Catalunya en 100 objectes

Durant molts anys, el Museu d’Història de Catalunya va ser el meu lloc preferit de la terra. Hi anava tan sovint com podia, obligant el meu pobre progenitor a acompanyar-m’hi i a passar matins sencers explicant-me, per enèsima vegada, els detalls que havien envoltat la conquesta de Mallorca o l’assassinat del Virrei Dalmau de Queralt a les Drassanes de Barcelona. A més de ser alegrement adoctrinat –cosa que sempre m’ha agradat força– em divertia d’allò més aixecant àmfores vingudes d’Empúries, disfressant-me d’almogàver o procurant memoritzar el discurs amb què Francesc Macià va donar per proclamada “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. Era un nen una mica repel·lent, ho sé, però era feliç i la meva felicitat es mantenia intacta fins que, abans de sortir del museu, em tocava passar per la sala dedicada als catalans “d’avui en dia”. Es tractava d’un espai fosc, dotat d’un aire futurista, on les figures històriques que tant m’apassionaven es veien substituïdes per senyors i senyores vestits de metge, paleta i bibliotecari. Recordo que també hi havia una fotografia de José Montilla, que malgrat la simpatia que em pogués generar aleshores, em resultava molt menys interessant que Antoni Gaudí o Ramon Berenguer IV. Després d’haver-me passejat per la tenda de campanya de Jaume I o per les barricades de la Setmana Tràgica, el segle XXI em semblava una cosa avorridíssima i malgrat les atrocitats que puguin estar passant a Ucraïna o a Terra Santa he de confessar que, una mica, m’ho segueix semblant.

No dec ser l’únic, perquè dels 100 objectes seleccionats per a l’exposició Una altra història, només tres expliquen quelcom que hagi passat durant els darrers vint-i-quatre anys. Es tracta d’uns piolets, fets servir durant una operació de rescat al Balandrau l’any 2000; d’un “vi de fang”, producte d’una riuada que, el 2019, va destruir la major part de la collita del celler Rendé Masdeu i d’una rajola de xocolata produïda per l’empresa Jolonch en motiu del 50è aniversari de l’assassinat de Lluís Companys. La resta d’objectes, un total de 97, ens parlen d’un període que ja recull l’exposició permanent del museu, però ho fan des d’una òptica radicalment diferent de la que fascinava al meu jo de deu anys. A la “Història” en majúscules (feta de gestes, batalles i estadístiques), aquesta mostra vol oposar-hi una apologia de la microhistòria, que tan aviat té forma de moto –la Lambretta amb què el pare d’en Josep M. Busquets anava de Tarragona a Montbrió a finals de la dècada dels cinquanta– com de càmera de fotos –aquella que Pilar Aymerich va fer servir per retratar les Jornades Feministes del 1976–. A aquests dos objectes s’hi sumen el mecanoscrit original de Rovelló, publicat per Josep Vallverdú el 1968; una tovallola creada amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929; el cartell de la primera edició de la Fira de Tàrrega (1981) i tot un seguit d’eines, artefactes i coses en general que van protagonitzar els vuit capítols d’Una altra història (el programa, no l’exposició), una producció de El Terrat, que va dur Albert Om a passejar-se per mitja Catalunya recopilant objectes singulars que li servissin per explicar “la història del nostre país”.

Aquest format televisiu, ideal per despertar passions entre els sectors més sèniors de la nostra demografia, se’l va inventar una productora irlandesa i, abans d’arribar al Principat, s’havia estrenat ja a llocs com Dinamarca i Nova Zelanda amb força èxit. Però com deia en Dragui, el meu historiador de referència, “cada país té una història que és la seva i diferent” i qualsevol que vulgui incidir en la nostra, com a mínim la del darrer segle, pot fer-ho apropant-se al Museu d’Història de Catalunya fins al pròxim 28 d’abril. No és una mala forma d’invertir una tarda, però els asseguro que l’experiència ha de ser molt menys enriquidora en absència dels donants dels objectes, gent força simpàtica que, ahir, després d’haver-se passat una estona perseguint al George Clooney nostrat, van tenir la gentilesa d’explicar-me la història de la Carpa Ramona de Banyoles, peix octogenari que en Simón i l’Emilia van dissecar a principis dels anys 90, o del Comet 4 de la companyia Dan-Air, l’avió que va estavellar-se al Montseny el 1970 i de qui Josep Autonell conserva un tros de ferralla. La narració que més em va impactar, però, va ser la de Lluís Rovira, un senyor de Cambrils que ha decidit aportar a la mostra el seu carnet de la Organización Juvenil Española, entitat falangista a la qual el van inscriure contra la seva voluntat quan tenia poc més de deu anys. Sense perdre de vista el rellotge –crec que tenia por de perdre el tren– em va relatar alguns detalls de l’estiu en què els partidaris del bàndol que gairebé afusella al seu pare van fer-lo aprendre el Cara al Sol, hissar la rojigualda i anar a prou misses en honor del Caudillo per aconseguir que, anys després, acabes lamentant la seva mort.

“A mi no em van intentar adoctrinar, a mi em van adoctrinar del tot”, va explicar-me, poc abans que la seva senyora, que rondava per allà i de qui no vaig ser capaç d’apuntar el nom, decidís afegir-se a la conversa parlant-me dels bombardejos que els nazis van perpetrar a Albocàsser, Ares del Maestrat, Benassal i Vilar de Canes, quatre municipis de l’Alt Maestrat que els stuka alemanys van assolar, sense cap motiu de pes, durant la primavera del 1938. No vaig acabar d’entendre per què m’ho explicava i quina relació tenia allò amb les colònies paramilitars on, al seu marit, van ensenyar-lo a estimar a José Antonio and company, però la vaig veure tan concentrada en el seu relat que no vaig atrevir-me a interrompre-la. Vaig fer bé, perquè poc abans de marxar, em va dir que, de petita, va aprendre a reconèixer les fosses dels cadàvers republicans en adonar-se que, a sobre d’elles, el blat hi creixia molt més llarg. “El doble d’alt nen, el doble”. Sap greu que coses com aquestes no es puguin conservar en un museu.