El preu de la feina

L’article d’avui no és per carregar-me cap performance ni per posar ningú a les potes dels cavalls, sinó per denunciar un fet que comença —i dir “comença” és en bona part un eufemisme, ja que es tracta d’una pràctica que fa temps que dura— a ser habitual en el món de la cultura. I en aquesta expressió, “món de la cultura”, s’emmarca tota una sèrie d’activitats paral·leles que sustenten disciplines tan diverses com les arts plàstiques, la literatura, el cinema, el teatre, etc. Em refereixo al fet —impensable en una societat evolucionada normalment— de considerar que la feina intel·lectual no val absolutament res. Ho diré més clar: sembla que no pagar res a ningú, o pagar-li un preu miserable, per una col·laboració determinada “estigui de moda”.

No és gens estrany que quan a algú —ja sigui professor universitari, crític, traductor, etc.— se li proposa dictar una conferència, participar en un col·loqui o dirigir-lo, coordinar un seminari, prologar un llibre, redactar un article o simplement corregir un text, aquest algú ho hagi de fer gratia et amore, és a dir, sense cobrar ni cinc, i que, a sobre, s’hagi de sentir honorat per haver col·laborat en tal o qual iniciativa. Recordo que en els meus primers anys de vida acadèmica, quan encara em creia aquesta immensa farsa que és la vida universitària, se m’havia insistit especialment en la necessitat de publicar articles savis i d’assistir a congressos, col·loquis, seminaris i totes aquestes endergues —presentant-hi la comunicació corresponent, no caldria sinó!— amb vista a engreixar el curriculum personal. El que no et deien, més enllà de la inanitat essencial d’aquestes comunicacions, és que tot això t’ho havies de pagar de la teva butxaca. Si més no, la part més substancial (viatge, allotjament, etc.) de la broma, ja que la facultat corresponent te’n tornava, amb sort, una petita part del total, tan petita que en el millor dels casos no arribava al 30%.

Un altre exemple és la figura del corrector, avui també anomenat pomposament “assessor lingüístic”. La figura del corrector era, fins no fa gaire, consubstancial a les empreses editorials i a les impremtes. El corrector podia ser tipogràfic o d’estil, i tant l’un com l’altre procuraven que el llibre sortís a la llum sense errades. Sempre se’n colava alguna, naturalment, però en general els resultats solien ser força satisfactoris. Ara que tot s’ha informatitzat i digitalitzat, les editorials han decidit prescindir d’aquesta figura confiant que el corrector automàtic ja els farà la feina, i els resultats salten a la vista. Entre altres coses perquè —errors tipogràfics a part— hi ha molts escriptors que no dominen els recursos propis de l’ofici, i són incapaços de resoldre amb competència els problemes que els planteja el llenguatge. És obvi que la figura del corrector, com més va més necessària en una societat cada dia més àgrafa i analfabeta, en què ningú és capaç de retolar un comerç, escriure el menú del dia o empescar-se un eslògan publicitari sense faltes d’ortografia, o sense la més mínima exigència en la fraseologia o la sintaxi quan el text presenta una certa complexitat, és imprescindible si es vol que el ciutadà entengui positivament el missatge.

Ignoro si l’amable lector sap que, en el món de l’audiovisual, el traductor sol estar exclòs dels convenis entre televisions i/o productores i els estudis de doblatge, que els preus sempre s’ajusten per la part del més feble: la seva, i que haurà de negociar invariablement a la baixa les seves reivindicacions professionals. Igualment, el traductor de llibres —tant si es tracta de ficció novel·lesca com d’assaig científic especialitzat— percep normalment una retribució molt més baixa del que seria exigible si tenim en compte el nivell de complexitat amb què s’enfronta. Això té un efecte col·lateral evident: la baixa qualitat de les traduccions, tant en català com en castellà. Sovint perquè el traductor que s’hi guanya la vida ha d’anar per feina i no es pot entretenir en qüestions de detall si vol que li surtin els números. Perquè un editor només pot exigir qualitat en la traducció si el preu que paga per la feina feta està en consonància amb l’esforç del traductor per fer-la.

Ja no dic res, o molt poca cosa, del professional d’un determinat sector a qui encarreguen dictar una conferència o participar en un col·loqui sobre el que sigui, perquè ja sap a l’avançada que l’encàrrec no tindrà compensació econòmica, i que si l’accepta és perquè li agrada el tema proposat, perquè no gosa contradir l’amic que li ho proposa o perquè, en el fons, li agrada exhibir els seus coneixements (i/o el seu “palmito”) davant d’un selecte grup de senyores pones sempre predisposades a l’aplaudiment.

Ja és ben galdós el panorama. Ho deia, fa molts anys, l’il·lustre periodista i escritor don Mariano José de Larra: “Escribir en España es llorar”. Entenent per “escribir” les activitats esmentades més amunt. I segurament d’altres que ara no tinc presents.