Juny

25.06.2012

Amadeu Vidal i Bonafont, amb el seu fill

 

A vegades la vida no és prou excusa per a la literatura. D’altres, sí. A vegades hi ha “poesia de circumstància” i d’altres n’hi ha de circumstàncies extremes. I és en aquest sentit que Juny d’Amadeu Vidal i Bonafont (Barcelona, 1973), XVI Premi de Poesia Màrius Torres 2012, pot ser plantejat: la poetització d’una experiència límit com és la naixença prematura del fill i el conseqüent perill de mort.

Juny es descabdella en tres apartats emmarcats entre l’anunci predictor de l’embaràs fins al primer aniversari del nadó. En l’endemig, una bona colla de poemes que narren la peripècia viscuda des d’una retrospectiva poètica i amb l’adreçament cap al futur “Tu” filial, a toc d’alguns decasíl·labs blancs i molts més versos lliures, proses poètiques i un humor més aviat irònic i tendre que no pas malèvol per satíric, tal com assenyala Jordi Pàmies al pròleg. Amb un llenguatge pla i senzill, netament referencial i amb alguns símils a voltes arriscats per inusualment urbans, a la primera part (“D’esquena a la nit”) se’ns presenta l’esdeveniment primordial amb un patetisme corpungit, sense arabescos alambinats sinó amb un estil d’urgència, tal com trobem al poema “Improvisació”, on la voluntat de supervivència supera qualsevol altra dicció. En canvi, tant a la segona part (“Moviola”) com a la tercera (“Vacunes”), un cop el nadó ja està segur i a casa, el poeta tracta tota una colla de quadres costumistes propis de la paternitat novella: els jocs als parc, la interacció amb la descoberta, l’amor i la dedicació, etcètera. A tall d’exemple, textos com “Poema cantimplora” de la segona part i el “Poema vacuna” de la tercera representarien una mena de llegat futur per al fill, el qual podrà tant assedegar la set del record com prevenir-se amb els anticossos d’una experiència just inoculada. Així, qüestions merament quotidianes queden poetitzades sobretot gràcies al fet de conjugar descripcions tal volta comunes però finalitzades amb una metàfora principal que eleva la mera anècdota a la pretesa bellesa poètica.

Anomenar poemari i fill segons la temporalitat inesperada. Ser el temps que et manca per a la vera naixença i que alhora enceta l’existència. Néixer per just doblement morir. Escriure un present per a un futur de temporalitats entrellaçades i contradictòries… Amb Juny Amadeu Vidal i Bonafont, pare novell però poeta experimentat des del primerenc premi Amadeu Oller del 1991 i amb títols tan remarcables com Sauló (2006), tracta tota una bona colla de temes que ens agusen l’emotivitat amb una tendresa pròpia d’aquesta temàtica. Això no obstant, el conjunt potser no acaba essent tan innocent com es voldria i resulta fins i tot desigual, amb algunes metàfores certament inspirades i brillants, però alhora amb altres poemes potser massa prosaics, sense cap altra vivor que la motivació que els ocupa. Sembla evident que la voluntat de l’autor era la simplicitat poètica com a correlat d’una vida en bolquers, neta d’idees o experiència i que encara no ha après la paraula primera. Ara bé, tampoc no es pot negar que l’embadaliment davant la fillada, de carn o de paraula, sol ser molt més particular que comuna, i que cal cert fet extraordinari per reclamar-ne l’atenció o el reconeixement. Al cap i a la fi, el típic problema que la vida no guanyi la partida a la lletra, i viceversa, i que acabi provocant una emoció no literària sinó compassiva per únicament vital. En definitiva, que el lector es preocupi més pel Roc i no pel Juny. Per sort, no cal patir per cap dels dos: les seves circumstàncies ja són totes unes altres.

Blog de Jordi Florit: A redossa.   Twitter: @jpodrit

Etiquetes: