Carlos Pazos: “Barcelona s’ha muntat com una ciutat del disseny, no com una ciutat de l’art”

Carlos Pazos és un artista de culte. Des que va fer la seva primera exposició amb 20 anys a l’Ateneu Barcelonès, el 1973, ha bastit una de les trajectòries més sòlides de l’art català, combinant diversos llenguatges des de la fotografia a la performance, i especialment el treball amb objects trouvés que combinen l’art pop, el dadaisme o el conceptualisme en una barreja de poètica i comèdia molt singulars. Després de molts anys suportant l’etiqueta de kitsch, o camp, escriu que “fa temps que em corprèn la visió de l’abisme repugnant que separa allò que molta gent considera alta i baixa cultura”, i, per respondre, ha fet una exposició brillant i divertida que es podrà veure a l’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas. Bad painting? , feta “amb la complicitat absoluta” de l’assagista Eloy Fernández Porta, reuneix 70 obres de pintura figurativa fetes entre el 1850 i el 1950 procedents de la col·lecció del MNAC, i les intercala amb peces d’autors desconeguts procedents de la col·lecció PazosCuchillo, i obres del mateix Pazos, perquè ens interroguem sobre el gust que determina quines obres són bones i quines dolentes. En parlem al Belvedere, el seu bar de capçalera 

Com va anar la inauguració? 

La inauguració a la Vila Casas va ser un èxit total de públic. La gent s’hi va ficar del tot, hi havia molts somriures. L’humor amb què hem carregat l’exposició s’ha rebut.

La teva obra sempre et presenta com un personatge travessat per la melancolia. És un dolor autèntic o la performance d’un artista?

No és cap posat, és una realitat. A més, és una realitat terrible, perquè ho passo molt malament. Ho dic en un to irònic, però soc com aquell mite del pallasso que és un home trist i que, quan surt a actuar, quan surt a la vida, fa riure. Més que fer riure, és que es converteix en un altre personatge. De fet, moltes vegades em vesteixo segons el meu estat d’ànim, i per mi és molt important sortir al carrer amb el vestit d’escena.

A la gran retrospectiva que et va fer el MACBA el 2007 hi havia un dels teus primers projectes “Quise hacer de mi una estrella”, però acabes el text del catàleg dient “Quizá ni siquiera quise ser artista”. 

El personatge que volia ser una star va durar cinc o sis anys, del 1975 al 1981. Jo em canso de seguida de les històries. Detesto els artistes que estan pintant o fent la mateixa foto tota la vida. Tinc moltes coses a explicar, encara que totes estiguin basades en la meva biografia, però he d’anar picant, soc un tastaolletes en aquest sentit. Saps que una obra meva és un Pazos, però no s’assembla a l’anterior, ni s’assemblarà a la pròxima. Alhora, de tant en tant noto que l’estrella torna a sortir, el que passa que ara surt totalment en decadència, perquè és com em trobo físicament. N’estic preparant una que es dirà “Quise hacer de mi una estrella” o “Iba a hacer de mi una estrella”, encara no ho tinc clar. De totes maneres, jo crec que sí que soc una estrella.

Per definir-te, la teva manera deia: “Con la oposición, gane quien gane”. Però al llarg dels anys la majoria no s’ha anat acostant a les teves posicions?

Sempre m’ha agradat anar a contracorrent. No voldria ser pedant, però crec que, sempre que ha semblat que la cosa que feia començava a funcionar, he passat ràpidament a una altra cosa. El que jo faig és “veneno pa la taquilla”. 

En una conversa amb Francesc Torres parlàveu de la vostra trajectòria, i vas dir que sempre has intentat escapar de Barcelona. Durant el franquisme s’entén de seguida, però encara ho fas?

No em sento bé a Barcelona. Sort que hi ha el Belvedere. No em sento còmode aquí, perquè no m’agrada gens l’actitud de la gent que podria afavorir la cultura. Són gent molt reaccionària, falsament avantguardista, una burgesia pobra d’esperit, d’un classisme exacerbat. Abans passava temporades llargues a Nova York, ara les passo sobretot a París. Sempre he buscat el consol a fora, on he sentit la modernitat.

Alhora també vas elogiar molt el que va fer Alexandre Cirici Pellicer a Serra d’Or durant els anys seixanta. Allò era genuïnament avantguardista i ara s’ha perdut?

Totalment. Ja no hi ha crítica d’art als diaris. Hi ha notícia, i encara. A partir d’una certa època, Barcelona s’ha muntat com una ciutat del disseny, no com una ciutat de l’art. I l’art no hi té cabuda. La gent es compra un moble de vint mil euros i, en canvi, no comprarà un dibuix interessant de dos mil. A Barcelona l’art ja no hi juga cap paper social.

Bad painting? es pot llegir com una venjança contra la burgesia barcelonina. Com ha anat això d’agafar pintures de grans noms del MNAC i plantejar si algunes de les seves obres són dolentes?

Ha anat molt bé. M’he entès amb dues persones amb qui pots treballar meravellosament, com el Pepe Serra i l’Àlex Susanna, que han entès perfectament el que estava fent. Després, darrere d’això hi ha una estructura molt més complicada. La selecció inicial era de 120 peces, i n’hem aconseguit setanta. Hi ha un Dalí, que és infame, que em sap greu no haver inclòs perquè, encara que el títol de l’exposició dugui un interrogant, sembla que alguns noms no es poden posar al costat de la idea de Bad painting. Dit això, ja toquem prou: hi ha Llimona, Pi de la Serra, Sunyer, grans pintors de la burgesia catalana.

Tot i que a l’entrada hi ha un diagrama on es pot consultar, l’exposició no inclou rètols identificant quin quadre és d’un gran nom i quin d’un desconegut. Això és una exposició comissariada per Carlos Pazos i Eloy Fernández Porta, o una instal·lació gegant feta entre els dos?

És una instal·lació sobre una cosa que sempre m’ha interessat. Des del començament, a mi sempre se m’ha titllat de kitsch, de jugar amb el mal gust. I aquesta exposició és una mena d’explosió, d’exorcitzar aquest fantasma, fart de tant sentir-m’ho dir.

Vas parlar de Fernández Porta com del teu filòsof de capçalera.

Amb l’Eloy tampoc ens coneixíem tant: el projecte de l’exposició ens ha unit molt més. Però jo havia llegit llibres seus i em sentia molt reconegut amb el pensament de l’Eloy. I vaig pensar que podria entendre el concepte de l’exposició i jo em podria veure reflectit en el seu text. Després vaig llegir el seu últim llibre Los brotes negros [on Fernández Porta escriu sobre els pics del seu trastorn d’ansietat], i vaig trobar que hi ha moltes coses que ens uneixen. És la persona que tinc a prop amb què m’he sentit més identificat.

¿Parlar del mal gust no és una forma de lluir el teu bon gust?

Insisteixo que la proposta de l’exposició no és una afirmació, sinó una pregunta, encara que sigui tendenciosa. Jo no penso en termes de bon o mal gust, sinó en el que transpiren les imatges o els objectes. Per exemple: jo soc un col·leccionista de ceràmiques de Vallauris (de les populars, no de les que va fer Picasso). Això tothom ho troba horrible, però a mi m’encanta. Però no m’agraden perquè tothom digui que són de mal gust, sinó perquè transpiren un món fascinant. Possiblement, m’agraden per nostàlgia del temps no viscut.

Cites al sociòleg Pierre Bourdieu: “Tan sols la classe dominant està autoritzada a emetre judicis del gust”, però jo mai identificaria el teu art amb una vocació política estrictament democràtica o igualitarista.

Més que contra la classe alta, jo estic en contra la classe alta inculta. En últim terme aquesta exposició pot ser política. Jo no estic en contra de l’art polític: un artista com Francesc Torres em fascina. Però Torres té un discurs plàstic! El que no suporto és el pamflet i la cosa fàcil: em sembla un acte hipòcrita, per tranquil·litzar consciències, especialment quan s’exposa en una galeria. Jo puc tenir un punt polític, però mai pamfletari. La política ha de trobar-se en una certa actitud. 

A l’entrada de Bad Painting? hi ha una mena de paret empaperada on reculls moltes actituds pictòriques. Reivindiques la pintura, però no ets pintor.

De petit jo sempre havia pintat i dibuixat molt. Els dissabtes les galeries de Diagonal, passeig de Gràcia i fins al carrer Petritxol canviaven les exposicions, i amb el meu pare o el meu avi les recorríem totes. Un cosí del meu pare era pintor de cavallet i m’encantava anar al taller a veure com pintava retrats de senyores burgeses. Tot això em fascinava. Ara bé, jo no vaig decidir dedicar-me a l’art per vocació, sinó per eliminació. Mai m’he vist integrat en cap maquinària, fent res que no sigui treballar sol. I tampoc m’he vist mai fent res útil. L’única cosa que podia fer era dedicar-me a l’art.

Dius que els objectes t’interessen molt més que les persones.

Els objectes són terriblement evocadors i em permeten estar sol. Amb un objecte estàs molt acompanyat, i alhora estàs sol.

Ets un col·leccionista gairebé compulsiu, reculls de tot.

Això també és en el meu programa genètic. El meu pare anava cada diumenge als Encants, i quan comprava dos objectes d’un mateix tipus, ja havia començat una col·lecció. I vinga acumulació. El pare em va encomanar aquest vici per comprar els objectes que t’agraden i rodejar-te d’ells.

