Serradures damunt del bassal

22.04.2015

Estic trist. Trist i enrabiat d’impotència. Llencen serradures damunt del bassal. Aquí no ha passat res. Oblit. L’oblit porta a la normalitat. Em remou l’estómac, ser còmplice de la farsa. Sort que ja sóc fora d’aquest circ hipòcrita! Content d’haver-lo deixat i poder-lo mirar des de fora. “Per a la Conselleria, vius som un número de la llista; morts, cinc minuts de silenci”. M’ho ha dit una mestra. “Odia el delicte i compadeix el delinqüent”. O el malalt. Victòria Kent no va parlar de la víctima. Potser no calia? Modestament, humilment, com tantes vegades, em trobo al bàndol de la víctima.

aula buida

Aquí no ha passat res? Una desgràcia dissortada. Un fet excepcional. Certament, la mort és un fet definitivament excepcional, per a qui el pateix. Cal refer la normalitat. Quina normalitat? La de considerar que els mestres i els professors dels instituts es juguen la cara, els pneumàtics i els vidres del cotxe, la dignitat, la paciència… (la vida és una excepció, sí), per un sou, per renunciar a fer la feina d’ensenyar, d’instruir, de formar i difondre idees i criteris; per substituir pares atrafegats – “no sé què fer-ne…”, una frase recurrent, que algú deu haver sentit alguna vegada–, pares enfeinats, pares ofegats per la crisi, per la feina, pel viure del no viure i mil problemes… Tothom en té, de problemes.

“Jo vaig estudiar per compartir uns coneixements que em semblen importants per a les persones, volia fer conèixer als joves el món tal com el veien els savis, els escriptors, fer-los créixer intel·lectualment i moral”. Un ingenu professional, que va errat. Cursos i cursos, cartells i murals parlant de “solidaritat”, “convivència”, “pau”, “igualtat”… i la teoria va per una banda i la vida per l’altra. Potser ho haurien d’haver explicat en anglès, que és l’idioma important. Els joves ensumen ràpidament la hipocresia dels qui diuen una cosa i fan l’altra. Però els profes que tossuts i carques es van posar a fer aquesta feina per compartir els coneixements i formar ciutadans amb criteri fent classes van essent foragitats dels centres d’ensenyament. No, ensenyament, no: educació; és a dir: substitució de la tasca familiar. I aquest “canvi de xip” planejat pels “especialistes polítics” ha estat imposat per aclamació popular. Els centres escolars són cases d’acollida en les quals també –només “també”– s’ensenya… si es pot. Centres de beneficència atesos per “voluntaris”. L’auxili social imprescindible on es dóna des de menjar fins a abraçades. “Primum vivere, deinde filosofare”. I si als centres escolars, als instituts no hi ha temps, lloc o manera de filosofare, doncs no es filosofa i ja està. Que filosofin ells en centres on no es permetin segons quines actituds, però que s’ho paguin! Que filosofi qui s’ho pugui pagar! Progrés, en diuen progrés, d’això. Amén.

Un profe entra a classe amb una disfressa més o menys apanyada de cavaller, amb espasa i tot, perquè vol explicar història medieval. Motiva els alumnes. És com un joc. Aprendre no és esforç, sinó joc. Tot el que és joc, lúdic, és bo, modern. L’esforç i l’exigència són conceptes i actituds dolents, aquests sí: medievals. Tot és com un joc. Divertit, distret, guai. La història és un joc, el món és un joc, la lluita és un joc, la vida és un joc, la mort és un joc. No he dit res.

“Un brot és momentani, però un cultiu vol temps: un cultiu és una extensió de brots enorme!”. Més comentaris de gent repatana. Cal donar mitjans (cursets!) als profes, però els metges diuen que els brots són imprevisibles, sobtats, per a ells. Quina formació donaran, als professors, per preveure el que és imprevisible per als metges? Silenci. Cinc minuts. Oblit. Endavant. Tot va bé.

