Carrie Mae Weems: un gran gir dins el possible

“El negre és un ésser molt original. Tot i que viu i es mou al mig de la civilització blanca, tot el que toca ho interpreta per al seu ús”, va dir l’escriptora Zora Neale Hurston. L’artista afroamericana Carrie Mae Weems, que s’ha guiat sempre per aquesta idea, creu que la història només es pot desconstruir si es reivindica com a pròpia. Tan sols aleshores es pot parlar des de dins del relat en comptes de fer-ho des de fora.

Ara la Fundació MAPFRE, en col·laboració amb Foto Colectania, organitza l’exposició Carrie Mae Weems. Un gran gir dins el possible, que es presenta simultàniament al seu centre de fotografia KBr i a Foto Colectania.

Carrie Mae Weems (Portland, Oregon, 1953) és una artista multidisciplinària capaç d’abordar diversos formats, de la fotografia i el vídeo a les instal·lacions i la performance. Des dels anys 80 Weems treballa per reformular la identitat de la comunitat afroamericana, especialment de les dones, i aborda temes complexos des de la història i la lluita contra la violència. Referent de la comunitat negra, com ho poden ser Susan Lori Parks en l’àmbit teatral, Toni Morrison en el literari o Angela Davies en el filosòfic, al llarg de la seva carrera, Weems ha intentat subvertir el discurs dominant que ha subjugat la comunitat negra, conscient que “la funció del creador d’imatges no consisteix només a escollir el que s’inclou en l’enquadrament, sinó també a observar el que en queda exclòs”, diu Elvira Dyangani Ose, directora del MACBA i comissària d’aquesta exposició.

Weems és capaç d’apropiar-se dels acudits, burles i comentaris normalment despectius per neutralitzar amb humor el menyspreu a què estan sotmesos els afroamericans. A la sèrie From here I Saw What Happened and I Cried (1995-1996), Weems també qüestiona els estereotips i reflexiona sobre l’ús del cos de les persones racialitzades des de l’antiguitat, amb finalitats científiques i antropològiques, i que han deixat de ser cossos per convertir-se en objectes. Weems recupera 33 imatges d’un arxiu de daguerrotips de 1850 de Carolina del Sud, que va fer un científic de Harvard per demostrar la inferioritat de la raça negra. Weems ha intervingut en les imatges per  resignificar-les i ressituar una sèrie de personatges emblemàtics de la comunitat negra que han lluitat per la llibertat. Aquest treball és alhora “una acusació a la fotografia com a aliada de l’esclavitud i un homenatge a aquells que van perdre la vida, però també cos i rostre i que es van convertir en contenidors de l’oprobi comès al llarg de la història contra la comunitat negra en nom de la ciència”, diu Elvira Dyangani Ose.

Carrie Mae Weems reflexiona sobre un passat complex, alhora que projecta la seva obra cap al futur amb una inesgotable sensació d’esperança.

Weems sotmet a escrutini la història de l’art mateixa. Així, a la sèrie Framed by Modernism (1997), tot fent una col·laboració amb el pintor Robert Colescott, s’infiltra en l’obra d’art per denunciar el fet que el cos de la dona negra mai hagi estat elegit com a model. A les sèries Museums i Roaming (2006), situa sempre una dona negra que veiem d’esquena però desafiant davant d’edificis monumentals que representen el poder blanc i patriarcal, com ara el British Museum, institucions que sempre han determinat qui pot accedir a la institució artística com a subjecte i qui pot accedir-hi només com a objecte.

A Foto Colectania podeu veure dues sèries imprescindibles de la fotògrafa nord-americana. The Kitchen Table Series (1990) i And 22 Million Tired and Very Angry People (1989-1990). La primera d’aquestes sèries ens situa a la taula de la cuina de l’artista, on s’autoretrata en diferents situacions quotidianes, acompanyada per altres personatges o membres de la família. La serie ressegueix la vida d’una dona negra al llarg de 20 fotografies que conformen una seqüència i ens la representen sempre al centre, dominant l’espai i prenent el control de la situació. En la segona sèrie, And 22 Million Tired and Very Angry People aborda les desigualtats de classe sense abandonar aquest enfocament autobiogràfic i humoristic.

En el marc d’aquest projecte, el MACBA presenta la videoinstal·lació Lincoln, Lonnie, and Me, que es pot veure gratuïtament a l’espai La Capella fins al 15 de gener. En aquesta videoinstal·lació Weems torna a explorar com s’articulen i s’interseccionen els eixos d’opressió en funció de la raça, el gènere o la classes social. Lincoln, Lonnie, and Me es compon de cinc parts i s’inspira en el teatre de la fantasmagoria del segle XIX. Weems invoca l’esperit d’Abraham Lincoln i John Fitzerald Kennedy, dos presidents dels Estats Units que van obrir l’horitzó de la comunitat afroamericana i que van ser assassinats per haver desafiat l’statu quo. Weems recupera imatges de dues manifestacions, una a favor dels drets civils i una altra de supremacistes blancs i posant en joc aquest contrast, l’artista planteja un dubte profund respecte a la possibilitat de canviar les mentalitats de la gent del seu país i la dificultat de fer caure els prejudicis racistes en una societat on és molt difícil invertir prejudicis ancorats en el passat. La peça, una de les seves produccions recents més emblemàtiques, acaba amb imatges de la mateixa Weems interpretant diversos papers, que ens situen en un ampli espectre d’emocions, “entre la melancolia de la fantasmagoría i la contundència poética de la seva crida a l’acció”.

En aquesta ocasió podeu adquirir una entrada compartida per accedir a tots dos centres. En el marc d’aquest projecte, també es pot visitar de franc la videoinstal·lació de Weems titulada Lincoln, Lonnie, and Me, a la Capella MACBA.

La Fundació MAPFRE ha publicat un catàleg esplèndid en català, castellà i anglès que conté totes les imatge de l’exposició. El catàleg s’obre amb un assaig visual de l’artista pensat especialment per a aquesta publicació. I continua amb un text de presentació de la comissària, Elvira Dyangani Ose, que ens situa l’artista en el seu context. Aquest article s’acompanya d’altres textos dels crítics Iris Dressler, Fred Moten, LaCharles Ward i Raúl Muñoz de la Vega.