L’accent diacrític: una reforma positiva però insuficient

13.07.2017

L’octubre de 2016, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) aprovava una reforma ortogràfica que, entre altres aspectes, reduïa els accents diacrítics a quinze. És una mesura que vaig celebrar des del moment de conéixer-la perquè té la virtut de simplificar l’ortografia sense generar cap efecte secundari.

Diccionari de la llengua catalana | Foto: Griselda Oliver

No obstant això, com a filòleg i professor de llengua inquiet, prompte em va assaltar un dubte: si eliminar l’accent de dóna, nét, ós, sóc, etc. no té efectes negatius, ¿per quina raó es manté l’accent en quinze paraules? Per lògica, si eixes paraules mantenen l’accent distintiu és perquè el fet d’eliminar-lo té efectes negatius. La prudència m’ha aconsellat esperar a la publicació del manual Ortografia catalana (maig de 2017) per a saber oficialment quina causa concreta impedix la supressió de l’accent de les paraules , és, , i companyia.

Paradoxalment, el manual no només no resol el meu dubte, sinó que aporta més fum que llum; de la mateixa manera, l’Oficina d’Estandardització de la Secció Filològica (OESF), que ha contestat molt amablement a la meua consulta, no dona cap resposta satisfactòria a la qüestió. Si m’he decidit a escriure sobre el tema, no és en absolut per a crear polèmica gratuïta, que tant sobra en el nostre ram, sinó per a intentar demostrar amb raonaments (i no amb sentiments) que la norma dels accents diacrítics, tot i ser positiva, podria haver sigut encara millor si s’haguera basat en dades empíriques i en criteris fonamentats, clars i precisos. Tant de bo que el contingut de l’article servixca per a orientar millor la futura reforma ortogràfica, que esta vegada segur que duran a terme conjuntament l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

L’arbitrarietat

Anem per faena. Si llegim les pàgines 96 i 97 del manual Ortografia catalana, publicat el maig de 2017 i consultable en la Xarxa, intuïm quin és el principi que regix la norma dels diacrítics en dos fragments. El primer el trobem al final de la pàgina 96: el text diu que la norma s’aplica a «un curt nombre de mots monosíl·labs d’ús freqüent» que es caracteritzen per ser homògrafs. Això de «curt nombre de mots» ja ho deia Fabra en la gramàtica de 1956, per cert… La llista de les quinze paraules que s’accentuen excepcionalment ja ens la dona feta la institució normativa, però resulta impossible saber quin criteri ha seguit per a determinar quins homògrafs monosíl·labs són freqüents i quins no ho són. Així, per posar un cas, es considera freqüent (El te té moltes propietats), però no es considera freqüent cap (¿Això en quin cap cap?), entre altres. Al remat, com que la freqüència no és fàcilment objectivable, fa l’efecte que el criteri de l’IEC és purament arbitrari: les paraules que poden portar accent diacrític són moltes, però només n’han de portar les quinze que l’equip d’experts ha dictaminat. Haurien pogut ser-ne cinc com n’hagueren pogut ser trenta.

El criteri és tan indefinit i aparentment capritxós que tothom hi pot ficar cullerada: “jo hauria mantingut…”, “jo hauria suprimit…”, etc. Sens dubte, la indefinició, oposada al rigor, no és el millor criteri per a establir una norma, i menys encara per a millorar una norma. Malgrat això, la pàgina 9 del manual justifica que «la representació escrita d’una llengua es caracteritza, entre altres factors, per l’arbitrarietat», la qual «recolza sobre una convenció». No ens enganyem: una bona reforma ortogràfica, que és una convenció, no es pot basar mai de la vida en l’arbitrarietat, que dona peu a interpretacions i qüestionaments, sinó que deu fonamentar-se en criteris argumentats, que és l’única manera d’establir normes justes i acceptades. Per tant, l’arbitrarietat no justifica la norma, sinó que és un subterfugi per a amagar els febles criteris que fonamenten la norma.

La potencialitat

Passem ara al segon fragment. La pàgina 97 d’Ortografia catalana diu que la norma s’aplica quan els homògrafs monosíl·labs d’ús freqüent tenen «una certa possibilitat de confondre’s perquè podrien convenir en un mateix enunciat». Els redactors ja ens avisen que la possibilitat de confusió és potencial («una certa possibilitat») i que la coincidència d’eixes paraules en una mateixa oració és hipotètica («podrien convenir»). Tanmateix, no aporten cap exemple de possible confusió, potser perquè són difícils de trobar o de fer coincidir a la força; en canvi, els exemples que aporten són inequívocs, fins i tot si els llevem l’accent, com ara Dona’m la ma, Tinc mes anys que tu o La fi del mon. No cal dir que la casuística que planteja la norma, com que es basa en la potencialitat, és inabastable.

