Arquitectura de la memòria i la denúncia

Ja fa anys que el col·lectiu El globus vermell organitza tota mena d’activitats (des de tallers fins a visites guiades) amb l’objectiu de fomentar el coneixement de l’arquitectura i el patrimoni arquitectònic de Barcelona entre els no-arquitectes. La darrera incorporació a la seva oferta és el Pavelló de la República amb què Espanya es presentà a l’Exposició Universal de París l’any 1937. Núvol s’ha apuntat a la visita pilot.

Arribar a l’edifici no és evident. Res a l’entorn més immediat fa referència al Pavelló. Cap indicació als rètols de la Ronda de Dalt, ni a la rotonda que hi ha davant d’unes vivendes de protecció oficial properes, ni al plànol del metro de la parada de Montbau. Fins i tot quan s’és a tocar, el més cridaner és l’escultura d’uns llumins monumentals ubicats a la cruïlla de l’Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer amb el carrer del Pare Mariana.

Però no pot ser massa lluny. La xinxeta digital de Google Maps està clavada per aquí… I aleshores hom fa atenció en aquesta discreta i senzilla construcció de dues plantes, un paral·lelepípede amb parets de vidre translúcid i fibrociment ondulat. Té l’aparença d’una petita nau industrial, però unes banderes al costat de l’escala d’accés i un rètol ho desmenteixen: UB – CRAI (Centre de Recursos d’Aprenentatge i Investigació) – Biblioteca Pavelló de la República. Ja hi som.

Aquest edifici, reconstruït aquí l’any 1987 aprofitant la febrada preolímipica i el cinquantè aniversari de l’exposició de París de 1937, és una “peça clau de l’arquitectura espanyola del segle XX, el cant del cigne del racionalisme espanyol, que morirà amb la República”. Qui ho afirma és Carles Serra, el col·laborador del col·lectiu El Globus Vermell encarregat de la visita.

Serra explica que l’arquitecte Josep Lluís Sert (1902 – 1983), membre del GATPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), va triar els materials i estructura per voluntat i per necessitat. L’any 37 Espanya estava en plena guerra, i no tenia recursos per enviar res. Sert va fer un disseny que utilitzés recursos “trobables a París, permetés la construcció en sec i fos fàcilment desmuntable”: perfils metàl·lics estandarditzats i formigó.

Però el pavelló és molt més que la seva arquitectura. És també testimoni d’un moment crucial de la història del país, nascut justament amb aquesta voluntat. Mentre les aportacions de la majoria de països a l’Exposició Universal eren “comercials i industrials”, la d’Espanya va ser de “denúncia”. El govern republicà volgué comprometre als millors artistes espanyols del moment (que a la dècada dels 30 volia dir dels més importants del món) en un clam per denunciar la situació del país, i una advertència del perill que el triomf del feixisme representaria per a la resta de països europeus.

Costa de creure la quantitat i la importància de les obres que aquest “contenidor neutre” albergà a les seves dues sales i al pati: el Guernika, que Picasso pintà profundament impressionat pel bombardeig del 26 d’abril del 37, i que conegué a través dels diaris de París; Somni i mentida de Franco, també de Picasso; La Montserrat, de l’escultor Julio González; la font de mercuri d’Alexander Calder, l’únic no espanyol amb obra al pavelló; El pagès català en revolta, de Joan Miró, fins aleshores tant discret políticament; a el monòlit El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella d’Alberto Sánchez, que estava a l’exterior del pavelló; Los aviones negros, d’Horacio Ferrer, o els fotomuntatges de José Gutiérrez Solana. La selecció de projeccions estigué a càrrec de Luís Buñuel. La llista sembla no esgotar-se.

El destí posterior d’algunes d’aquestes obres és un bon reflex del curs de la història. El Guernika hagué d’emigrar als Estats Units abans de poder retornar a Espanya; la font de Calder estigué amagada a París abans d’acabar a la Fundació Miró, la seva ubicació actual; molt quadres tornaren a Espanya, però se’ls perdé la pista durant anys a la fossa comuna dels magatzems dels museus; altres s’han perdut definitivament, com El segador de Miró o el monòlit de Sánchez.

Els esdeveniments històrics posteriors van ser de tot menys “racionalistes”. Quan es va celebrar l’exposició, el govern republicà ja tenia la seu a Barcelona. Sert es feu càrrec del desmantellament del pavelló gairebé en solitari. París es convertí en un infern abans de poder ser una festa. Els cartells de l’època que decoren les parets del CRAI (i que per sí sols justifiquen una visita al centre) alimenten la sensació que el pols de la història encara batega dins d’aquest pavelló, “testimoni i herència d’una manera de fer arquitectura”.