Llibres i rotació: trinxar o no trinxar

És un debat recurrent. La llei permet a les editorials destruir estocs de llibres tres anys després de la seva edició. Algunes editorials, en conseqüència, emprenen la destrucció d’exemplars quan han passat exactament 36 mesos des del seu llançament. Els autors reben aleshores una carta glacial on entre eufemismes i justificacions se’ls notifica la destrucció dels seus llibres. La major part aguanten el cop estoicament, en silenci, sabedors que el seu mal no vol soroll: els èxits de vendes no es trinxen. De tant en tant, algun autor trenca el silenci i decideix donar publicitat al seu disgust. I aleshores vénen els escarafalls: tots ens esquincem les vestidures, reneguem dels malvats editors i maleïm la dictadura del capital. Quan ens cansem d’esquinçar-nos les vestidures, de renegar dels malvats editors i de maleir la dictadura del capital, tornem a les nostres coses fins que un any més tard un altre escriptor torna a obrir el debat. I així anem fent…

Qui això escriu és un petit editor que està pagant entre 3,25 i 4,5 euros per palet al mes pel magatzem dels seus estocs editorials. Entre aquests estocs hi ha llibres que en els últims cinc anys no han tingut cap moviment: amb els exemplars que en té el distribuïdor n’hi ha de sobres per alimentar el mercat durant anys. La política de Fragmenta Editorial és, tanmateix, no destruir exemplars no defectuosos. No n’hem destruït ni un en els nou anys que fa que existim. Entenem que és un servei a la cultura garantir que els llibres continuïn al mercat quan ja no són novetat. La destrucció de llibres xoca amb el necessari respecte a l’autor, a la societat que ha subvencionat el llibre (si és el cas) i als destinataris de la tasca editorial (el públic lector). I, tanmateix, no trinxar té uns costos, uns costos que els editors que hem decidit no trinxar llibres estem assumint en exclusiva. I el resultat de carregar aquests costos a les espatlles dels editors sense cap mena de contrapartida dóna un resultat previsible: els editors que prioritzen el servei a la cultura es desdineren per no trinxar, i els que prioritzen el compte de resultats, trinxen. Jo estic ara entre els primers, però no tinc vocació d’heroi i també he de fer quadrar el compte de resultats de l’empresa que administro. Potser arribarà un dia en què no trinxar els llibres més antics serà un luxe que no em podré permetre. En lloc de fer tants escarafalls, doncs, ¿no caldria buscar la manera de descarregar els editors d’aquesta responsabilitat exclusiva?

El problema de la descatalogació de llibres s’ha de posar en relació amb la tendència creixent de la cadena del llibre i del públic lector a prioritzar les novetats i preterir el llibre de fons. Fa temps que les llibreries han deixat de ser espais amb prestatgeries carregades de llibres fins al sostre. La novetat s’imposa. Els llibreters ho justifiquen defensant un model de llibreria com a lloc on “passen coses” i no només on “es venen productes”. Les llibreries avui no volen ser magatzems de llibres, sinó centres culturals que exerceixen de prescriptors. És un plantejament que d’entrada comparteixo, però em reca el llençol que hem perdut en aquesta bugada: el llibre de fons!

Fa uns anys, l’Institut Català de les Empreses Culturals (aleshores de les Indústries Culturals) convocava uns ajuts a la promoció, uns ajuts que permetien concorre-hi amb propostes de promoció que no excloïen el llibre de fons. Avui, aquests ajuts han desaparegut, substituïts pel fet que els ajuts reintegrables a l’edició poden incloure despeses de promoció. Però esclar: els ajuts a l’edició són ajuts a novetats. Per tant, ja no hi ha ajuts a la promoció de llibres que no siguin novetat. A la premsa també li costa molt, moltíssim, referir-se a llibres que no siguin novetat. El que fa per exemple Ramon Colom a Millennium, que és exhibir llibres dels autors que convida encara que no siguin novetats, és un acte gairebé extravagant en els mitjans de comunicació. El que no és novetat no existeix.

Des de Fragmenta en alguna ocasió hem organitzat algun acte vinculat a un llibre que no és novetat. La resposta acostuma a ser decebedora. La gent que ve a un acte relacionat amb un llibre que va sortir fa uns anys, ¿disposa ja d’aquell llibre? ¿Tothom l’ha llegit ja? En absolut. ¿El llibre està desactualitzat? En absolut. El llibre ni el té tothom a qui li interessa ni ha deixat de tenir interès, però el seu públic potencial es resisteix a comprar-lo: no és novetat.

I, tanmateix, seguim havent de comprar llibres de fons. L’any passat, jo volia adquirir un exemplar del Llibre del gentil e dels tres savis de Ramon Llull. El necessitava per preparar l’adaptació del text per a públic infantil que hem publicat enguany. Per fer l’adaptació jo volia partir de l’edició crítica d’Anthony Bonner, que s’havia publicat en dues ocasions: l’any 1993 i l’any 2001. ¿Parlem de la prehistòria? No: fa vint-i-tres anys de la primera edició i quinze de la segona. Estem parlant d’una edició crítica, amb un text en català antic de Llull i amb un aparat crític apte només per a especialistes. Una edició, doncs, enormement especialitzada, per a erudits, d’un text que no ha sigut mai cap best-seller. ¿Tants erudits hi ha al món que ha calgut publicar l’edició de nou l’any 2015? Tres edicions crítiques del Llibre del gentil e dels tres savis en vint-i-tres anys! O la nostra cultura té una salut envejable i som capaços d’exhaurir tres edicions crítiques d’una obra de Llull en vint-i-tres anys, o ens estem dedicant a publicar (probablement amb subvencions), trinxar i tornar a publicar (amb noves subvencions) amb una alegria que espanta. Temo que la hipòtesi més creïble és la segona, però com que no he consultat els responsables de les editorials implicades en aquest procés, rectificaré amb molt de gust si les anteriors edicions es van descatalogar per esgotament dels estocs i no per la seva destrucció.

No volem que les editorials trinxin llibres, però ningú sembla gaire disposat a pagar la factura del magatzem. ¿Com ho resolem? Criticar els pèrfids editors serveix de poc. La solució idònia a llarg termini seria un canvi de mentalitat amb relació al llibre de fons, canvi en què s’hauria de comprometre tota la cadena del llibre: editors, distribuïdors, llibreters, periodistes, crítics i lectors. Però això probablement ens situa en la poesia de l’ideal. Si baixem a la prosa de la vida real, proposo un primer pas, factible i que no costa diners: les administracions públiques que concedeixen ajuts (fonamentalment la Dirección General del Libro del Ministerio de Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya) podrien prioritzar, a l’hora de concedir ajuts, les editorials que no descataloguen els seus llibres. És una qüestió de bona gestió: “¿Vols ajuts per publicar? No destrueixis els llibres que has publicat fins ara i per als quals et vaig ajudar abans d’ahir!” Deu punts addicionals en prioritzar les sol·licituds per a les propostes d’edició que presentin les editorials que no trinxen poden ser un bon incentiu econòmic per perseverar. Brindo gratuïtament aquesta idea als responsables de les polítiques públiques de suport a l’edició de llibres. Que s’obri el debat!

Article publicat al blog d’Ignasi Moreta.

Podeu llegir la resposta d’Albert Soler a aquest article