De la manera que està plantejat, el criteri és aplicable a moltes altres paraules: No pot obrir el pot, Vol alçar el vol, Cau en un cau, Fem massa fem, Exploren el fons a fons, etc. A més, la possible confusió afecta també paraules no monosíl·labes: La massa està massa cuita, Para compte de tancar la sessió del compte, etc. No obstant això, no es produïxen lectures equívoques, ni mitja ni cap. De fet, si no confonem els homògrafs quan parlem, ¿per què ho hauríem de fer quan llegim? Sens dubte, la potencialitat no és tampoc un criteri que hauria de guiar una norma, i menys encara la millora d’una norma. Segurament, l’única causa que la deu explicar és la següent: com que és impossible saber quan es pot produir confusió entre les quinze paraules accentuades i els seus homògrafs, no queda més remei que demanar als usuaris que escriguen accent diacrític sempre per si de cas.

La lectura i l’ortografia

Però tornem a la pregunta que origina este article: ¿per quina raó es manté el diacrític en quinze paraules? La conclusió deduïble del manual Ortografia catalana és que això és així per si de cas els quinze homògrafs seleccionats arbitràriament es poden confondre. Davant de la manca d’una demostració empírica, he fet la consulta a l’OESF, que ha explicat que, per a reduir els accents diacrítics a quinze, «els experts i els tècnics han estudiat a fons i amb gran minuciositat diverses fonts, i també han examinat un nombre molt significatiu de mostres textuals que han permès comprovar fins a quin punt és possible determinar en quins casos es pot produir ambigüitat entre mots amb la mateixa forma gràfica». Realment, es fa difícil pensar que els experts s’hagen fonamentat només en estudiar fonts i escrits, i que no hagen valorat els efectes que té la supressió dels diacrítics en els lectors. Potser ací rau l’error de base de l’arbitrarietat de la norma: observar fonts i escrits sense tindre en compte els lectors.

Com deia al principi, si mantenim l’accent de quinze paraules és perquè hi ha raons importants que impedixen eliminar-lo. Davant de la manca de respostes clares, només podem fer la nostra interpretació: si l’IEC ha decidit mantindre eixos quinze accents és, suposadament, perquè el fet d’eliminar-los podria generar errors de lectura o ambigüitats no desitjades. Però ¿en quina mesura passa això? Si ho verificàrem, segurament ens enduríem la sorpresa que la probabilitat de confusió entre homògrafs (monosíl·labs o no) és tan remota que l’accent diacrític seria una autèntica nosa gràfica. Podeu verificar-ho en estes oracions: Si vols, si que pots; Es pensa que es ministre; A ma mare li fa mal la ma; Em deu deu euros; Febrer es el mes mes curt; Sol anar sol a escola, etc.

Crec que no és exagerat afirmar que, per cada error de lectura o ambigüitat no desitjada que pot evitar l’accent diacrític, els usuaris hem d’escriure milers d’accents diacrítics innecessaris, cosa que genera molts errors ortogràfics (entre gent formada i tot). ¿Un cas aïllat d’equivocitat entre dos paraules justifica que una de les dos haja de portar accent distintiu sempre? Em baso en intuïcions, perquè jo no he fet el treball que ha elaborat l’IEC, però m’aventuro a afirmar que eixe accent, amb prou certesa, ha esdevingut una dificultat gràfica totalment innecessària (i més encara per als dilèxics: poca broma). Vaig més enllà: un accent que en el seu moment devia servir per a ensenyar a llegir a una població en procés d’alfabetització, ara només servix per a cometre faltes d’ortografia. Al meu parer, és un greu error que les reformes ortogràfiques subestimen la competència lectora dels usuaris actuals i futurs.

Conclusió

Com hem vist, malgrat que la reforma és positiva perquè disminuïx la quantitat d’accents diacrítics sense causar efectes negatius, es queda a mitjan camí sense cap motiu justificat. ¿Per què no s’han eliminat tots? No ho sabem. Potser hi han hagut causes més sentimentals que racionals en el manteniment d’eixe accent. Evidentment, sense uns criteris interns clars, cada tècnic o expert pot dir la seua, i el resultat pot ser variable depenent de les preferències personals. El desllorigador potser està en la poca importància que s’ha donat als protagonistes: els lectors. ¿Hi han proves empíriques que avalen el manteniment de l’accent de més, per posar un cas? ¿S’han fet proves a lectors mitjans per a determinar que l’accent de més s’ha de mantindre per norma? ¿Està provat que escriure més amb accent evita errors de lectura? ¿Quin percentatge d’ambigüitats generaria escriure més sense accent? ¿El percentatge és prou alt per a justificar el manteniment del diacrític? Són preguntes que, desgraciadament, no tenen resposta.

