Nit i Dia. Mata’m lentament

Arrencar la temporada amb un primer capítol construint un univers aparentment verge, sense mostrar cap personatge conegut fins a la darrera seqüència, era una aposta arriscada. Però si ens pensàvem que es tractava d’una empescada circumstancial, estàvem equivocats: després de la presentació sumptuosa del sinistre Benet Muntada, el personatge de Josep Maria Pou no treu el cap ni un minut a la setmana següent. Benvinguda, coralitat. La segona temporada de Nit i Dia multiplica el nombre de trames que s’entrecreuen respecte a la primera i, el més important, aconsegueix que la tensió dramàtica es multipliqui proporcionalment. De les intrigues del Martí Miró (Ramón Fontserè) i la Joana Porta (Lluïsa Mallol) fins a les primeres braçades de la Carmen Garcia (Mar Ulldemolins) en la lucrativa piscina de taurons de l’advocacia -no vull insinuar res, però que consti que els despatxos d’aquesta empresa malvada amb vistes a la Torre Agbar que veiem a la sèrie són, al món real, la seu de Mediapro-, els flamants personatges i les noves històries dels ja coneguts fan que, a cada tall, la narració ens pugui sorprendre molt més que l’any passat.

Si el guió de la sèrie creix, la posada en escena també. Barcelona es veu més fosca i elegant que abans, amb una paleta de colors freds que no perdonen ni un instant i ens impedeixen escapar de l’atmosfera lúgubre. La realitat sembla trobar-se sota la llum d’una taula de dissecció. La major confiança en la realització permet explicar històries sense diàlegs, cosa que ajuda a desfer-nos de la sensació de telenovel·la i ens activa el xip cinematogràfic. La trama del manicomi n’és un bon exemple. Pensem en el grandiós cameo d’Albert Pla, la millor conjunció entre esguard i veu psicopàtiques de casa nostra (com ja va saber veure Isaki Lacuesta). Després que el personatge de Pla fes honor al seu hit musical, “La Violació“, el triangle amorós entre dements va desplegar-se a través de mirades, silencis, moviments de càmera, banda sonora i disseny de so. En l’interrogatori en què l’Aitor Otxoa intentava treure l’entrellat a les veritables raons de la carnisseria, la bogeria de l’Ernest s’havia anat construint poc a poc durant l’episodi i el joc amb primers plans angulats, distorsions a la imatge i les veus del seu cap van permetre convertir una conversa sense frases intel·ligibles en una escena tensa i memorable.

De totes les novetats, la que més em crida l’atenció i m’agrada és la lentitud. Estem tan acostumats a blasmar la parsimònia que a vegades ens oblidem que pot ser un qualificatiu positiu, com és el cas. Les seqüències de la nova temporada es prenen el seu temps, permetent que els espais i les mirades parlin. El dipòsit de cadàvers de la Sara Grau i companyia és especialment interessant: allà on CSI insisteix a afegir ritme, estilització i tecnofilia, convertint les recerques forenses en seqüències d’acció amb música rock i plans impossibles, Nit i Dia va exhibir silenci, meticulositat i, sobretot, ossos. La insistència de la càmera a mostrar l’esquelet i la calavera del malaurat Kevin feia que les despulles deixéssin de ser un mer element d’atrezzo per convertir-se en un símbol shakespearià sobre la inevitabilitat de la mort i la desintegració del cos, un tema que ressona perfectament amb els crèdits de la sèrie. Faltava en Benet Muntada traient el seu Hamlet: “¿On són, ara, aquelles gràcies, aquells saltirons, aquelles cançons, aquells acudits que feien cargolar de riure tota la taula? No tens ningú que et rigui les ganyotes, ara? T’has quedat amb la boca oberta?”

El primer episodi ens demanava que esperéssim al segon per tenir prou perspectiva. Quan es va acabar el capítol d’ahir, a casa ens vam adonar que no havíem badat boca en una hora. Ara queda clar que Nit i Dia ha tornat més atrevida, macabra i complexa que abans. Tenim les expectatives pels núvols.