Fem un Kràmpack?

Fa 25 anys s’estrenava Kràmpack, l’obra que donaria nom a una de les companyies més trencadores del teatre català contemporani. El seu èxit, 50.000 espectadors al llarg de quatre temporades a La Villarroel, a més d’obrir-los les portes de la televisió (la companyia va produir poc després la mítica sèrie Plats bruts), va suposar l’embranzida definitiva per a les carreres de Jordi Sánchez, Joel Joan, Mònica Glaenzel i Eduard Fernández.

Jordi Sànchez, l’autor d’aquesta obra que narra la història de quatre companys de pis units per una forta amistat i una gran tensió sexual, va guanyar amb aquest text un Premi de la Crítica el 1994 i un Premi Max el 2003 després d’una de les dues temporades que l’obra va fer a Madrid. L’èxit va ser tan fulgurant, que fins i tot el director Cesc Gay en va fer una adaptació cinematogràfica l’any 2000, convertint-se de seguida en un referent del cinema LGTB fet a casa nostra.

Malgrat que la descoberta de la homosexualitat ja no té un impacte tant gran en la societat com a principis dels anys 90, l’obra és plenament vigent. El mateix Sànchez reconeix que “els interessos d’algú de vint-i-pocs d’aleshores són els mateixos que els d’avui, en general: les ganes d’agradar, de triomfar, de follar. Les obsessions, les pors… la necessitat vital de trobar una forma de desangoixar-se”. Kràmpack va més enllà de la sexualitat dels seus personatges i parla, directament, dels temors, les angoixes i les obsessions que tots hem tingut d’adolescents.

El Teatre Aquitània recupera aquesta obra amb una nova versió dirigida per Pep Anton Gómez, company de confiança de Sánchez, i protagonitzada per Jaume Casals, Lídia Casanova, Àlex Ferré i Mikel Iglesias. Alguns d’ells us sonaran de sèries com La Riera o Polseres Vermelles, però amb aquesta obra, pel que sembla, estan cridats a repetir l’èxit dels seus predecessors: ja acumulen més de 7.000 espectadors des de la seva estrena a principis de temporada, i al novembre, es van veure forçats a prorrogar fins al 12 de gener.