Àlex Susanna: “Estem suportant més pes del que caldria”

L’Àlex Susanna (Barcelona, 1957) toca mil tecles: és escriptor, poeta, gestor cultural i comissari d’exposicions, i durant la seva dilatada carrera ha dirigit la Fundació Caixa Catalunya La Pedrera, l’Institut Ramon Llull i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Com a gat vell de l’entramat cultural català, coneix el país tant en les seves formes administratives com artístiques, i ara obre una nova etapa com a director d’art de la Fundació Vila Casas per explotar sobretot aquest darrer vessant. Substitueix la Glòria Bosch, que deixa una empremta profunda en la Fundació. Preguntem a Susanna com vol encarar la difusió d’aquesta important col·lecció d’art contemporani, com veu el panorama artístic català i, per acabar, què diu d’ell el darrer llibre que ha publicat, el dietari “Paisatge amb figures” (Edicions Proa, 2019).

Com està sent la teva arribada a la Fundació?
Tres mesos després d’arribar, l’encaix amb la Fundació s’ha produït amb màxima naturalitat. Comparteixo la missió i els objectius de la Fundació, sempre he valorat les línies expositives sota la batuta de la Glòria Bosch i, a més, he col·laborat com a comissari d’unes quantes exposicions. Tenim molt bons equips i és un autèntic privilegi. Poder programar en quatre equipaments està a l’abast de poquíssimes institucions, i s’hi suma l’acord de col·laboració amb l’Ajuntament de Vila-Seca per organitzar en quatre anys vuit grans exposicions al Castell, la primera de la qual s’inaugura l’11 de març d’enguany. Per un programador això no és que sigui un caramel, és que és una bossa de caramels.

Què pots aportar a la recuperació d’artistes catalans que fa la Fundació Vila Casas?
M’interessa fer compatibles la modernitat i la contemporaneïtat. Per una banda, això ens dona la possibilitat de recuperar moltíssimes trajectòries que per diversos motius han quedat deixades de la mà de déu, i per l’altra ens permet fer una aposta clara per la creació contemporània. No hi ha límits, mentre es tracti d’artistes catalans o que viuen i treballen a Catalunya. El punt de vista que ha caracteritzat des del principi la programació de la Fundació Vila Casas combina l’esperit crític amb la generositat, i vull que aquesta continuï sent l’objectiu de la programació dels pròxims anys. També la mirada descentralitzada. Bona part dels problemes que afecten les programacions tant de galeries privades com d’espais públics és un centralisme barceloní que ens empobreix. És impressionant la quantitat de trajectòries de fora de Barcelona que des de fa anys no troben espais on mostrar-se.

A la Vila Casas hi ha molta pintura, però aquests últims anys s’ha obert una mica cap a altres disciplines com la fotografia. Com planteges tu aquest encaix?
Una cosa és com el plantegem des del punt de vista de la col·lecció, i l’altra des de la programació. La col·lecció té noms i cognoms, és el senyor Antoni Vila Casas el que fa les seves apostes. La programació, en canvi, pivota més sobre els equips de la Fundació, tot i que és evident que hi ha molta relació entre una cosa i l’altra. M’interessa subratllar la vitalitat de la col·lecció, que està més viva i oberta que mai. Els últims mesos ens estem centrant molt en els extrems: des dels anys 20 i 30 del segle passat fins a l’art emergent. L’objectiu del Vila Casas és centrar-nos en un segle, 1930-2030, i cobrir-lo amb la màxima ambició i exigència.

Tens algun artista en ment que vulguis recuperar?
El problema és frenar-me! Quan arribo aquí em trobo amb una programació d’un any i mig feta, i en aquests moments ja tenim els pròxims quatre anys pràcticament coberts. M’he imposat frenar-me perquè seria una equivocació programar més enllà de tres o quatre anys. Si parlem d’artistes contemporanis, farem una gran exposició de l’Antoni Llena l’any 2021 i estem en converses avançades amb els artistes Ferran García Sevilla, Vicenç Viaplana i Santi Moix. També hi ha una sèrie de trajectòries que ens agradarà recuperar, com per exemple la de Marcel Martí, un dels grans escultors de la segona meitat del segle XX, que va morir fa uns anys totalment oblidat. 

Què més teniu pensat?
Unes petites exposicions que concebo des d’una perspectiva més transversal. Per exemple, centrar-me en la relació tan desconeguda que hi va haver entre el pintor Alfred Figueres i Le Corbusier a Alger, un projecte que farem amb el Joaquim Maria Rovira; després, amb el Josep Miquel Garcia volem recuperar l’exposició mítica dels Logicofobistes que hi va haver l’any 1937 a la Llibreria Catalonia. Amb en Josep Maria Casamartina i la Marta Cervelló també volem recuperar la figura d’Antoni Puig Gairal, l’arquitecte de la Fàbrica Guarro o del primer aeroport de Barcelona, que no es va construir però els primers plànols els van demanar amb ell. O bé penso en totes les il·lustracions proustianes del Luis Marsans. Aquests petits grans projectes formen part d’una línia que m’agradaria encetar. Són projectes que difícilment es poden fer en una galeria privada o en un gran museu, però que aquí és possible encabir-los per la transversalitat dels espais.

I quin paper tenen les dones en la programació?
El tenen! El 2023 celebrarem el centenari de la Maria Girona. Volíem fer-ho abans però coincidint amb el centenari, ho reservarem. El 2024 la ceramista i pintora Madola fa vuitanta anys, i hem decidit dedicar-li una exposició. A Can Framis hi haurà l’Eugènia Balcells amb tàndem amb la Glòria Bosch, i l’Anabel Palacín amb tàndem amb el Joan Minguet. A Can Framis hi ha una bona línia de trajectòries d’artistes dones. 

Com veus l’art contemporani català?
És indiscutible que l’oferta expositiva de Barcelona està molt per sota del que s’espera d’ella i del que havia estat fa 10 o 15 anys. No acabo d’entendre per què després de la crisi hem estat capaços de generar una bona oferta musical o teatral, i en canvi en l’art estem tan malament. Ens trobem en una fase entre àtona i decadent que no em sé explicar, perquè no crec que tot sigui imputable a la falta de recursos. És evident que aquests limiten molt, però en aquest context necessitem una mirada més àmplia, més generosa i menys sectària que no sempre existeix. Aquesta és la mirada que sempre ha tingut la Fundació Vila Casas.

Creus que en aquest malestar del món de l’art hi té alguna cosa a veure la difícil relació entre els públics i els centres d’art?
Els anys de la crisi van impactar en les programacions tant de les institucions públiques com privades, i d’alguna manera es va trencar la relació de confiança entre el públic local i l’oferta expositiva. Després de la crisi s’ha de reconfigurar aquesta relació de confiança, que és la que et permet fer apostes arriscades sense patir per si la gent ve o no. Tu ja t’has guanyat una reputació i la gent hi confia. Això s’ha trencat i no s’ha recuperat, però no estem treballant en la millor direcció possible. Hem de fer moltíssima autocrítica.

Quin paper creus que té aquí la dificultat d’unir un quadre, una pintura, amb els recursos digitals que altres disciplines com la música sí que saben imbricar bé en la seva presentació?
Costa, però no està dit que sigui impossible. Continuem programant de manera autista, com si no ens haguéssim adonat de tots aquests canvis i de la necessitat d’haver de copsar l’interès del visitant d’una altra manera. El visitant ha deixat de ser passiu, en sigui conscient o no. Desitja una relació amb els discursos de les exposicions molt més propera, més implicada. S’ha de fer un esforç que de vegades comença pel propi comissariat i que es pot dibuixar també a través de les activitats complementàries. No estic parlant en cap cas d’abaixar el nivell. Màxima ambició, però alhora cal que sortim de la nostra closca i ens posem en la pell del visitant. Fem interessant allò que ens interessa a nosaltres. Si els grans equipaments no aconsegueixen portar als públics, potser ha arribat el moment de qüestionar-los.

Si els grans equipaments no aconsegueixen fer-se atractius, això va en detriment dels més petits?
Els grans equipaments són els que han de fer de locomotora. Poden coproduir projectes a nivell internacional, fer una gran retrospectiva o antològica dels nostres artistes… No vull excedir-me amb determinades crítiques, però fa temps que no veiem grans exposicions. Moltes em deixen un regust ambivalent. D’una exposició has de sortir estimulat, colpit, però no pots sortir com si no hagués passat res.

Quina exposició posaries com a exemple d’això?
Estic molt content de l’exposició que vam fer a La Pedrera l’any 2005, que es deia “La música i el tercer Reich, de Weimer a Teresine”. El fil conductor era, per una banda, l’ús que els nazis fan de tota la tradició musical alemanya i el paper que juga la música en els camps de concentració. Aquí vam donar a conèixer bona part de la producció musical que va crear-se en alguns camps de concentració. Per altra banda, hi havia un diàleg entre l’art considerat degenerat i l’art oficial dels nazis. Per a mi, la suma de tot plegat va convertir aquella exposició en un model de per on havien d’anar els trets. 

I per què la posaries d’exemple en relació amb el visitant?
Perquè sempre hi va haver la voluntat d’implicar-lo, de fer-lo traspassar la seva condició passiva de visitant que només mira. Tothom hauria de sortir d’una exposició amb la sensació que ja no és el mateix, que si no l’hagués vist seria una mica més pobre. Ara hi ha hagut una exposició gairebé privada de l’artista Naxo Farreras i l’escenògraf Miquel Viciana en els baixos d’un hostal. Ha estat molt i molt bé i ha passat als marges. Des d’una perspectiva escenogràfica i escultòrica, feia temps que no veia una mostra que m’hagués interessat tant. Per tant, també hi ha d’haver una reflexió sobre el com presentem els projectes expositius.

