Boscos de bitlles i molècules

Si alguna cosa tenim tots clara és que el món està fet i pensat pels adults. Sovint castiguem la innocència, la il·lusió i la curiositat. Tots hem mirat malament alguna vegada a algú que fa massa preguntes, oi? El Museu de Ciències Naturals de Barcelona acull una iniciativa del Pavilhâo do Conhecimento del Centre do Ciência Viva de Lisboa, que serà al museu barceloní fins al maig de 2023. L’exposició ens acosta a un entramat de misteris científics explicats a través de deu contes populars i tradicionals. L’exposició Hi havia una vegada… planteja preguntes als infants –als adults també els descobreix molts misteris– i els ajuda a trobar-ne respostes de la manera més original i interactiva.

Al llarg de l’exposició descobrim objectes tan diversos com ho són els llits, les llengües gegants i els boscos interactius, però no són objectes qualssevol. Trobem el llit del conte de la Caputxeta Vermella, on s’amaga un llop a qui els sentits li funcionen de manera molt diferent dels humans, i, a través d’uns botons, aprenem les diferències sensorials entre ells i nosaltres. També hi ha lloc per als dolços. La llengua golafre i trapella d’en Hansel i la Gretel es disposa com una pista de bitlles que ens desmenteix els mites del gust i ens n’ensenya d’altres.

Estimulant i posant a prova els nostres sentits mentre juguem, aprenem de manera senzilla i distesa. Entendre el nostre entorn, siguem grans o petits, exigeix conèixer-nos primer a nosaltres mateixos. Els vidres i els miralls ocupen un gran espai dins la sala. El tradicional mirallet de la Blancaneu abandona els tòpics canònics de la bellesa i ens ensenya a apreciar la bellesa dels nostres rostres a través d’un mirall interactiu que ens analitza les faccions. Ja no ens preguntem qui és la més bella del regne, ara sabem que totes som boniques i especials més enllà dels ulls i els llavis que puguem tenir. L’exposició, així com passa en els boscos de veritat, acaba amb un bosc ple d’incògnites dins els arbres. Hi trobem exactament el que esperaríem trobar: insectes dels quals n’hem d’identificar els sons, petjades humanes amb moralines ecologistes i arbres d’escorces de colors i textures diferents.

Mentre passejo pels records més vius de la meva infància –que es troben als contes i no a l’hora del pati– m’emociono en veure el pèsol (ja sabeu de quin pèsol estic parlant) projectat en 3D; m’entusiasmo en endevinar la composició molecular de la sabata de vidre de la Ventafocs, i faig un salt d’il·lusió en descobrir que les sangoneres i els bacteris, artefactes propis de les bruixes més embruixades, també tenen aplicacions positives. També em recloc entre la roba que duc en veure que, efectivament, hi ha criatures de primària que saben moltes més coses que jo. No és ofensiu, és adonar-me de la sort que tenen els nens i les nenes d’avui en dia de tenir racons tan especials on aprendre i divertir-se com aquest.