El resultat de fonamentar la norma en fonts i escrits, i no en proves empíriques, ja el coneixem. Per un costat, la norma s’aplica arbitràriament, segons la freqüència d’ús, la qual és difícilment mesurable; així, no sabem exactament per què s’elimina l’accent a os (un os panda) i es manté en ús (l’ús de l’accent). Per l’altre costat, la norma s’aplica per si un cas es poden produir ambigüitats, cosa que és altament improbable (molt be, un pel llarg…) i afecta a moltes altres paraules fora d’eixes quinze; tot i això, per alguna possible ambigüitat no demostrada, la norma obliga a escriure milers d’accents innecessaris. De fet, fins ací, en el meu escrit n’he comptabilitzat una cinquantena. No cal dir que els mantinc per respecte a la normativa; de fet, tinc tant de respecte per la normativa que escric este article justament perquè em dol que tinga una norma innecessària com la dels diacrítics.

La solució passaria perquè eixe accent excepcional deixara de ser prescriptiu. De fet, el manual Ortografia catalana, en la pàgina 99, contempla «l’ús discrecional de l’accent diacrític» fora de les quinze paraules, sobretot quan es pot produir «una ambigüitat no desitjada»; però, novament, no oferix cap exemple ni cap criteri. Mentres que el manteniment de l’accent diacrític en quinze paraules no està justificat, la supressió està doblement justificada: primera, que no aporta efectes negatius en la lectura i, segona, que evita errors ortogràfics. Per tant, la norma no hauria d’obligar a posar eixe accent distintiu.

Una excepció

Ara bé: només hi ha un cas en què l’accent diacrític està justificat: es tracta del pronom què. És especial per dos motius: perquè les paraules què i que tenen molts valors i són prou pròxims, i també perquè eixos homònims diferixen en la tonalitat, que és una característica de l’oralitat que no es reflectix en l’escriptura de les paraules. Així, l’accent del pronom interrogatiu què ajuda a llegir amb el sentit i el to que es demana (Ja sabem què has sopat) i servix per a evitar ambigüitats (No sabia què havia caigut ≠ No sabia que havia caigut). A més, eixe pronom pot conviure amb el que de sorpresa: ¿Què ha caigut? ¿Que ha caigut? ¿Que què ha caigut?

Acabo ací lamentant que la reforma de l’IEC haja perpetuat una incongruència difícil d’explicar. Seria lògic escriure què amb accent quan el pronom és interrogatiu i exclamatiu pel criteri del canvi de tonalitat (Vol saber què passa. ¡Què bo que està!), i escriure que sense accent quan el pronom és relatiu, vaja precedit de preposició o no (La casa que tens… La casa en que vius…). Però hem d’escriure ¡Que bo! i Eixa és la casa en què viu. Confesso que no vaig entendre eixa norma com a alumne ni l’entenc ara com a professor, i entenc que els alumnes de nivell mitjà no l’entenguen tampoc. Fer normes més fàcils no deu ser tan difícil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Tot i compartir la idea de l’autor que potser podíem haver fet via i eliminar els diacrítics del tot, em deixa estupefacte que, al mateix temps que esmena la plana als tècnics i acadèmics de l’IEC, digui aberracions com que entre ‘que’ i ‘què’ hi ha una diferència de tonalitat (o o de tonicitat o de timbre!) i llavors es llanci a la piscina i proposi: “Seria lògic escriure què amb accent quan el pronom és interrogatiu i exclamatiu pel criteri del canvi de tonalitat (Vol saber què passa. ¡Què bo que està!), i escriure que sense accent quan el pronom és relatiu, vaja precedit de preposició o no (La casa que tens… La casa en que vius…).” Cal ser molt agosarat o ignorant per no veure que “Que bo que està!” no té cap pronom exclamatiu, sinó un modificador de l’adjectiu que és àton i que ningú no pronuncia amb una vocal oberta, sinó amb una neutra (oriental) o una e tancada (occidental). I això mateix passa amb el pronom relatiu tònic ‘què’ en oposició al pronom relatiu (segurament la conjunció) àton ‘que’, on els orientals fem una clara distinció fonètica. És cert que l’autor reconeix que “Confesso que no vaig entendre eixa norma com a alumne ni l’entenc ara com a professor”, però no hauríem de carregar-li els neulers a la gramàtica, sinó a la seva pròpia incapacitat i recomanar-li que s’apliqui ell mateix el criteri de “fonamentar la norma en […] en proves empíriques”.

  2. Potser hi té a veure que, en oriental, el “que” exclamatiu es pronuncia com a vocal neutra. Accentuar-lo gràficament forçaria a pronunciar-lo com a “e” (teòricament) oberta. Inadmissible en tot cas. I menys encara tenint en compte que s’estén la pronúncia de “que” a l’espanyola…
    Això a banda, a mi no m’agrada gens, aquesta reforma. Però el problema real de la nova gramàtica –que es podrien haver estalviat– és l’espanyolització de la sintaxi, tan alegre com gratuïta. Allò del viatge i les alforges…

  3. Gràcies al comentari de Xavier Villalba, m’he adonat d’un error i l’esmeno: el “que” exclamatiu no és un pronom, sinó un adverbi. L’error no és fruit de la ignorància, però. A on sí que hi ha un cacau sintàctic és en el tractament categorial de “què” i “que” en el manual ‘Ortografia catalana’. Els convido a resoldre’l.
    D’altra banda, gràcies al mateix comentari, per fi he entés la norma d’accentuació de “què”, que no havia vist mai explicitada fins ara (açò sí que és per ignorància). Així que no respon al criteri de tonalitat/tonicitat, sinó ¡al grau d’obertura de la e! O siga que la norma té base fonètica i està feta a mida dels parlants orientals.
    Ara que he entés el criteri, més malament em pareix. Els valencians i els occidentals, senzillament, no fem cap distinció fonètica: pronunciem en tots els casos e tancada. Segons això, hauríem d’escriure “¿Qué fas?” i “¡Qué bonic!”. Però això seria coincidir amb el castellà, i hi ha un criteri no escrit que considera que, a més de fer prevaldre la pronúncia oriental en la grafia (“anglès”, “crèixer”…), cal allunyar-se del castellà tant com es puga, encara que vaja en contra d’una part dels nostres parlars.
    L’accent tancat de “qué” no només respondria a la pronúncia dels occidentals i els valencians, sinó que no suposaria cap problema per als orientals, que tenen un sistema vocàlic més inestable que tendix a obrir moltes es que eren tancades: de fet, ja es solen pronunciar obertes les es que s’escriuen amb accent tancat, com “congrés” o “cantéssim”.

    • Felip,
      Encara que en els dialectes occidentals hi hagi identitat en el timbre vocàlic entre el pronom relatiu ‘què’ i la conjunció ‘que’ o l’adverbi exclamatiu ‘que’, la tonicitat sí que hi té un paper: no caiguem en els paranys de l’escriptura! M’imagino que els valencians prou que diferencieu el nom ‘pa’ de la preposició ‘per a’ pronunciada ‘pa’ per la tonicitat. Per tant, no és qüestió de timbre (únicament). Una altra cosa és com marquem aquesta diferència ortogràficament i convé començar a desterrar la idea que l’ortografia és una marca fidel de la pronúncia. No ho és, evidentment, amb l’accentuació, com bé apuntes en el cas de moltes è pronunciades tancades a l’occidental, però també n’hi ha a zones de l’oriental: ‘ciència’ i ‘paciència’ es fan amb e tancada al nord-oriental i no s’encaparren a escriure-les diferent.

      D’altra banda, insisteixo que abans de convidar els tècnics i acadèmics a resoldre les teves perplexitats, et recomano que facis una mica de revisió dels fonaments que qüestiones. A la teva rèplica t’empesques un “criteri no escrit” per “fer prevaldre la pronúncia oriental en la grafia (“anglès”, “crèixer”…),”. Ni jo, ni Fabra, barcelonins de naixement no hem escrit mai “crèixer”, sinó sempre “créixer”, independentment de la pronúncia. Consulta el DIEC i el DCVB.

  4. Erro en algun detall, com escriure “crèixer” quan volia escriure “conèixer”, però en el fons em dona vosté la raó, senyor Xavier: la norma gràfica de “què” i “que” (i també de “perquè”) està feta a mida dels parlants orientals, cosa que no deu voler reconéixer. No debades, diu que l’ortografia no és una marca fidel de la pronúncia; no ho és excepte quan convé. Si algun alumne valencià em pregunta per quin motiu el relatiu “què” porta accent quan va precedit d’una preposició, ¿què li explico?

    • Si algun alumne gironí ens demana per què hem d’escriure “vaques” i no “vacas”, si, tant per tant, la pronúncia de l’àtona fóra idènticament de vocal neutra, què hem de dir-li? ¿Potser que una sola llengua ha d’escriure’s en una sola ortografia, per exemple, i que l’occidental, que sí que fa la distinció, ens en dóna la clau?

    • Benvolgut Felip,
      Li pots dir, simplement, que és perquè és tònic i per distingir-lo de la conjunció ‘que’, que és àtona. Si em pregunta per què té una accentuació oberta, tot i que hi ha parlars que l’articulen amb e tancada, pot triar la resposta que millor li sembli:
      a) els barcelonins són uns centralistes i volen que tothom escrigui com ells parlen (per tant, tothom ha d’escriure vui, aiga, ceies, presió, sixanta, curanta, metxa (=metge), dormu, pensu, las planas, i, sobretot, ous dussos);
      b) la norma d’accentuació reflecteix de manera imperfecta la pronúncia de les vocals e a causa d’una evolució molt peculiar segons els dialectes, (la llei de Fabra), que afecta vocals amb accent i sense: per exemple, cadena amb ‘é’ en occidental, neutra tònica en mallorquí i ‘è’ en oriental.
      c) la forma amb è ens distingeix més del castellà i evita interferències, especialment en l’àmbit dels pronoms relatius.

      Vol dir això que la influència del dialecte oriental central en l’estàndard és nul·la? No, en cap cas. Fabra va tenir present el pes demogràfic de Barcelona, però també la tradició escrita i també altres dialectes, com pots apreciar en el paradigma de les combinacions de pronoms de tercera persona, que és totalment estrany al català central, però en molts casos coincident amb les solucions del valencià: li ho, li’n, els els, els les, els en.

      A més, encara que de manera lenta i poc coherent, l’IEC també ha anat incorporant formes clarament occidentals, que han reemplaçat les orientals com a preferents al DIEC: ‘darrere’, que ha eliminat ‘darrera’ o ‘caragol’ i ‘carabassa’, que són les formes preferents (amb definició), en detriment dels orientals ‘cargol’ i ‘carbassa’.

      En qualsevol cas, hi ha un bon nombre de formes específicament valencianes, inclosa l’accentuació, que estan admeses en l’estàndard valencià (francés, café, etc.) i que jo no goso esmenar als meus alumnes valencians, ans al contrari: cal respectar les solucions pròpies del nostre model polimòrfic i no pretendre que tothom escrigui exactament igual, dintre dels límits raonables que ens fixa l’IEC o l’AVL.

  5. Però algú en fa cas de la nova normativa dels diacrítics? A part de la premsa escrita, a nivell d’altres mitjans -blocs, revistes, llibres, cartells- s’ho passen pel barret.

  6. Benvolgut Xavier,
    El relatiu “que/què”, vaja precedit de preposició o no, no només no és tònic, sinó que és igual d’àton que la conjunció “que” (una altra cosa és la pronúncia de la e). “La casa que he vist…” (rel.), “Eixa casa en que viu…” (rel.), “Vull que vingues” (conj.)…
    Hi ha tonicitat en el relatiu “qual” però, sobretot, en els interrogatius; amb raó “què” porta accent (que l’escriguem obert és un mal menor): “Eixa casa ¿en què es diferencia de l’altra?” (# “Eixa casa en que hi ha un gerani”). És per això que el relatiu no hauria de portar accent (açò és el que debatem), independentment de la pronunciació de la e, perquè no té la tonicitat de l’interrogatiu. En canvi, hauríem d’accentuar l’exclamatiu, que sí que és tònic: “¡Qué interessant que és!”.

  7. Doncs jo que aní a l’escola els anys seixanta vaig perdut amb els que i els què, dels que parles no tant.

  8. Curiós i divertit, que els savis i acadèmics us divertiu fent les coses aquestes dels diacrítics (que un sevridor continuarà usant: ja us passarà la dèria, criatures), mentre tenim el deliciós merder dels guionets dels mots compostos, que dificulta de mala manera (i dic “mala”, per si podeu ser conscients del mal que feu, tot i la vostra desvagada facècia acadèmica) l’ensenyament de l’escriptura a infants, joves i gent normal que potser voldria escriure bé.
    Però vana: si us resulta divertit, aneu fent…!

  9. Així que he llegit ‘servixca’, he deixat de llegir l’article. Diguem NO a la Filologia Casanovera!