Em deies que els grans centres haurien de seguir aquestes línies, però quin és el rol dels centres mitjans o petits?
A la Fundació Vila Casas podem aspirar a fer grans mostres perquè disposem de recursos i de quatre espais expositius. Tenim l’oportunitat de fer allò que els altres no poden fer, i de vegades no volen; sobretot per la falta crònica de recursos del MNAC i del MACBA. Els museus nacionals han d’actuar de mirall, reflectir l’actualitat creativa de la ciutat i del país. Ho trobo a faltar, en les seves programacions. Només es produeix de manera episòdica. Si no es genera una continuïtat, hi ha una falta de relectura crítica de la pròpia tradició. Els artistes contemporanis saben que tenen les portes tancades, i això em sembla un escàndol.

En canvi, senten que a la Vila Casas tenen les portes obertes?
De manera clara i diàfana, sí. En aquest moment estem suportant més pes del que hauríem de suportar. Tenim la programació dels pròxims tres i quatre anys ja pràcticament feta i te n’adones de la quantitat de projectes interessants que podries tirar endavant i que de moment no pots fer. Si aquí ho tinguéssim una mica més repartit, seria millor per a tots.

La Fundació transmet prou bé a la ciutadania la importància de tot el que està fent el senyor Vila Casas per l’art contemporani?
Tothom ha de fer autocrítica i nosaltres també. Si hagués de detectar alguna mancança que hem de millorar, seria aquesta. Tinc la sensació que la Fundació Vila Casas es troba en una situació tan confortable que és concebuda fins i tot com a massa autosuficient. I això, que és un miracle, ens aïlla. M’agradaria que tant el sector artístic com el públic percebessin que tenim les portes obertes. Tenim la immensa sort de viatjar en un Jaguar. Compartim-lo. 

Com?
L’objectiu és augmentar el nombre de visitants i el seu grau de satisfacció, i donar encara més importància als serveis educatius, a les activitats complementàries. Volem convertir Can Framis i els Espais Volart en centres culturals on a més de les exposicions s’hi produeixin concerts, taules rodones… D’aquí uns mesos ens agradaria iniciar una línia de debats per a reflexionar sobre els grans reptes de l’art tant en el sector privat com en el públic. Volem inserir-nos més en el teixit artístic i, contravenint la tendència dels últims anys, ho farem donant joc als comissaris externs. El comissariat intern que s’ha fet fins ara és perfecte i ha donat resultats excel·lents, però ens fa semblar autosuficients, i és necessari obrir-nos i buscar aquest grau de complicitat amb el sector i amb la societat. Aquesta tardor celebrarem els 20 anys de la Fundació Vila Casas i m’agradaria que aquesta celebració marqués un abans i un després.

Com ho celebrareu?
Amb una gran festa i amb una sèrie de publicacions sobre les pròpies col·leccions: un volum sobre la col·lecció de pintura, un sobre escultura i un sobre fotografia. També farem un volum sobre la història del que ha estat aquests vint anys i un conjunt de debats amb artistes, historiadors, crítics i comissaris als Espais Volart. Això hauria de ser el principi d’una nova etapa en què la Fundació Vila Casas jugui un paper clau dins de l’oferta expositiva de la nostra ciutat i del nostre país.

Per acabar, tu fa poc que has publicat un llibre, el dietari “Paisatge amb figures”.
Sí, vaig disposar de dos anys en què em vaig poder dedicar a projectes personals. Vaig poder dur a terme alguns dels projectes expositius dels quals estic més content: la gran exposició Rodin-Maillol que va tenir lloc al Museu Rigau de Perpinyà, l’exposició sobre Rosseau i els primitius moderns que encara té lloc al museu Maillol de París, i altres mostres, com per exemple la de cinc pintors de Menorca i la de terracotes de Maillol i fotografies de Frank Horvat, a la Vila Casas mateix. També he publicat la primera antologia de la meva obra poètica, Dits tacats,publicada per Pagès amb il·lustracions de Perico Pastor i un pròleg de Marie Claire Zimmermann, i després l’obra de la qual estic més content, el dietari Paisatge amb figures.

Allà hi repasses tot l’any 2018.
Sí, per mi el dietari és el gènere que em permet ser agraït amb la vida. M’hi trobo molt a gust com a lector i com a autor. Com que aquests dos anys vaig dedicar bona part del meu temps a projectes expositius, la relació amb artistes i obres hi juguen un paper important. Alhora hi desenvolupo un desig no satisfet, que és el d’haver estat pintor. Ja que no he nascut per això, el que faig al llarg d’aquesta obra és prendre molts apunts al natural. Per tant, estic fent pintura verbal, pintant paisatges, nus, natures mortes. Això m’agrada molt perquè em permet satisfer una vocació que no he pogut satisfer mai. Si es poguessin triar les vocacions, ho tinc molt clar des de fa molts anys: jo hauria volgut ser un pintor.