Em diran carca, reaccionari i mil coses més. No serà la primera vegada. Tots els que pensin coses com aquestes que escric, ja saben que som carques, reaccionaris i desgraciats de mena. Amén. “Està contra l’escola inclusiva!”. “Vol fer guetos, classificar i estigmatitzar!”. No, però deixem-ho estar. Crideu, que tapareu el silenci. Que parlin els especialistes, la cohort de bones persones que omplen diaris, pantalles i emissores en defensa del sistema. Cap profe a cap taula rodona, i si n’hi posen algun, serà “sindicalista”. Han guanyat. Heu guanyat. Però la realitat és remaleïdament tossuda i aneu a saber si un dia…

Malgrat tot, ara per ara, estigueu tranquils: heu guanyat per golejada. Tireu serradures sobre el bassal, llanceu-nos a l’infern dels dissidents. Tant de bo no torni a passar i tant de bo els milers de mestres i profes que aguanten literalment el país no pateixin gaire la barbàrie quotidiana d’aquest sistema silenciós i vexatori. Un sistema que funciona, que ha de funcionar, que cal que es digui que funciona perquè funcioni. És el vostre sistema. Avui, però, jo, humil antisistema, feliçment foragitat del sistema, escric ple de tristesa i de ràbia per la mort d’un home jove que es guanyava la vida de manera precària en el vostre sistema. Un record afectuós per a ell i els seus.

 

Article relacionat. Vicent Almela. Que un dia vas voler ser mestre

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

30 Comentaris
  1. En el vídeo que us passo, la senyora Sanmartí de la DGAIA tracta el cas de “infracció (que podria ser delicte si fos major de 14 anys)”. Escolteu-la, que és molt gros: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/declaracions-de-la-dgaia/video/5507678/. La consellera va tardar unes quantes hores en donar públicament el condol a la família del professor. Ah, i quan diu al telenotícies vespre en directe: “El pobre deia que quina sort havia tingut, d’anar a un centre tan bo”, em va semblar d’un cinisme feridor. A mi em va tocar el moll de l’os de la mala llet, per indecent. I per acabar-ho d’adobar, els menors de catorze anys reben una informació brutal: poden excedir-se amb els professors tant com vulguin, que no passa res.

    • Sóc professor del Joan Fuster. No pretenc defensar la política educativa de la Conselleria ni fer anàlisis en què la gran majoria podem estar d’acord. Ara bé, cal matisar algunes dades.

      En primer lloc, la consellera va trigar a dir el nom del company mort perquè el centre només disposava d’un telèfon de contacte: el mòbil de l’Abel. Per tant, era prioritari contactar abans amb la família perquè no s’assabentés de la tragèdia pels mitjans de comunicació. En segon lloc, diversos alts càrrecs de la Conselleria i del Consorci d’Educació de Barcelona (i altres persones que desconec qui són) van estar reunits amb la junta directiva per mirar de com afrontar la situació dins el centre (alumnat, PAS i professorat) i fora (els mitjans de comunicació).

      En segon lloc, l’Abel va comentar amb diversos companys que estava molt content de treballar al Joan Fuster. Així doncs, les paraules textuals (potser) són de l’Irene Rigau, però el sentit del missatge recollia allò que havia dit l’Abel.

      Per acabar, fóra bo que relativitzéssiu molt una part de la informació oferta pels mitjans de comunicació. Van venir buscant sang, fetge i molt merda.

      Un comentari final: els alumnes de batxillerat van protagonitzar un fet que hauria de fer pensar, i molt: van protegir els seus companys petits dels mitjans de comunicació.

      • Entenc el teu comentari, i em sembla molt oportú. Deixa’m, però, puntualitzar un parell de coses: en primer lloc, no em referia pas que la consellera no hagués dit el nom del professor, sinó el fet mateix d’obviar-ne la seva mort, com si fos un fet trivial, un element tangencial a la tragèdia. No calia donar-ne cap dada, només lamentar-ne la seva desaparició, però em va semblar que preferia llançar-hi al damunt serradures, com diu l’Antoni Dalmases, i ben ràpidament. En segon lloc, no trobo oportú que esmentés les paraules de l’Abel: una cosa és que es parlés dins del claustre i amb la consellera de com es trobava l’Abel, del fet que s’havia sentit molt a gust al centre; l’altra és que les esmenti en un telenotícies d’hora punta.

  2. Sensacional l’article d’Antoni Dalmases!! Agraeixo poder llegir unes paraules sensates i molt ben escrites sobre la mort del professor de l’institut Joan Fuster. És molt indignant com han tractat els mitjans la notícia sense deixar clar que la VÍCTIMA és el professor que ha mort a mans d’un alumne de 13 anys. Estic totalment d’acord amb els comentaris sobre el sistema d’ensenyament que patim al nostre país.

  3. Entenc la ràbia, la impotència i la indignació.
    I efectivament, l’oblit no és senyal d’encarar la situació. Els fets referits són un crit, un mirall del fracàs com a societat, i és indispensable i èticament obligatori abordar el tema profundament i no seguir en l’entorn educatiu com fins ara com si no hagués passat res. És un fet excepcional, sí, però parla clarament de la realitat de fons en la qual caminem, que és de vidre i punxa molt. És una oportunitat, si ho volem, de construir des d’una altra mirada: quina escola per a quina societat? Quins mestres i pares per a quins infants i joves? Quin coneixement per a quin món? Quina sensibilitat per a quines relacions?… És responsabilitat de tots.

  4. Tot forma part de la mateixa crisi: l’ensenyament i la cultura només ens ha d’entretenir, no ens ha de fer créixer com a persones. No m’agrada gaire parlar de fils ocults, però hi són. Ja va bé que no pensem. Pensar ens faria crítics. Ahir un professor d’institut jubilat així que ha pogut, deia que no s’hauria d’obligar ningú a anar a l’institut. La ràbia que crien alguns alumnes contra aquells que els volen oferir coneixement no porta res de bo. Una desgràcia com la que va passar no se l’esperava ningú, és clar. Però el clima hi és.

  5. Coincideixo en tot.

    En el meu cas (15 anys en l’ensenyament públic), ja he patit incomptables faltes de respecte per part d’alumnes i d’alguns pares i mares, molts insults, algunes amenaces, un intermitent trencat i una agressió física. He passat dos cops pel psiquiatra.

    Del Departament d’Educància (no es mereix ni el nom d’Ensenyament ni el d’Educació, perquè no és ni una cosa ni l’altra) no espero més que tones i tones de burrocràcia [sic] per tenir-nos empantanats, sense temps per analitzar els problemes reals, sense temps per buscar-hi solucions aplicables, sense temps per pensar. Massa bones paraules (en època preelectoral: la resta del temps, pressió, pressió i més pressió) i recursos insuficients en tots els aspectes.

    Cada cop que sona el despertador, de dilluns a divendres, em pregunto si paga la pena d’anar a l’institut. No sé quants cursos més podré aguantar.

    • Em sento molt identificat amb el que dius. També felicito l’Antoni pel seu brillant article.
      És una llàstima haver de reconèixer que a Catalunya el món de l’ensenyament ha degenerat degut, en part, a les polítiques del tripartit i de la simbiosi CiU-ERC. Puc més o menys entendre la retallada dels sous dels professors, em costa una mica més païr l’augment de les hores lectives i de la ratio d’alumnes per aula, però de cap de les maneres puc acceptar el nepotisme del decret de plantilles, ni la manera com la consellera Rigau ha abordat el cas del Joan Fuster. Està clar que el professor de l’escola pública importa poc o gens i que s’ha convertit en una mena d’ens que tothom pot trepitjar, des de la pròpia consellera, als pares, passant pels propis alumnes i altres estaments de la societat. Si l’educació és el futur d’un pais, el nostre és ara mateix molt fosc…

  6. Penso que l’autor de l’article esta barrejant dues coses que no tenen res a veure!

    Tot fa pensar que la desgracia de l’altre dia va passar perquè el nen va patir un brot psicòtic. Es podria haver detectat abans que el nen estava malalt i es podria haver evitat la tot el que va passar? No ho se.

