Benaurances benaventurades

(Atenció: no es recomana la lectura a persones poc llegides, que són les que quan en una botiga d’alimentació hi ha un cartell a la porta que diu «Congelats a l’interior», hi entren tranquil·lament a comprar el sopar.)

Benaventurat sigui Salvat-Papasseit, que deia que «res no és mesquí», cosa que no van dir mai els qui a casa seva, a la cuina, havien d’enllestir el gall.

Benaventurat sigui J. V. Foix, que anava «sol i de dol i amb vetusta gonella», mentre la seva dona anava amb el pastisser de l’obrador.

Benaventurat sigui Joan Maragall perquè, quan deia «Escolta, Espanya», no sabia que l’otorrino ho considerava ja un cas perdut.

Benaventurat sigui Salvador Espriu perquè, quan deia «Escolta, Sepharad», demostrava no haver llegit prou Maragall ni estar al cas dels diagnòstics otorrinolaringològics.

Benaventurats siguin Santiago Rusiñol i Miquel Llor per haver escrit –diuen alguns alumnes impenitents que volen el títol de Batxillerat– L’aura del senyor Esteve i L’auca a la ciutat dels sants.

Benaventurat sigui B. C. Aribau (valgui la redundància) perquè en el seu temps va poder escriure tranquil·lament «La pàtria». Ara seria militant del PSC i escriuria «La zona federada on entre tots i totes resolem els nostres problemes». En comptes de tenir un carrer a Barcelona, el tindria a L’Hospitalet.

Benaventurat sigui Joan Sales perquè va morir pensant que així la glòria deixaria de ser incerta. Però va anar a l’infern. Com a mínim va aconseguir que els lectors tinguéssim el cel guanyat, això sí.

Benaventurada sigui la Rodoreda perquè les polítiques d’igualtat i de gènere faran que Nike vesteixi del Barça l’estàtua de la Colometa a la plaça del Diamant.

Benaventurat sigui Pere Gimferrer, que quan es mori anirà al Regne dels Cels. No sabrà si triar el català o el castellà.

Benaventurat sigui Josep Carner perquè, amb la seva mentida, ens vol fer creure que els fruits de Mercabarna són saborosos.

Benaventurat sigui Carles Riba perquè tot fa suposar que, entre arbredes fosques, no només se li apareixia Súnion.

Benaventurada sigui Clementina Arderiu, que havia d’estar sempre pendent de qui coi se li apareixia a Riba entre arbredes fosques.

Benaventurada també la Rosa Leveroni que diuen que, de tant en tant, era capaç d’aparèixer súbitament, precisa i fantasmal.

Benaventurat sigui Bartomeu Rosselló-Pòrcel perquè, imitant el foc, no va arribar mai a socarrimar-se.

Benaventurat sigui l’Agustí Esclasans, que s’ha quedat sol al cel fent poemes ritmològics. Els seus col·legues, per no haver-los de llegir, han optat pel trasllat a qualsevol altre lloc.

Benaventurat sigui Raimon Casellas perquè, tot i no tenir sentit de l’humor, va treure prou partit d’un Puiggraciós.

Benaventurada sigui Caterina Albert i Paradís, que finalment va entrar-hi, tot i els greus problemes perquè, a la porta, la identifiquessin.

Benaventurat sigui Josep M. de Sagarra que es va passar la vida escrivint perquè el seu fill pogués viure de renda.

Benaventurat sigui Josep Pla perquè, gràcies al seu exemple, ara últimament tothom es veu amb cor de publicar quaderns grisos, grisos.

Benaventurat sigui Pere Quart, que responent a un senzill «I tu, què vols?», ha aconseguit que per entrar al cel hàgim de demanar per ell. No per Sant Pere, no: per Déu.

Benaventurat sigui Pere Calders, que ens ha permès entendre que allò que hi ha entre la ratlla i el desig és, precisament, la literatura.

Benaventurat sigui Agustí Bartra. Tot i que, en morir, Déu el va destinar al cel, de seguida se li va fer petit.

Benaventurada sigui Anna Murià perquè, no només va aguantar l’exorbitància del marit, sinó que a més va haver-ne de llegir els poemes.

Benaventurat sigui Palau i Fabre, que va preferir l’infern quan es va adonar que, al cel, ser alquimista no té cap mèrit. El que no sabia és que, a l’infern, tampoc.

Benaventurat sigui Gabriel Ferrater, que ha aconseguit fer-nos creure que a Les dones i els dies parlava de dones i de dies.

Benaventurat sigui Baltasar Porcel, que ha demanat permís a Satanàs per seguir fent articles a La Vanguardia. Era l’últim recurs que li quedava per estalviar-se els de la Rahola.

Benaventurat sigui Josep M. Castellet, que és l’única persona del món capaç d’anar de tant en tant al seu despatx en una editorial que, en el fons, ja no existeix.

Benaventurada sigui la Marçal, que, tot i anar pel cel amb draps de la pols, escombres, cubells i picamatalassos, viu prou bé gràcies a un contracte amb Netol.

Benaventurada sigui na Carme Riera perquè ens ha fet creure que el seu temps d’innocència tenia alguna cosa d’innocent.

Benaventurat sigui Dan Brown perquè ens ha fet veure que l’infern és abominable. Sense anar-hi, només llegint-lo.

Benaventurat sigui don Francisco Umbral perquè està convençut que ha anat a l’infern «para hablar de mi libro». Però, en realitat, no l’han deixat passar del llindar.

Benaventurat sigui Màrius Sampere que, amb tants pandemòniums, subllums i demiürgs, s’ha arribat a creure –per sort erròniament- que el dimoni era ell mateix.

Benaventurat sigui Joan Margarit que no sap com justificar per què, tot i ser arquitecte i dominar el càlcul d’estructures, acaba fent tristes cases de misericòrdia.

Benaventurat sigui en Josep Pedrals perquè, tot i estar carregat de romanços, pot anar tirant fins al furgatori.

Benaventurat sigui D. Sam Abrams perquè, sense ell, ens seria molt difícil saber a priori qui de nosaltres anirà al cel i qui a l’infern.

Benaventurat sigui l’Andreu Martín perquè aviat, aviat deixarà de publicar nous llibres. Troba més pràctic muntar una xurreria.

Benaventurat sigui Albert Espinosa perquè, gràcies a ell, d’una novel·la en tenim més que suficient llegint-ne el títol.

Bienaventurado sea Albert Sánchez Piñol porque su Victus te deja con la piel fría, fría (ves per on, no sé per què, aquest m’ha sortit en castellà).

Benaventurat sigui en Jordi Galceran perquè d’una vegada per totes ens ha permès entendre com es pot anar per la vida fent comèdia.

Benaurat Monzó, que sintetitza tant l’estil per viure més del “cuento”.

Benaventurat sigui James Joyce, que ha aconseguit que encara ara la pobra Molly Bloom vagi pel món buscant punts i comes.

Benaventurat sigui Jaume Cabré. Tot i la consistència dels seus esforços, però, no podrà anar al cel perquè abans s’havia d’haver confessat.

Benaventurats siguin els editors del portal «Núvol». No els cal anar al cel perquè ja hi són.

Benaventurat sigui l’autor d’aquestes benaventurances perquè ara sí que té clar que li espera una llarga vida al purgatori.