El dolor

Quan se’ns va morir l’Àurea, tan de sobte, em vaig jurar que ningú no em veuria plorar. Tot havia anat massa de pressa. L’accident de moto. La trucada de la policia mentre sopàvem. La nit al dipòsit. I l’endemà, aquella gentada frenètica que gemegava per nosaltres. Quina comèdia més macabra, mentre jo tenia els pensaments xuclats pel desastre que ens havia caigut al damunt; com si li volgués prendre la mida, com si el pogués aturar.

En els dies quiets de després –d’una buidor esparverant- se’m va formar aquella mena de pilota a la boca de l’estómac. M’oprimia, no em deixava respirar, però amb algunes postures de ioga vaig aconseguir desinflar-la. En realitat, mai no va desaparèixer del tot, tan sols que vaig aprendre a conviure-hi sense gaires molèsties, comparades amb les que ens venien de fora. Perquè el temps costava d’empènyer i passar de ser tres a només dos no va ser fàcil. Hi vam posar molta voluntat, en l’intent de renéixer com a parella. No ens en vam sortir, la separació va ser inevitable.

Amb la soledat, la pilota es va endurir, però tenia més calma per estovar-la, adaptar-la a altres formes i fer-la córrer amunt i avall, ara enmig del pit, ara a les articulacions o a l’esquena. La vida es va concentrar en el joc de burlar-la i, amb la paciència que només donen els anys, ningú no em notava res, ni quan la feina se’m complicava i en lloc d’una única bola era com si el cos se m’omplís de bales de vidre. Llavors era qüestió d’improvisar algunes vacances, amb viatges fets a mida, que mai no he tolerat els amics que es prenen massa confiances. No em queixo d’un aïllament tan volgut, encara que l’hagi pagat amb aquella insatisfacció tèbia que mai no et treus del damunt.

Em tornava a ofegar i aquesta vegada se’m va ocórrer fer una ruta pel desert, la il·lusió que tantes vegades havíem fet volar amb l’Àurea. Es tracta d’un grup reduït, amb gent que no atabala i un bon guia. Fa una setmana que estem perduts per aquestes immensitats que tan aviat exalten com acovardeixen. Tot m’impressiona, amb una torbació que sovint em descol·loca; amb una nosa indefinida, com la que avui m’ha despertat abans de clarejar. No aguantava dins la tenda i m’he enfilat al cercle de les dunes, just quan el cel es tenyia de reflexos grisos i groguencs. M’he estirat al pendent, amb el cos clavat a la sorra, els ulls hipnotitzats per la resplendor que creixia a llevant i els pensaments en blanc. Fins i tot podria dir que era feliç, inesperadament feliç, quan m’ha tornat la tibantor a l’estómac. Un altre cop la pilota, dura, punyent, com si em volgués rebentar el melic, mentre el sol despuntava de l’horitzó rogenc, amb tot de cercles daurats, primer com una mitja lluna i aviat aquella esfera de foc, suspesa a l’aire. Un espectacle aclaparador, llàstima que les fiblades a les costelles no em deixaven ni bellugar-me.

Llavors ha succeït. Quan ja no suportava més aquell mareig, he sentit com si s’obrís un porus a la pilota i n’ha començat a vessar un líquid fred, gelat, que se m’ha anat escampant lentament per les entranyes, per tots els camins de dins, omplint cada replec fins a les extremitats. Una fredor que de mica en mica es convertia en escalfor, mentre jo, immòbil, deixava de sentir-me el cos. Llavors he plorat.