    Per altra banda, sempre hi ha allo de que els nens d’avui en dia son uns maleducats… Fins i tot Sòcrates te una cita queixant-se del jovent.

    Tampoc puc saber si la joventut ha canviat per a be o malament… Pero a la generació dels meus pares, matar gossos i apedregar “maricons” eren distraccions d’alguns nens.

    El que esta molt clar es que ser mestre es un professió molt difícil. I s’ha d’haver nascut amb un do per a ser un bon mestre.

  7. Antoni Dalmases, des de la seva contundència del Jo, té pla raó! Qui parla d’un pobre substitut de 35 anys de Lleida que lluitava per tenir una feina estable, per entrar en un sistema educatiu català que fa anys que no convoca places, que tenia parella -potser- o una/es persona/es que se l’estimava de manera especial, uns somnis, unes esperances que han estat escapçades pel destí i per l’atzar? Planyo també la família de l’alumne-nen (i a ell mateix) que va patir la crisi que no va deixar-li ni reconèixer els companys que l’acompanyaven des de P3 (em crec el profe d’educació física quan diu que el va convèncer amb paraules i enraonant per deixar l’escomesa fatal de matar -he dit manllevar la vida i l’alè d’un professor- mentre preparava un còctel molotov). Crec que com a societat, ens cal una mirada sistèmica i analitzar què ha passat, que no és un cas aïllat sinó un símptoma d’algun desequilibri en el nostre sistema social sense ànim de criminalitzar ningú ni cap ens. Aquests dies he sentit directors de primària que deien que la culpa rau als jocs i pel·lícules violents (quan des de temsp immemorials la violència és palesa arreu), que si no es pot preveure, que si tomba, que si gira… Crec que des del 2009/10 s’han fet tantes retallades a tants àmbits que els de Serveis Socials, els EAP, entitats, ajuntaments -ara que es començava a trebalalar en xarxa- només poden atendre els casos més urgents, els més llampants i preocupants. Jo estic també trist perquè tornem a viure en una societat que alguns no poden ni dinar ni esmorzar amb normalitat, que alguns necessiten ajuda terapèutica a nivell emocional i mental, però manquen recursos humans i econòmics i que tot se’n va en orris dient adéu al company de Lleida només en 5 minuts de silenci com qui gira full i adéu-siau. Si som una societat completa, catalana i que aspira a la independència, quan tot es refredi, cal fer un diàleg obert a tothom per saber qui som, cap a on anem en una àrea tan capdal com l’educació que marcarà la nova Catalunya independent, o no. Jo he estat substitut i interí i em dol saber que després de només una setmana o dues a l’institut Joan Fuster de Barcelona, per amistats i coneixences que el company mort fes al centre, ben poques devein ser, i que el temps i el vent de l’oblit pot fer que no en quedi res de res. El meu màxim condol per un company, per un col·lega de feina que també hagués pogut estar jo. O ves a saber si el futur em depara sap Déu quina sorpresa. Abans però de passar pàgina per sempre, en parlem ?

  8. Us imagineu l’escàndol que hi hauria si un conseller d’interior davant l’assassinat d’un mosso d’esquadra, un metge, un jutge en acte de servei posés la mateix nivell la víctima i l’agressor i, a més a més, afirmés que la gran víctima és l’agressor.
    Us imagineu l’escàndol que hi hauria si, en el seu funeral, no hi hagués les màximes autoritats ni se l’acomiadés amb tots els honors.
    Però l’Abel Martínez Oliva només va ser un professor interí de 35 anys que cobria substitucions, tal com vaig fer jo durant molts anys. Un professional que va morir assassinat aquest dilluns passat i que va ser acomiadat ahir -diada de Sant Jordi- a les quatre de la tarda. Reposi en pau.
    PS. Magnífic escrit, molt lúcid i precís.

  9. Joan, fa un parell d’anys una persona amb un transtorn psiquiàtric va matar una metgessa se família a un CAP.

  10. Ah! I fa relarivament poc un mosso va morir mentre treballava perquè el van embestir intencionadament amb un cotxe. Crec que de persones amb problemes mentals n’hi ha a tot arreu, i tothom que treballi amb persones té un petit risc).
    Pel que fa al problema de les plantilles de substituts eterns és un problema endèmic de l’administració que cal solucionar.

    • Moltes gràcies Anna per la teva aportació. Penso que tens tota la raó del món quan afirmes que «tothom que treballi amb persones té un petit risc», això sense cap mena de dubte. Ahir, sense anar més lluny, van tirar un artefacte amb àcid a l’església del municipi d’Alpicat (Segrià) mentre 30 nens hi feien catequesi [http://www.segre.com/detall-de-la-noticia/article/tiren-un-artefacte-amb-acid-contra-lesglesia-dalpicat-quan-trenta-nens-hi-feien-catequesi/]. Vull pensar que només es tracta d’una bretolada, però això no eximeix de culpa aquells que ho han fet.
      PS. Vaig seguir amb interès el cas del mosso, va passar a 7 km de casa meva en un punt on, habitualment, hi passo dos cops per setmana. Ma mare resideix a la Fuliola, lloc dels fets.

  11. S’hauria de pagar un plus de perillositat als professors i mestres. És una feina de risc en que els pares i els alumnes poden insultar-los, humiliar-los, pegar-los fins i tot matar-los, i no passa res. La societat no valora ni respecte els professionals de l’educació, i el govern i les lleis no els protegeixen degudament. Això a la curta i a la llarga ens passarà factura.
    A la meva època, quan estudiava, encara hi havia un respecte pel professorat, tant pels alumnes com pels pares. Planyo sincerament a tots els professionals que s’hi han de guanyar la vida. Avui en dia és la professió amb més depressions, ansietat i desesperació, i no exagero.
    Si els mestres i professors tinguessin l’opció de treballar en altres feines en que els tractessin millor, les escoles i instituts perdrien més de la meitat de la seva plantilla. D’això no en tinc cap dubte, i llavors sí que tindríem un problema greu.
    Segons la llei, quan algú planifica matar (i això es fa amb fred), avisa que ho farà, porta una arma per matar i mata: és assassinat amb primer grau.

  12. Has pogut copsar els meus sentiments que jo no sabia escriure . Al menys puc compartir amb algú aquest malestar i desconcert que m’ha produït la actitud indiferent que ha merescut aquest fet gravíssim . També he acabat la meva feina com a docent amb una jubilació una mica forçada per les circumstàncies .

  13. Dubto que aquesta sigui una escola inclusiva o “moderna”. Essent d’un barri humil, el més probable és que estigui ple de profes carques i anacrònics en mètodes que oprimeixen la imaginació i el creixement interior dels alumnes, que ja no són individus, sinó números amb notes, amb o sense futur. Aprovats o suspesos. Dins o fora. I com a números, no tenen sentiments, ni vida privada, ni una història darrere… O aproven i són normals i pacífics, o són un error. Qui és l’error? Ells o el sistema que els considera un error per no encaixar? Hem d’encaixar nosaltres en aquesta societat, o és la societat la que ha d’encaixar amb nosaltres?
    Fer servir llatinismes ho considero obsolet i carca. Quan si parles un romanç, parla’l bé. Primer viure, i després filosofar. Una dita de confuci diu: 名正才能言順. Jo us faré un favor, al contrari que l’autor de l’article, i us traduiré la frase original: Si els noms no són correctes, la llengua no concorda amb la veritat de les coses. Una altra: 溫故而知新,可以為師矣. Revisant el que ja has après i aprenent coses noves, és com pots esdevindre un professor. Dubto que cap professor del nostre sistema educatiu renovi o revisi res ni vulgui aprendre res nou dels seus alumnes (Valga’m Déu! Aquests éssers petits i inferiors que cada any canvien!). Els mestres segueixen encarcarats en el s.XX. Com hom digué, actualment tenim professors del segle XX educats amb un model del segle XIX a alumnes del segle XXI. Què hi farem, haurem de seguir elogiant Finlàndia i avergonyint-nos del nostre sistema des-educatiu. La mort d’un ésser humà no ha de ser utilitzada per fer proselitisme de les idees d’un mateix, tot i que certs carronyaries per aquí ho fan… Anticatalanistes, anarquistes, antisistema, socialistes, de dretes, d’esquerres… Tothom es llença sobre la carronya, la carn que encara està fresca, per legitimar la seva ideologia podrida de tants anys arrosegant-la.

    • Llegint el teu post he pogut comprovar un cop més que la «Santa religió inclusiva» s’està convertint en el nou dogma universal del país i contra els dogmes no hi ha raons que valguin.

      La Internacional Pijo Progre Papanates ha estès els seus tentacles per tots els racons de casa nostra i ara ja no podem discutir ni debatre res sense que els abanderats de la modernitat ens parin els peus amb el sant sagrari de la inclusivitat, portat des d’un santuari de Finlàndia.

      Que els alumnes estan amuntegats a les aules, és per culpa dels mestres carques del S XX, o del XIX (tan es on fiquem el pal), perquè no sabem distribuir-los. Que a cada classe hi ha 3 TDH, un asperger, uns quants maleducats i unes mancances materials i afectives tremendes, culpa dels mestres que no no apliquem les pedagogies innovadores que venen de Finlàndia (aquests si que en saben: un index d’alcoholisme que fa feredat, la violència masclista pels núvols, més armes que a Veneçuela i un fred que pela). Que retallen les plantilles i no es poden fer reforços ni desdoblaments, que l’administració no paga als interins els patis ni les exclusives, home….culpa dels interins que no es sacrifiquen prou (malgrat que facin més quilòmetres que els del Dakar). Que ens toca un psicòleg 4 hores a la setmana per 450 nens amb mancances diverses i algunes greus, doncs culpa dels mestres que no planifiquem bé. Que els coordinadors d’informàtica disposem de tres horetes setmanals per fer el manteniment d’unes dotacions i equipaments que -en alguns casos-, poden tenir més de 10 anys, problema teu perquè no t’organitzes De fet a qualsevol empresa privada hi hauria una persona contractada full time per fer aquesta feina, però els coordinadors d’informàtica som com el Super Mario Bros i a sobre ho fem de franc. La llista podria ser molt i molt llarga i qualsevol ésser humà que no visqui a l’era dels Regnes Combatents de la Xina antiga ho pot comprendre amb facilitat.

      Fem aquí un incís. Benvolgut amic: Confuci no és que fos un exemple de modernitat precisament. Va viure en uns temps complicats, amb l’imperi desfet i els diferents regnes en guerra permanent. És va passar la vida fugint i va estar apunt de deixar-hi la pell varies vegades. I, de fet, es veu (pel que n’he llegit), que era partidari de retornar a l’esclavisme i el poder imperial, quan la Xina avançava cap el feudalisme. Amb la Santa religió inclusiva potser s’hi avenen més les idees dels Taoistes (Lao Tse, Zhuang Zi…).

      Retornem a la teva joia literària. Ostes, la frase : «Dubto que cap professor del nostre sistema educatiu renovi o revisi res ni vulgui aprendre res nou dels seus alumnes». Quanta saviesa i clarividència. No alguns professors o un percentatge d’ells, no, tots i punt. Que en faré jo ara dels papirs que llegeixo a la canalla de classe des que vaig anar a la normal amb Ramses II.

      I que me’n dius de la perla: «Què hi farem, haurem de seguir elogiant Finlàndia i avergonyint-nos del nostre sistema des-educatiu». Vas a toro passat noi, perquè el model d’èxit de Finlàndia ja fa dies que s’ha acabat. Llegeix la premsa del dia i veuràs que amb la desfeta de Nokia i la crisi econòmica els finesos tenen atur, minijobs i un futur complicat.

      Ara bé, que en un país de capelletes com el nostre s’ajuntin els anticatalanistes, anarquistes, antisistema, socialistes, de dretes, d’esquerres per fer quelcom junts, això sí que és un miracle. Quan va passar, a la setmana dels tres dijous?

      Prometo que aquest juliol no aniré a l’escola d’estiu i em dedicaré en cos i ànima a la recerca del Sant Grial Inclusiu per les antigues terres del rei rei Wen i el seu fill el duc de Chou mentre fullejo l’I Ching. Una tranquil·la perseverança porta ventura…

  14. L’ensenyament necessita optimisme, malgrat que el context sigui difícil. Crec que no es pot parlar d’escoles o instituts sense il·lusió, tot i que en algun moment els ànims defalleixin. Està clar que les escoles i instituts han de formar ciutadans savis, cultes, crítics, humanament sensibles, enamorats de les arts…
    Però els centres educatius estan en una societat que evoluciona i on els patrons de fa un temps ja són caducs. Mirar cap a una altra banda i pensar que si les coses no es fan bé és per incompetència general no em sembla just. El món educatiu és complex perquè la Terra està més interconnectada, els valors ja no són ordenats amb el mateix ordre de prelació per tothom, hi ha moltes influències temptadores a les que fer front, existeix un discurs políticament correcte que intoxica els debats…
    Els mestres i professors d’avui ens esforcem per ajudar fer les bones persones del demà. Recolzeu-nos i no ens deixeu sols. I recordeu que ser el millor alumne no és el millor ciutadà.

  15. Felicitats per l’escrit “Serradures damunt un bassal”.Estic jubilada ,hem van jubila per malaltia ( estrés diagnòsticat per psiquiatre després depressió crònica,gràcies al sistema.Incompetència per par de la direcció del moment ( cap trucada ni de cortesia) ni cap interès per part de la cap de departament,estava a la glòria per la meva baixa.).No ho reconeixarà mai. Totalment d’ acord amb l’escrit,has expressat el que és tritement la realitat en centres púplics de Catalunya .

  16. Per tots nosaltres no caura en l’ oblit, la normalitat es un engany, la normalitat és està disgustat per aquest fet i molts d’altres Els infants necessiten uns exemples per creixer, que malauradament no tenen, amb això no en refereixo tan sols a pares i educadors, que son referents principals. Com poden arribar a entendre aquesta vida de competivitat irracional que cada dia veuen al mitjans, com polítics que se supossa han de mirar per un poble, arriben a comportaments tan inestables com podria tenir qualsevol infant desorientat. Amb això vui donar soport a tots els que fem aquest valiosa feina i d’ altres, i jo vui pensar que gràcies a tots nosaltres, amb el nostre reconeixement i esforç diari, no deixarem que caigui en l’ oblit.
    ” La normalitat som nosaltres”
    Nosaltres no llençerem serradures damunt del bassal! Deusiau

  17. Gran article, però no es pot entrar en una aula amb aquesta actitud derrotista. Tens raó, però ja hem fet tard per crear una escola on es respecti els professors. Ara, el que fa falta són solucions perquè el Titanic no s’enfonsi del tot: més suport als professors novells, més ajuda entre docents i més recursos per als centres públics amb més problemes.
    Us deixo un article d’homenatge a Abel, l’heroi oblidat pel sistema.
    http://manodeldiablo.blogspot.com.es/2015/04/todos-somos-abel.html

  18. Es podrien dir moltes coses, però cal coordinació entre els equips i anar tots a la una, no és fàcil el món de l’educació, i les coses són com són i no com voldríem que fossin, però més que mai hem de remar tots a una.

    Recomano pel.lícules com LES HÉRITIERS (La profesora de historia) de Marie-Castille Mention-Schaar
    França

    SUR LE CHEMIN DE L’ÉCOLE (Camino a la escuela) de Pascal Plisson , 2013

    També el Mail obert de Vilaweb del dia 23 d’abril on la periodista Bel Zaballa diu GRÀCIES MESTRES