L’univers Petterson

14.10.2016

El novel·lista noruec Per Petterson serà a Barcelona el dimecres 26 i el dijous 27 d’octubre, en ocasió de la sortida en català de la seva novel·la Sortir a robar cavalls, la tercera que li publica Club Editor després de Maleeixo el riu del temps i Cap a Sibèria. Carolina Moreno, traductora de l’obra, ens en fa la seva lectura a Núvol.

"Sortir a robar cavalls" és l'obra més celebrada de Per Petterson | Foto:  Alexas Fotos

“Sortir a robar cavalls” és l’obra més celebrada de Per Petterson | Foto: Alexas Fotos

Una manera eficaç de triar un llibre a la taula de novetats d’una llibreria és obrir-ne un i llegir el primer paràgraf. De vegades, amb la primera frase n’hi ha prou. Ens captiva, el tanquem, paguem i fugim convençuts que aquell llibre ens canviarà la vida. Petterson, també. Només li cal una o dues frases per escriure una novel·la. Teclejada dalt de tot del document en blanc, és el punt de partida que marcarà el camí d’una història, dels seus personatges, del tema fins i tot.

La novel·la es va construint a mesura que l’escriptura avança, sense planificació prèvia ni meta fixada. Per això, només quan posa el punt final i torna enrere apareix amb nitidesa el tema que relliga i estructura el relat. Per Petterson és el que se’n diu -i així s’autodefineix- un escriptor intuïtiu. A Sortir a robar cavalls el punt de partida no va ser una frase sinó una fotografia amb un camp blanc, com un mapa antic, al marge un home i el seu fill, que s’estimen, sens dubte, i un riu que travessa el camp. De fet, la novel·la no és altra cosa que el relat d’aquesta fotografia, de la relació entre un pare i un fill, i de la relació d’ells dos amb el paisatge, no com un mer teló de fons sinó com a desencadenant d’experiències vitals determinants. Al capdavall, el motiu central de la novel·la és clàssic: el conflicte entre pare i fill, és a dir, la construcció de la identitat del fill en front d’un pare que no vol cedir perquè se sent encara jove, i la imatge sempre problemàtica que el fill té del pare (si és massa fort és un obstacle, si és massa dèbil és decebedor). En el cas del protagonista de Sortir a robar cavalls, el procés és produeix en l’absència del pare, que desapareix de la vida del fill quan encara és adolescent i, per tant, construeix la seva identitat a partir dels records, especialment del record de l’estiu que van passar plegats, i sols, a la cabana del bosc.

L’escriptura intuïtiva de Petterson impregna tot el seu projecte literari. D’una banda, desmunta les interpretacions més autobiografistes de l’obra de Petterson, l’anàlisi més fàcil i simplista de la seva obra: explicar-la des la constatació autobiogràfica. El conjunt de set novel·les i un llibre de relats conforma tota una constel·lació, ja que sis de les obres es poden considerar una única novel·la de mil pàgines sobre les vicissituds d’una família de classe treballadora noruega a través del segle XX. Les relacions i conflictes familiars hi planen recurrentment, així com la història de Noruega, en especial la segona guerra mundial i les decepcions i esquerdes en la consolidació de la societat del benestar als anys 80. Els paral·lelismes amb la pròpia família de l’escriptor i amb alguns fets dramàtics importants, com la mort del pare, la mare i dos dels seus tres germans en l’incendi del ferri Scandinavian Star l’any 1990, són massa evidents i ho ha posat molt fàcil a la crítica per definir la seva obra com a auto-ficció, fins al punt de comparar-lo amb Karl-Ove Knausgård. En una entrevista per a Bokklubben de l’any 2008, Petterson respon a la reiterada pregunta sobre el fons autobiogràfic de les seves novel·les, i ho aclareix així: “Sovint em dirigeixo a un punt de la meva vida que em fa mal.

Això no vol dir que aquest punt sigui molt important, determinant o dominant en la meva vida, però em pregunto, i si ho hagués sigut? Com hauria estat aleshores la meva vida? Potser és una tècnica d’escriptura: el curiós és que quan començo un relat amb un narrador, un jo, aleshores deixo de ser jo mateix, m’allibero, i puc fer el que vull.” De fet, quan llegim Dins l’estela (2000) on les semblances entre Arvid Jansen, el protagonista de la novel·la familiar, llibreter esdevingut escriptor, en plena deriva psicològica hamsuniana per intentar recuperar-se de la pèrdua de la família en el naufragi de l’Scandinavian Star, i Petterson són patents; o Cap a Sibèria (1996), el relat dels anys d’infantesa i joventut de la mare d’Arvid, a Dinamarca, origen de les mare de Petterson, i el vincle intensíssim entre ella i el seu germà Jesper; o Maleeixo el riu del temps (2008), ubicada als anys 80 amb la relació d’Arvid i la mare al centre, en totes elles sembla que el lector s’endinsi en la història d’una mateixa família en diferents períodes i reconstruïda per veus diferents. Ara bé, els seus membres canvien subtilment a cada novel·la, no coincideixen del tot ni la geografia, ni els germans, ni les trajectòries, ni la cronologia, sempre hi ha algun desajust. No es tracta, per tant, d’un retrat familiar o històric tradicional, vuitcentista, ja que el lector té la percepció que alhora és i no és la mateixa família. En totes les novel·les hi ha una mirada enrere, la reconstrucció d’un passat, però és una mirada subjectiva, sovint en forma de somni, i és la pròpia de cadascun dels jo que l’expliquen, lluny de veritats objectives. El lector té indefugiblement la sensació que la memòria vacil·la, és fràgil. A Petterson no li interessa recuperar una infantesa perduda sinó explorar com ens reconstruïm en el pas del temps i com ens hi pensem, universalitza la fragilitat de la memòria a través de construcció literària. Així, la memòria esdevé un dels eixos vertebradors de la seva escriptura, un pou que l’autor sondeja a còpia de narrar la vida d’aquests personatges, els quals obren el relat de la mateixa història des de ferides diferents. L’important no està en els fets, per tràgics que siguin, sinó en l’abisme emocional que desencadenen, i és en aquest sentit que la memòria, el dolor, la pèrdua, la solitud, esdevenen els temes que la literatura de Petterson universalitza.

Més enllà dels temes i dels personatges al voltant dels quals gravita l’obra de Petterson, el que dóna cos al seu univers literari és la seva veu, l’estil. Des de la crítica s’ha remarcat la senzillesa i la immediatesa de la seva llengua literària: frases breus, poques paraules, sobrietat i laconisme, res d’adjectius en excés ni llargues descripcions a l’hora de narrar experiències d’una forta càrrega física i emotiva. El relat avança a cop d’episodis aparentment anecdòtics, sovint un gest, narrat sense dramatismes ni sentimentalismes, però d’una intensitat que deixa el lector sense alè. El contrast entre la dimensió tràgica i la senzillesa en la narració reforça l’efecte colpidor, i els buits que Petterson va deixant en no saturar el text amb explicacions exhaustives, dóna marge i llibertat a la imaginació del lector per omplir-los, i així aconsegueix que la seva escriptura tingui un poder evocador molt fort. La intuïció es trasllada al llenguatge i el fa molt més suggestiu que narratiu. No cal dir que això obliga el traductor a treballar amb altes dosis de traducció intuïtiva, conscient del risc de ser massa explícit i omplir buits amb la pròpia experiència com a lector…

D’altra banda, Petterson descriu amb els cinc sentits. El contacte amb la natura és omnipresent i determinant –el cos dins la natura, el cos contra la natura–, les experiències, els sentiments, tot és palpable: la por a la foscor, el cos arrossegat pel corrent del riu, capbussar-se dins l’aigua glaçada del fiord són experiències que sovint suposen posar-se a prova, situar-se al llindar del dolor com un fenomen físic i subjectiu alhora (“Tu decideixes si et fa mal o no”, és la frase emblema del pare a Trond, a Sortir a robar cavalls). Experiències sovint narrades com una anècdota però que tenen la mort a tocar, a frec de la pell. La natura revela d’una manera molt, massa tangible, la fina línia que separa la vida i la mort. La descripció d’escenes molt intenses, quasi eròtiques, amb la presència de grans animals com els cavalls i les vaques (la seva suor, l’olor, l’escalfor), com la trempada de Trond a l’estable de les vaques a Sortir a robar cavalls o quan els dos germans s’adormen sobre el llom de l’animal a Cap a Sibèria, o el contacte amb els cavalls i tota la seva força, en el sentit físic i abstracte, produeixen un efecte immediat en el lector.

És més, aquest episodis i d’altres, com la conducció temerària per la carretera, reapareixen en més d’una novel·la. Aparentment són la mateixa escena però en un context diferent, amb personatges diferents, resultats fins i tot diferents, i aquesta reiteració d’una mateixa experiència sense que en sigui una còpia, produeix el mateix fenomen que amb els temes i els personatges: la lectura en centres concèntrics, com anells a l’aigua. El lector s’endinsa en una novel·la i en totes, en un univers de paisatges vitals aïllats que s’evoquen entre sí, de veus que ressonen en un espai temporal subjectiu, per tant, no lineal, que s’obre a l’infinit.

Aquesta seria la singularitat de l’estil de Petterson, el que fa que el lector l’identifiqui a les primeres ratlles i entri en la seva particular manera d’explicar-se la condició humana, en el seu món, i que el lector hi quedi atrapat. És allò indescriptible que aconsegueixen els escriptors que Petterson llegia fascinat, allò que anava més enllà de la tècnica però que era inconfusible en cada escriptor, era el seu valor, allò que permetia que ell com a lector accedís al fur intern d’un autor, allò indefinible que estava més aviat en el com i no tant en el què. D’aquí que darrere la decisió de ser escriptor hi hagi una forta consciència del llenguatge, la ferma voluntat per construir una veu pròpia. És en aquest sentit que quan es parla dels escriptors que l’han influït, són molts els que han deixat empremta, que l’han colpit, que li han servit de referent a l’hora d’anar a buscar i construir la seva singularitat, però no s’assembla a cap d’ells. Hemingway, Carver, Faulkner, Aksel Sandemose, Karen Blixen, Hamsun, fins i tot Mercè Rodoreda, entre d’altres, han sigut importants en la seva trajectòria, però no perquè n’hagi tret un estil o una tècnica sinó el coratge de fressar l’espai intersticial entre vida i literatura. Per això la literatura juga un paper important en les seves obres, i sovint la lectura apareix com a catalitzador d’experiències vitals dels seus personatges, com és el cas de Dickens a Sortir a robar cavalls. És més, aquesta novel·la, malgrat que no té res a veure amb la família d’Arvid Jansen, entra també dins l’univers Petterson amb un joc metaliterari: quan Arvid a Dins l’estela aconsegueix obrir document en blanc i començar una nova novel·la, escriu: “Primers dies de novembre. Les mallerengues carboneres s’estavellen contra la finestra. Algunes fugen volant, atordides pel cop”… És l’inici de Sortir a robar cavalls, que Petterson publicaria tres anys més tard.

Petterson reconeix que el que pretén amb l’escriptura és fixar i retenir el que ens fa sentir vius, intenta esquivar l’extinció total que suposa la mort. I ho fa amb la mirada de qui es deixa sorprendre per la vida mateixa i pels plecs que la lectura i l’escriptura ens poden ajudar a obrir, la mateixa mirada que suggereix un vers del poeta Tomas Tranströmer: “Al mig del bosc hi ha una clariana inesperada que només pot trobar qui s’ha perdut”.

Podeu comprar aquest llibre a Libelista.

Per Petterson a Barcelona

Dimecres 26 a les 19h30, a la llibreria La Central del carrer Mallorca, Per Petterson conversa amb l’escriptor Jordi Puntí i la traductora Carolina Moreno
Dijous 27 a les 19h, a la Universitat de Barcelona, simposi sobre la seva obra organitzat per Carolina Moreno i Borja Bagunyà.