El meu cap ja feia cent deu minuts que donava voltes dins la rentadora, i ho seguiria fent durant el pròxims deu minuts més que dura el programa de centrifugat final. A cada volta, el meu cap queia altre cop contra la base del tambor per rascar-se i exfoliar-se i lacerar-se. Això no era un accident, no era un rentat en fred de llana delicada, un programa ràpid, que per equivocació havia acabat en tragèdia, no: era una solució final perpetrada amb la intenció de ferir. El meu cos jeia al davant de la màquina, en una cadira plegable, sense cap, i jo el veia donar voltes, del cel al terra i de la terra al cel.
Però és la convencionalitat dels esdeveniments el que realment converteixen aquestes circumstàncies en tràgiques. La meva incapacitat per a fer funcionar la rentadora satisfactòriament minava un matrimoni que a poc a poc havia anat perdent les seves peces més valuoses, tincions no desitjades, encongiments inesperats i tota desgràcia relacionada amb el tèxtil femení, van provocar que ella executés les seves amenaces més innocentment domèstiques i m’apliqués la mateixa medecina amb què jo havia tractat les seves últimes adquisicions de rebaixes: programa llarg i aigua a noranta graus.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals