El Principi d’Arquimedes et sacseja per dins. T’agafa pel coll i et mou endavant i endarrere. Digues! Parla! Opina! Què en penses? No et quedis així. I tu només vols respirar tranquil i tornar-te a orientar. És innocent o és culpable? No importa. Res no canviarà. Has anat al teatre, t’has desplaçat fins a la Sala Beckett. A dins hi has estat una hora i mitja. Surts a fora i res no ha canviat. I només tens ganes de cridar “Però no us adoneu del món que hem creat?”
Josep Maria Miró i Coromina ens presenta una obra amb dues capes. La que flota a simple vista ens explica la història d’en Jordi, un monitor de natació que és acusat de fer un petó als llavis a un nen. La història que està submergida dins de la piscina ens revela que vivim en una societat en què tothom pot jutjar i acusar. Ara bé, Miró només ens presenta la història. És l’espectador qui ha de decidir. Nosaltres jutgem.
Jugant amb l’estructura, -la història va endavant i endarrere constantment- l’autor aconsegueix retratar-nos tots els punts de vista, i alhora presentar-nos els seus personatges. El conflicte flota en l’ambient des de l’inici de l’obra. No veiem els nens, ni tan sols la piscina. Però gràcies a l’escenografia -som als vestidors de la piscina- i la posada en escena, aconseguim entrar dins la intimitat dels seus personatges. Els observem, però, des de la distància. Asseguts a un costat i a l’altre, com si fóssim un jutjat popular.
Miró ens posa cara a cara amb els nostres prejudicis. És un autor que observa la realitat, que excava fins que troba allò de què vol parlar. A Gang Bang es va demostrar que alguns no estaven preparats per asseure’s en una butaca i reflexionar sobre el sexe, l’homosexualitat o la religió. Ara ens toca parlar de la por. Qui seríem? L’Anna, -una magnífica Roser Batalla-, el pare acusador o potser el prudent company de feina? No sabem què ha passat. Mai hem vist el petó. Però tothom en parla, tothom acusa en Jordi del que creuen que ha passat. En una hora i mitja s’evidencia que la opinió pública està per sobre de la veritat.
Tenim la piscina davant nostre. Podem seguir nedant amb la bombolla o saltar. Deixar de tenir por i confiar en nosaltres mateixos. Ens miraran, opinaran. Potser farem el ridícul. “Mira-la ella! Que ja neda sense bombolla!” Podem ser l’Anna, el company o el pare. Podem ser el dit acusador o podem admetre que tots, en alguna ocasió, hem estat jutjats. Admetre que potser estem donant massa força a la por. Admetre que tots podem ser en Jordi.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals