estaven prohibides, com tornar enrere, recuperar. L’avantguarda imposava sempre anar endavant. Pensa que la paraula “avantguarda” és d’origen militar, fa referència a la primera línia del front. Els artistes havien de ser sempre els primers, estaven avançats a la seva època, preveien el futur. Aquests imperatius van acabar sent massa costosos pels propis artistes, que d’alguna manera no podien considerar res del passat, no podien mirar enrere, no podien repetir res. Això ha canviat molt, sobretot cap als anys 1960, quan es preparava el que s’ha mal anomenat “postmodernitat”. Ara podem fer un teatre nacional que sigui com un temple grec, o una literatura que recuperi coses del passat, o un art que torni a ser perfectament figuratiu i realista.

“Un espectador sensible i culte acaba l’obra, mentre que un més dur no sap ni per on agafar-la”

Què és el que dius que subsisteix, doncs, de les avantguardes?
La transformació que el públic vol tenir quan contempla l’art. La recerca inadvertida o no meditada d’una revelació. Aquestes cues que es fan per poder estar uns minuts davant d’una obra, recorden tant al fet d’estar davant del cos incorrupte de Sant Jeroni! L’avantguarda perdura, però hi ha una voluntat de relaxar-la, sobretot quant a la relació amb la pròpia tradició anterior, que ara és més complexa però a la vegada més relaxada. Per exemple, ha emergit una sensibilitat que detectava molt bé Susan Sontag en les “Notes sobre el camp”, que d’alguna manera es troba a gust submergint l’avantguarda intel·lectual dins de la cultura de masses, i no pas separant-la; des del Pop Art i Warhol, fins ara. 

A l’hora de fer més fàcil el canvi de codi que hi ha quan ens enfrontem a una obra d’art, alguns filòsofs com Jacques Rancière o Ágnes Heller han tret el focus de sobre l’artista i l’han posat en l’espectador. Els dos recomanen que per connectar amb una obra, hem d’estar actitudinalment actius, oberts a una il·luminació.
Sí, hi ha tota una branca de l’estètica que se centra en el moment de la recepció en comptes del de la producció. Dins de la recepció, pots centrar-te en aspectes més institucionals, com pot ser la funció dels museus; o també en aspectes estrictament psicològics que tenen a veure amb les expectatives, el que un espera de l’obra d’art. Són aproximacions interessants que gairebé sempre acaben anant a parar a la mateixa gran pregunta: l’obra d’art la fa el productor o la fa el receptor? L’artista llença una proposta i en aquesta mena de circuit hermenèutic hi ha una posició que està reservada a l’espectador. Un espectador sensible i culte acaba l’obra, mentre que un espectador més dur i menys iniciat no sap ni per on agafar-la. 

Eduard Cairol | Foto: Laia Serch
El professor i Doctor en Filosofia, Eduard Cairol | Foto: Laia Serch

Què deia Duchamp, d’això?
Deia que en gran mesura, l’espectador feia les obres. En general, fins i tot es pot arribar a la posició paradoxal que diu que l’actitud pot convertir una pedra en una obra d’art. I això no significa negar el valor de l’art, al contrari: és fantàstic que els artistes et serveixin aquestes troballes fortuïtes que després activen en tu una sensibilitat que fa que puguis anar un dia pel carrer i tenir una il·luminació gràcies a una tàpia escrostonada d’una paret mitgera entre dues finques. Fantàstic! Això és gràcies als artistes que un dia ens van encaminar cap aquí, com Tàpies o Miró. Al cap i a la fi, en totes les tradicions espirituals la santedat és això! La santedat no és marxar d’aquest món a un altre, sinó que dins d’aquest món tu visquis en un altre món que no és el profà, en un món sacralitzat on tota cosa és il·luminació. Els artistes que ens van encaminar cap aquí ens van fer un gran bé, i nosaltres estem en una posició idònia per viure una vida beata en el sentit d’una vida feliç, en profunditat. Podem estar molt contents, perquè tot ens pot semblar bonic.

Tot ens pot semblar bonic, però en canvi hem dit que l’art requereix un procés mental que pot ser lent. En el context d’incertesa en què vivim, realment l’art ens pot fer companyia, o el seu camí és massa feixuc per una persona que necessita una resposta espiritual urgent, ràpida?
Quan la societat necessita espiritualitat, pot fer dues coses: agafar un fals camí ràpid o treballar-se l’autèntic. El camí de l’art, com el del judo, l’aeròbic, el llatí, l’alemany, els vins o la cal·ligrafia xinesa, exigeix una dedicació en forma d’hores i d’energies. El camí ràpid no existeix, és fals. Els textos canònics sobre el ioga, que parlen de la unió amb l’ànima universal, diuen que al ioga s’hi pot arribar per molts camins perquè l’arbre és múltiple i té moltes branques, però la seva ombra és única. Ja sigui a través de l’art, de la gastronomia o de l’enologia, pots arribar a sentir la teva vida plena, però hi arribaràs perquè t’hauràs treballat amb disciplina i dedicació. El camí de l’art no és ràpid ni ho serà mai.

Però en canvi, en algun moment sí que ho va ser…
Sí, algú ens va enganyar un dia, al voltant del Romanticisme, al segle XIX. Chopin, Beethoven, Delacroix… Ens van fer creure que l’art era una qüestió d’emocions immediates, i encara arrosseguem la confusió. Aquella impugnació que et fan quan et diuen “jo miro això i d’entrada no em diu res”. Bé, doncs a veure si d’aquí vint anys et diu alguna cosa, quan hagis crescut més i la teva sensibilitat s’hagi educat més i respongui als estímuls que et llença aquesta obra i que avui en dia no escoltes, de la mateixa manera que la meva filla de disset anys no escolta les coses que li dic i segurament algun dia em comprendrà. L’art és un camí, un progrés, un culte, una devoció; sent molt provocador, és un ioga. Necessites cultivar-lo durant anys. No hi ha espiritualitats ràpides. Una confusió històrica ens ha fet creure que a diferència de totes les altres coses de l’univers, n’hi havia una, que era l’art, a la qual tothom podia respondre de manera espontània. I que si no es produïa una resposta instantània era que l’obra no valia la pena i que l’artista s’havia equivocat. Però això no és veritat. Les respostes no seran mai instantànies en l’art.

“El camí de l’art no és ràpid ni ho serà mai, algú ens va enganyar un dia”

I en política, que era l’altre territori religiós?
No em facis parlar! La política ha agafat camins tan marrats i, si vols buscar paral·lelismes, també tan emotivistes com a vegades se li demanen a l’art. La política s’ha convertit en una qüestió emotiva, de respostes ràpides i espontànies, de missatges inequívocs… I si estem dient que un art pensat així és un error, la política pensada així també ho és. No tenim política, no tenim democràcia, no tenim polítics, i aquest és un aspecte molt preocupant que ens situa probablement en una cruïlla històrica.

Per això defenses l’art com una reserva d’espiritualitat…
Sí, per mi les autèntiques revolucions estan aquí. Tinc aquesta sensació quan, per exemple, contemplo una classe d’Humanitats amb estudiants meus. Penso “hòstia, tantes coses que podríeu haver escollit per fer, i esteu aquí estudiant Humanitats…” Aquestes són les revolucions que van a la contra de la immediatesa de resultats, del concepte antihumà de l’èxit, de la vida reeixida… Si parlem d’això podem acabar la conversa molt deprimits. 

No, que tu fas un curs sobre Duchamp en un centre cívic i la gent s’hi apunta! Hi parlaràs de tot això?
Sí. Aquests estudiants són els més resistents i els més revoltats de tots, perquè en principi ja han acabat el seu cicle formatiu i continuen volent aprendre més enllà de l’utilitarisme d’uns coneixements i d’una professió. El curs sobre Duchamp el faig en el marc d’un programa que l’any passat va quedar escapçat i que tenia la pretensió de ser bianual, sobre els grans fars del firmament de l’art del segle XX. Vam començar amb Cézanne, després vam continuar amb Picasso, ara amb Duchamp, i la previsió és recórrer tot el segle amb Jackson Pollock, Andy Warhol i Francis Bacon. Breton va dir que Duchamp havia sigut l’home més intel·ligent del segle XX. Ell situa l’aventura artística a un nivell insòlit, immaterial, conceptual, i en aquest sentit molt espiritual. Duchamp és ineludible, una urgència històrica per a tots.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació