Serradures damunt del bassal

Estic trist. Trist i enrabiat d’impotència. Llencen serradures damunt del bassal. Aquí no ha passat res. Oblit. L’oblit porta a la normalitat. Em remou l’estómac, ser còmplice de la farsa. Sort que ja sóc fora d’aquest circ hipòcrita! Content d’haver-lo deixat i poder-lo mirar des de fora. “Per a la Conselleria, vius som un número de la llista; morts, cinc minuts de silenci”. M’ho ha dit una mestra. “Odia el delicte i compadeix el delinqüent”. O el malalt. Victòria Kent no va parlar de la víctima. Potser no calia? Modestament, humilment, com tantes vegades, em trobo al bàndol de la víctima.

Aquí no ha passat res? Una desgràcia dissortada. Un fet excepcional. Certament, la mort és un fet definitivament excepcional, per a qui el pateix. Cal refer la normalitat. Quina normalitat? La de considerar que els mestres i els professors dels instituts es juguen la cara, els pneumàtics i els vidres del cotxe, la dignitat, la paciència… (la vida és una excepció, sí), per un sou, per renunciar a fer la feina d’ensenyar, d’instruir, de formar i difondre idees i criteris; per substituir pares atrafegats – “no sé què fer-ne…”, una frase recurrent, que algú deu haver sentit alguna vegada–, pares enfeinats, pares ofegats per la crisi, per la feina, pel viure del no viure i mil problemes… Tothom en té, de problemes.

“Jo vaig estudiar per compartir uns coneixements que em semblen importants per a les persones, volia fer conèixer als joves el món tal com el veien els savis, els escriptors, fer-los créixer intel·lectualment i moral”. Un ingenu professional, que va errat. Cursos i cursos, cartells i murals parlant de “solidaritat”, “convivència”, “pau”, “igualtat”… i la teoria va per una banda i la vida per l’altra. Potser ho haurien d’haver explicat en anglès, que és l’idioma important. Els joves ensumen ràpidament la hipocresia dels qui diuen una cosa i fan l’altra. Però els profes que tossuts i carques es van posar a fer aquesta feina per compartir els coneixements i formar ciutadans amb criteri fent classes van essent foragitats dels centres d’ensenyament. No, ensenyament, no: educació; és a dir: substitució de la tasca familiar. I aquest “canvi de xip” planejat pels “especialistes polítics” ha estat imposat per aclamació popular. Els centres escolars són cases d’acollida en les quals també –només “també”– s’ensenya… si es pot. Centres de beneficència atesos per “voluntaris”. L’auxili social imprescindible on es dóna des de menjar fins a abraçades. “Primum vivere, deinde filosofare”. I si als centres escolars, als instituts no hi ha temps, lloc o manera de filosofare, doncs no es filosofa i ja està. Que filosofin ells en centres on no es permetin segons quines actituds, però que s’ho paguin! Que filosofi qui s’ho pugui pagar! Progrés, en diuen progrés, d’això. Amén.

Un profe entra a classe amb una disfressa més o menys apanyada de cavaller, amb espasa i tot, perquè vol explicar història medieval. Motiva els alumnes. És com un joc. Aprendre no és esforç, sinó joc. Tot el que és joc, lúdic, és bo, modern. L’esforç i l’exigència són conceptes i actituds dolents, aquests sí: medievals. Tot és com un joc. Divertit, distret, guai. La història és un joc, el món és un joc, la lluita és un joc, la vida és un joc, la mort és un joc. No he dit res.

“Un brot és momentani, però un cultiu vol temps: un cultiu és una extensió de brots enorme!”. Més comentaris de gent repatana. Cal donar mitjans (cursets!) als profes, però els metges diuen que els brots són imprevisibles, sobtats, per a ells. Quina formació donaran, als professors, per preveure el que és imprevisible per als metges? Silenci. Cinc minuts. Oblit. Endavant. Tot va bé.

Em diran carca, reaccionari i mil coses més. No serà la primera vegada. Tots els que pensin coses com aquestes que escric, ja saben que som carques, reaccionaris i desgraciats de mena. Amén. “Està contra l’escola inclusiva!”. “Vol fer guetos, classificar i estigmatitzar!”. No, però deixem-ho estar. Crideu, que tapareu el silenci. Que parlin els especialistes, la cohort de bones persones que omplen diaris, pantalles i emissores en defensa del sistema. Cap profe a cap taula rodona, i si n’hi posen algun, serà “sindicalista”. Han guanyat. Heu guanyat. Però la realitat és remaleïdament tossuda i aneu a saber si un dia…

Malgrat tot, ara per ara, estigueu tranquils: heu guanyat per golejada. Tireu serradures sobre el bassal, llanceu-nos a l’infern dels dissidents. Tant de bo no torni a passar i tant de bo els milers de mestres i profes que aguanten literalment el país no pateixin gaire la barbàrie quotidiana d’aquest sistema silenciós i vexatori. Un sistema que funciona, que ha de funcionar, que cal que es digui que funciona perquè funcioni. És el vostre sistema. Avui, però, jo, humil antisistema, feliçment foragitat del sistema, escric ple de tristesa i de ràbia per la mort d’un home jove que es guanyava la vida de manera precària en el vostre sistema. Un record afectuós per a ell i els seus.

Article relacionat. Vicent Almela. Que un dia vas voler ser mestre