Bad Painting? està dividida en diversos espais. Quin t’agrada més?

De seguida que vaig tenir aquesta idea, li vaig comentar a l’Eloy Fernández Porta, que vaig pensar que seria la persona idònia per conceptualitzar-la, i així ha estat. Jo només vaig començar amb la selecció de peces i és ell qui ha fet els compartiments. I els trobo molt ben aconseguits. Potser el que més m’agrada és el que està dedicat a les maternitats. Jo detesto la idea de tenir fills: em sembla una barbaritat, no té cap sentit per a mi. I em recreo veient aquelles dones horroroses amb uns nens espantosos. Hi ha alguna cosa de venjança.

Recordes quina de les teves obres s’ha inclòs en aquella secció?

No és ben bé dins, sinó al passadís. Poesía eres tu, una obra on es veu un ganivet en equilibri i unes llàgrimes… Jo he treballat molt el tema del ganivet, perquè la meva dona es diu Montserrat Cuchillo.

M’han cridat l’atenció dues peces teves que son imatges lenticulars, aquesta mena d’hologrames que varien segons com es miri. Una passa de Duchamp a Dalí, i l’altra de Picasso a Picabia. Com arribes a aquest mecanisme, que tots els crítics d’art respectables qualificarien de kitsch?

Perquè tinc una col·lecció enorme de postals així, amb aquest efecte reticular. En tinc vora quatre-centes. Una vegada les vaig exposar al Reina Sofía. Em fascina aquesta mena d’estèreo que es belluga. Aquest llenguatge incorporat a l’art dona un toc molt pop. No soc un artista pop, però si popular, en últim terme. 

Què vols dir ajuntant a Duchamp amb Dalí?

Duchamp i Dalí són per mi dos grans filòsofs de l’art. A l’obra es veuen dos caps de cera del museu Grevin de París. I Duchamp i Dalí, que aparentment eren personalitats oposades, van estar molt units. Duchamp va agafar una casa a Cadaqués per ser a prop de Dalí. Sempre es veien com si fossin amants clandestins, perquè això els perjudicava les carreres: a una banda el franquista i a l’altra el terrorista. Pràcticament, no hi ha fotos dels dos junts.

I amb Picasso i Picabia?

Per mi són els dos primers grans artistes imbuïts amb l’esperit de la bad painting. Quan Georges Braque va veure les primeres pintures de Picasso va dir “Aquest home ens vol fer beure petroli”. I si mires la sèrie de nus de Picabia dels anys quaranta, és bad painting deliberada. 

Ara que has parlat de Dalí i Duchamp, a la teva obra hi ha molt treball amb la homosexualitat i l’androgínia. Un dels apartats de l’exposició que ha fet Fernández Porta parla de la ploma.

Avui en dia és una altra cosa, però jo als anys setanta, quan va començar Groc, la botiga de roba, l’Antonio Miró va llançar una línia de roba inspirada en el Glam Rock. Anàvem amb els amics per la Rambla Catalunya disfressats amb botes turqueses i la gent ens insultava. Amb “Voy a hacer de mi una estrella” vaig aconseguir que tothom es preocupés molt per la meva sexualitat. Ara potser ja no cal, però en aquells moments era una gran provocació.

Parlat de coses que ja no fan el mateix efecte… encara es pot provocar avui en dia? 

A mi em continua fent falta fer-ho. Provocar és una de les meves obsessions. I la provocació màxima és fer el ridícul. Això és el que més por fa a la gent. Per això sempre intento carregar les tintes fent una mica el ridícul. Quan plantegem aquesta qüestió del gust en el context actual, per exemple, estem fent una mica el ridícul, hi ha un cert punt deliberat en això.

A part d’art, també escrius llibres, una mena de dietaris o reculls d’aforismes. Quin espai ocupen en la teva obra?

Ara estic preparant un quart volum. Jo no sé escriure, només ser fer una mena de reculls de notes. I penso que aquests llibres seran les meves memòries. No són dietaris convencionals. Hi ha moments viscuts, però es tracta de llegir l’evolució d’una vida a través d’aforismes i de pensaments, i no cal que expliqui a qui vaig conèixer o no. És un altre exercici de solitud. 

Els aforismes dels dietaris recorden als títols de les teves peces, que solen ser boníssims.

És que moltes vegades jo començo les peces pel títol. A mi m’agrada molt el rock & roll, i sempre he volgut que les meves peces sonin com títols de cançons. El títol és per on enganxo la idea. Jo acumulo objectes, però molts cops no són els objectes que em porten a la idea, sinó a l’inrevés.

Aviat inauguraràs una exposició a la galeria ADN que es dirà “Antiguo”. Què vol dir aquest títol?

Jo vaig començar a exposar quan tenia vint anys, i n’han passat 53. Queda una part del cataplasma, però s’ha anat desgastant. Un amic que és un psiquiatre molt bo que va venir a la inauguració em va dir “Vols dir que això no és el cant del cigne?”… i podria haver-hi alguna cosa d’això. No estic declarant que em retiri, però en aquests moments em fa sentit repassar les meves primeres obres i relacionar-les amb treballs d’artistes dels seixanta i dels setanta com ara Fillou o Tinguely. Aleshores no em feien ni cas i, malgrat això, el que jo feia tenia una connexió amb el que s’estava fent a la resta del món, malgrat la petita informació de què disposàvem aquí als anys setanta. Ara estic a la galeria ADN, que és una galeria relativament jove, tant pels artistes que porta com pel públic. Però els joves cada cop s’interessen menys pel passat. Antiguo serà la primera d’una sèrie d’exposicions de gabinet (per això es fan a la sala petita), que aniran explicant les diferents èpoques per les quals he anat passant, posant la meva obra al costat de peces de la mateixa època que s’han fet en el món, totes barrejades, també sense títols ni rètols, només un full de sala on s’explicarà. Es tracta de veure si els joves poden construir una història de l’art a través de la meva obra, però també a través del que s’estava fent en aquell moment. L’interès és absolutament didàctic.

I avui t’interessa el que està passant al món, o ets un nostàlgic?

Com et deia, si tinc nostàlgia, és d’èpoques no viscudes. Dit això, cada cop veig menys exposicions perquè em sento molt decebut. L’art que s’està fent ara, també com dèiem, o bé és molt pamfletari, o bé toca massa l’arquitectura o el disseny. Jo crec que l’art hauria de ser molt més romàntic, molt més personal, molt més egocèntric. Hi ha una crisi d’antirealitat. Tot és massa tangible.

El teu romanticisme t’ha convertit en una espècie de figura de culte. Com et relaciones amb la recepció que s’ha fet de la teva obra?

Manuel Borja-Villel, comissari de la retrospectiva del 2007 al MACBA i el Reina Sofía, em va dir “Tu ets un artista d’artistes, deixa-ho córrer”. Jo m’ho he pres així i, encara que he aconseguit guanyar-me les garrofes d’una manera o d’una altra, et diria que l’art no m’ha fet viure, sinó malviure. Dit això, tampoc considero que l’art sigui una professió: és un estar per la vida d’una altra manera. Com deia Fillou, l’art és el que fa que la vida sigui més interessant que l’art.

Després de tota la investigació sobre el gust, alguna conclusió per al dietari?

Jo crec que el gust és lliure, i ho dic absolutament de debò. El que passa que, si la qüestió del bon o mal gust a mi mai m’ha preocupat excessivament i fer l’exposició era una manera d’exorcitzar l’etiqueta que sempre m’havien posat, ara la qüestió ha passat a obsessionar-me i no me la puc treure del cap. 

M’agradaria acabar parlant de la teva indumentària. Sempre vesteixes estupendo.

També ve de família: el meu pare era molt elegant i de seguida em van inculcar la importància de la roba. Per mi és molt important perquè és una manera de comunicar. Si anéssim tots estudiats, el que jo dic “desaliño estudiado”, seria molt millor. Jo soc un esteta, que ja ha quedat clar que no significa tenir bon gust, sinó gust per les formes, pels colors, per les harmonies. Una anècdota: El pare de l’escriptor José Luis de Vilallonga era comte i secretari d’Alfons XIII, i sempre anava fet un pinzell. Un dia Alfons XIII li va preguntar com s’ho feia per anar tan elegant, i el comte va explicar que trigava no menys de dues, i a vegades més de tres… hores, cada dia. El rei va respondre “Doncs miri, jo en vint minuts ja ho tinc”, cosa davant la qual el comte va rematar “Es nota, sa majestat”. Jo sempre em preparo la roba, penso en el personatge que vull fer, en el dia que fa, els colors… i a vegades quan estic vestit he de canviar alguna cosa que havia imaginat d’una manera i que un cop posada no acaba de rutllar. Em sembla una forma molt agradable de presentar-se en societat.

Em fa pensar en la peça que és al final-principi de l’exposició que es titula “Se acabo la bohème”.

És on ens trobem. La peça és una cortina de cretona dels anys cinquanta i una catifa d’Ikea de fa quatre dies. És el mateix que passa amb la roba. Ja no tenim objectes personals, tot està molt descuidat, tot és decoració. Jo no visc en cases dissenyades, visc envoltat de la meva vida, envoltat de companyies. Per això l’art sempre ha estat per mi una companyia. Em complau viure rodejat d’objectes però que no són souvenirs, sinó objectes que m’evoquen records que potser he viscut o potser no.