Llibres i rotació: trinxar o no trinxar

30.05.2016

És un debat recurrent. La llei permet a les editorials destruir estocs de llibres tres anys després de la seva edició. Algunes editorials, en conseqüència, emprenen la destrucció d’exemplars quan han passat exactament 36 mesos des del seu llançament. Els autors reben aleshores una carta glacial on entre eufemismes i justificacions se’ls notifica la destrucció dels seus llibres. La major part aguanten el cop estoicament, en silenci, sabedors que el seu mal no vol soroll: els èxits de vendes no es trinxen. De tant en tant, algun autor trenca el silenci i decideix donar publicitat al seu disgust. I aleshores vénen els escarafalls: tots ens esquincem les vestidures, reneguem dels malvats editors i maleïm la dictadura del capital. Quan ens cansem d’esquinçar-nos les vestidures, de renegar dels malvats editors i de maleir la dictadura del capital, tornem a les nostres coses fins que un any més tard un altre escriptor torna a obrir el debat. I així anem fent…

Un magatzem de llibres

Un magatzem de llibres

Qui això escriu és un petit editor que està pagant entre 3,25 i 4,5 euros per palet al mes pel magatzem dels seus estocs editorials. Entre aquests estocs hi ha llibres que en els últims cinc anys no han tingut cap moviment: amb els exemplars que en té el distribuïdor n’hi ha de sobres per alimentar el mercat durant anys. La política de Fragmenta Editorial és, tanmateix, no destruir exemplars no defectuosos. No n’hem destruït ni un en els nou anys que fa que existim. Entenem que és un servei a la cultura garantir que els llibres continuïn al mercat quan ja no són novetat. La destrucció de llibres xoca amb el necessari respecte a l’autor, a la societat que ha subvencionat el llibre (si és el cas) i als destinataris de la tasca editorial (el públic lector). I, tanmateix, no trinxar té uns costos, uns costos que els editors que hem decidit no trinxar llibres estem assumint en exclusiva. I el resultat de carregar aquests costos a les espatlles dels editors sense cap mena de contrapartida dóna un resultat previsible: els editors que prioritzen el servei a la cultura es desdineren per no trinxar, i els que prioritzen el compte de resultats, trinxen. Jo estic ara entre els primers, però no tinc vocació d’heroi i també he de fer quadrar el compte de resultats de l’empresa que administro. Potser arribarà un dia en què no trinxar els llibres més antics serà un luxe que no em podré permetre. En lloc de fer tants escarafalls, doncs, ¿no caldria buscar la manera de descarregar els editors d’aquesta responsabilitat exclusiva?

El problema de la descatalogació de llibres s’ha de posar en relació amb la tendència creixent de la cadena del llibre i del públic lector a prioritzar les novetats i preterir el llibre de fons. Fa temps que les llibreries han deixat de ser espais amb prestatgeries carregades de llibres fins al sostre. La novetat s’imposa. Els llibreters ho justifiquen defensant un model de llibreria com a lloc on “passen coses” i no només on “es venen productes”. Les llibreries avui no volen ser magatzems de llibres, sinó centres culturals que exerceixen de prescriptors. És un plantejament que d’entrada comparteixo, però em reca el llençol que hem perdut en aquesta bugada: el llibre de fons!

Fa uns anys, l’Institut Català de les Empreses Culturals (aleshores de les Indústries Culturals) convocava uns ajuts a la promoció, uns ajuts que permetien concorre-hi amb propostes de promoció que no excloïen el llibre de fons. Avui, aquests ajuts han desaparegut, substituïts pel fet que els ajuts reintegrables a l’edició poden incloure despeses de promoció. Però esclar: els ajuts a l’edició són ajuts a novetats. Per tant, ja no hi ha ajuts a la promoció de llibres que no siguin novetat. A la premsa també li costa molt, moltíssim, referir-se a llibres que no siguin novetat. El que fa per exemple Ramon Colom a Millennium, que és exhibir llibres dels autors que convida encara que no siguin novetats, és un acte gairebé extravagant en els mitjans de comunicació. El que no és novetat no existeix.

Des de Fragmenta en alguna ocasió hem organitzat algun acte vinculat a un llibre que no és novetat. La resposta acostuma a ser decebedora. La gent que ve a un acte relacionat amb un llibre que va sortir fa uns anys, ¿disposa ja d’aquell llibre? ¿Tothom l’ha llegit ja? En absolut. ¿El llibre està desactualitzat? En absolut. El llibre ni el té tothom a qui li interessa ni ha deixat de tenir interès, però el seu públic potencial es resisteix a comprar-lo: no és novetat.

I, tanmateix, seguim havent de comprar llibres de fons. L’any passat, jo volia adquirir un exemplar del Llibre del gentil e dels tres savis de Ramon Llull. El necessitava per preparar l’adaptació del text per a públic infantil que hem publicat enguany. Per fer l’adaptació jo volia partir de l’edició crítica d’Anthony Bonner, que s’havia publicat en dues ocasions: l’any 1993 i l’any 2001. ¿Parlem de la prehistòria? No: fa vint-i-tres anys de la primera edició i quinze de la segona. Estem parlant d’una edició crítica, amb un text en català antic de Llull i amb un aparat crític apte només per a especialistes. Una edició, doncs, enormement especialitzada, per a erudits, d’un text que no ha sigut mai cap best-seller. ¿Tants erudits hi ha al món que ha calgut publicar l’edició de nou l’any 2015? Tres edicions crítiques del Llibre del gentil e dels tres savis en vint-i-tres anys! O la nostra cultura té una salut envejable i som capaços d’exhaurir tres edicions crítiques d’una obra de Llull en vint-i-tres anys, o ens estem dedicant a publicar (probablement amb subvencions), trinxar i tornar a publicar (amb noves subvencions) amb una alegria que espanta. Temo que la hipòtesi més creïble és la segona, però com que no he consultat els responsables de les editorials implicades en aquest procés, rectificaré amb molt de gust si les anteriors edicions es van descatalogar per esgotament dels estocs i no per la seva destrucció.

No volem que les editorials trinxin llibres, però ningú sembla gaire disposat a pagar la factura del magatzem. ¿Com ho resolem? Criticar els pèrfids editors serveix de poc. La solució idònia a llarg termini seria un canvi de mentalitat amb relació al llibre de fons, canvi en què s’hauria de comprometre tota la cadena del llibre: editors, distribuïdors, llibreters, periodistes, crítics i lectors. Però això probablement ens situa en la poesia de l’ideal. Si baixem a la prosa de la vida real, proposo un primer pas, factible i que no costa diners: les administracions públiques que concedeixen ajuts (fonamentalment la Dirección General del Libro del Ministerio de Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya) podrien prioritzar, a l’hora de concedir ajuts, les editorials que no descataloguen els seus llibres. És una qüestió de bona gestió: “¿Vols ajuts per publicar? No destrueixis els llibres que has publicat fins ara i per als quals et vaig ajudar abans d’ahir!” Deu punts addicionals en prioritzar les sol·licituds per a les propostes d’edició que presentin les editorials que no trinxen poden ser un bon incentiu econòmic per perseverar. Brindo gratuïtament aquesta idea als responsables de les polítiques públiques de suport a l’edició de llibres. Que s’obri el debat!

Article publicat al blog d’Ignasi Moreta.

Podeu llegir la resposta d’Albert Soler a aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Comentaris
  1. Em pensava que aquest espai estaria ple de comentaris… el tema s’ho val!
    Un apunt col.lateral, al respecte, per referir-me als llibres de poesia, dels quals se’n vénen pocs, com és el natural. Publicar-ne una quantitat modesta, suficient per a la distribució, i si es ven fer-ne més edicions. Sembla que caldria evitar el trinxar llibres, que tant de mal fa als autors que hi estan enganxats. Particularment no veig tant drama. Sí que veig drama, en canvi, que no puguem disposar de llibres de fons. A vegades he trigat mesos a poder comprar de segona mà un llibre que m’interessava per als meus estudis i treballs.

  2. L’article és una mica anacrònic, perquè això de la destrucció de llibres és una cosa més de fa 15 o 20 anys que d’ara. Perquè aleshores sí que certes despeses de fer una edició curta eren iguals que per a una edició llarga. Però ara ja no. Abans fer quatre edicions de 500 llibres era molt més car que fer-ne una de 2.000, però ara ho és molt poc més i, per tant, es fan edicions més curtes i ja no cal destruir llibres.

    • Això no és cert. 4 tiratges de 500 exemplars surten molt més cars que un tirage de 2.000. La diferència de preus és enorme. Sé de què parlo. A part de la qüestió de la qualitat, a la qual m’he referit al comentari de les 10:51.

  3. El fet de trinxar els llibres no venuts és una salvatjada, tot i que l’Ignasi té tota la raó quan apunta que no és un fenomen atribuïble a la malvolença individual dels editors, sinó que forma part d’allò que anomenem eufemísticament “el sistema”.

    De tota manera, tot i que estic totalment d’acord amb els plantejaments de l’Ignasi (la reivindicació editorial, cultural i fins i tot social dels llibres de fons és una bellíssima causa) hi ha un factor que influeix directament en la quantitat d’exemplars que es trinxen, i és el nombre d’exemplars que s’imprimeixen, el tiratge. Amb les possibilitats i flexibilitat que ofereix actualment la tecnologia, no és lògic que una primera edició d’un llibre que, en principi, és minoritari, consti de 1.000 exemplars, quan tots sabem que se’n vendran 200 a tot estirar el primer any.
    Valdria molt més la pena fer un primer tiratge de 250, guardar-ne una part com a fons editorial i, si pel que sigui es va venent, fer-ne una reimpressió. Fins i tot en el suposat cas que aquest llibre es converteixi en un èxit de vendes, reimprimir i redistribuir és només qüestió de dies.

    Tant costa fer això? Em consta que hi ha editorials petites que sobreviuen precisament perquè fan aquesta política, però n’hi ha moltes que encara imprimeixen a l’engròs. És per mandra de canviar, per una incapacitat total dels responsables editorials de fer quatre números, per pressions de les distribuïdores o perquè les subvencions públiques afavoreixen les tirades excessives?

    • Els tiratges baixos no ho resolen tot. En primer lloc, l’editor no sap si en vendrà 300 o en vendrà 1.000. Si al final en ven 1.000 però els ha imprès en tres tirades petites (300 + 300 + 400) el preu que n’haurà pagat serà molt superior que si n’hagués fet inicialment 1.000. A més, per vendre el llibre cal visibilitat, i això implica enviar llibres al màxim nombre de llibreries i punts de venda possible, encara que molts després retornaran un nombre important dels exemplars que hauran rebut. És a dir: si fent-ne 1.000 en vens 300, no vol dir que fent-ne 300 en vendràs 300! Fent-ne 300 en vendràs probablement 150, perquè el llibre no haurà tingut visibilitat. Per últim, els tiratges petits obliguen a optar per la impressió digital, que té una qualitat inferior a l’offset. Si volem llibres cosits, amb solapes i amb la coberta i la tripa a fibra, els preus en impressió digital es disparen, i el suposat estalvi del tiratge petit es volatilitza.

      • Gràcies per la respostas, Ignasi. Veig que l’assumpte és bastant complicat i hi entren molts factors. De tota manera, en la meva (mínima) experiència editorial, he observat que alguns editors pequen d’optimisme a l’hora de fer càlculs, seguint criteris tradicionals que potser caldria posar al dia.

        D’altra banda, la visibilitat (més el màrketing) és també un aspecte molt difícil i espinós que els editors coneixeu prou bé. En última instància, la pregunta que ens fem tots és si el llibre és un article de consum més o menys selecte (com una samarreta de marca) i l’hem de considerar com a tal per poder-lo col.locar, o bé si té una lògica pròpia que cal conèixer i respectar.

        Sort!

        ARM

  4. Desconec completament el món editorial i segur que se m’escapen coses, però el que em sorprèn és que les editorials no facin ofertes del seu fons: sigui venent llibres a més bon preu, sigui regalant exemplars a partir d’un determinat volum de compra, etcètera. Potser les llibreries no entrarien en aquest joc, però a través de les pàgines web és podria fer. La major part dels productes de consum estan de vegades rebaixats o en oferta; per què no passa això amb els llibres? Per què no es dinamitza el fons?
    I sobretot, abans de trinxar es podria oferir al públic interessat la possibilitat de comprar a millor preu. Bé, em sembla.

    • No es pot fer res d’això: ho prohibeix la llei de preu fix del llibre. Només es pot saldar un llibre si es descataloga definitivament, traient-lo del circuit regular del llibre.

  5. Estic completament d’acord amb l’article i amb les propostes. Considero essencial dinamitzar el llibre de fons i no només pels editors, sinó també per llibreters i mitjans de comunicació tot i que per a la majoria de mitjans la literatura és invisible o quasi.
    Vull recordar que fins fa uns anys la setmana del llibre en català oferia només llibre de fons i, en tot cas, permetia la presentació de nous llibres. Per a mi era una delícia visitar la fira. A més, els llibres no es trobaven repartits per editorials o llibreries, sinó per gèneres i autors. Actualment és una fira de novetats amb editors i llibreters barrejats, amb molt poca participació dels autors. I no sempre trobes totes les novetats.
    He publicat narrativa, poesia i literatura infantil i juvenil. Els llibres de poesia van morir al poc de nèixer. Els de narrativa, un es va descatalogar finalitzar el contracte i l’altra segueix al magatzem sense que l’editorial s’hagi interessat mai per la seva difusió. Vaig guanyar un premi, que em va pagar un ajuntament, un altre patrocinador va pagar la publicació del llibre, l’editorial va enviar uns quants a la premsa i aquí s’acaba tot. L’editorial ja ha fet negoci i el llibre no ha estat a les llibreries ni tan sols quan va ser novetat.
    No obstant això, els llibres de LIJ s’han anat reeditant, alguns al llarg de 16 anys, amb una política bastant diversa. Unes editorials tornen a imprimir entre 1.500 i 2000 exemplars i altres van fent de 200 en 200.

    • El canvi de model de Setmana del Llibre en Català que es va acordar fa uns anys ha tingut moltes virtuts, però també en aquest cas el llibre de fons ha sigut el llençol que hem perdut en la bugada. Hi ha fons (molts editors hi portem tot el nostre fons), però abans el fons hi tenia tot el pes, i ara no és així. Jo no seria partidari de retornar al model anterior, però potser sí que caldria pensar en alguna fórmula per donar més visibilitat al fons.

  6. Una solució podria seria que es canviés la llei i permetre que un llibre pugui tenir un preu rebaixat o que l’editor o llibreter pugui fer regals a partir dels dos anys de l’edició del llibre. És una manera de donar-los sortida i això rebaixaria costos d’emmagatzematge.
    Fins i tot també es podria fer la setmana del llibre de fons rebaixat.

    • Eulàlia, sí, és una via a explorar. En Bernat Ruiz Domènech ha fet alguna proposta en aquest sentit, i potser un dia caldria asseure’s i reflexionar-hi a fons.

  7. Gràcies Ignasi per posar de manifest aquesta qüestió que realment perjudica tan els lectors, els editors, i a tot el sistema cultural. Per no especular i anar, com dius al final de l’article, a solucions pràctiques, jo proposaria, de la mateixa manera que es fa amb tantes coses, el “Dia del Llibre de Fons”, o, millor, “La Setmana del Llibre de Fons”, que no és, alerta, el llibre “Vell”. Editorials, llibreries, mitjans, institucions, s’haurien d’implicar per fer una tria ben feta de llibres que tenen als magatzems, i fer-los visibles, presentar-los, tornar-los a posar a l’abast, i en circulació, encara que sigui per un període determinat, visibilitzar-los. És efectivament una absurditat que per una disfunció del sistema, que s’ha viciat, se’ns escamotegi un tresor cultural llibresc que ha costat esforços de tota mena de bastir: creació, producció editorial, traducció, distribució, publicitat (quan n’hi ha hagut)… d’autèntiques joies del saber humà que, i això és el més trist, existeixen encara!, però en una lleixa de magatzem….esperant en el corredor de la mort el dia de la trinxadora. Ara bé, sense una voluntat política de tots els agents en joc, no farem res.

    • Víctor, sí, alguna cosa s’ha de fer, i caldrà imaginació. Potser un pacte amb els distribuïdors i llibreters permetria donar un tractament de “seminovetat” a llibres que mereixin una segona oportunitat, si trobem la manera de fer-ho. Per exemple, podria pactar-se alguna cosa per a les setmanes en què apareixen menys novetats (entre finals de maig i final d’agost). M’agradaria que algun llibreter hi digués la seva…

  8. El prof. Albert Soler (UB), director d’edició de la Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, em fa saber que, contràriament a la meva precipitada hipòtesi, les dues edicions crítiques del “Llibre del gentil e dels tres savis” de Ramon Llull esmentades a l’article es van esgotar. “L’explicació és ben senzilla: tenim un públic lector d’abast internacional, sobretot d’especialistes i de biblioteques universitàries i nacionals. Nosaltres no reeditem MAI cap llibre que no s’hagi exhaurit abans. I administrem els ajuts públics que rebem amb la màxima eficiència i pulcritud.”

    Rectifico, doncs, la meva hipòtesi i demano disculpes al prof. Soler i a tot el seu equip per la meva frivolitat. Que es trinxen llibres subvencionats que després cal tornar a imprimir és un fet comprovable, però no és el cas de les obres de Ramon Llull. En deixo constància.

  9. debat interessant, sens dubte…
    deixeu-me desdramatitzar i posar-hi una mica d’humor:
    és ben curiós que una editorial que es diu Fragmenta hagi optat per no destruir llibres 🙂

  10. Estic totalment a favor de la proposta d’ajuda als editors que no en trinxin els llibres, sobretot els que en tenen un caire de mena històrica i de mena de poesía i de llibres que en contenen històries que la gran majoria de les persones no han tingut coneixement de que existeixen, o s’han trinxat, i no els podran lleguir mai més ningú. Per tan estic a favor d’aquesta de la proposta que en propossa el senyor Ignasi Moreta.