Un segle de professió bibliotecària

Cent anys de biblioteques. De lleixes carregades de llibres, prestatgeries perfectament recollides, inauguracions que entusiasmen un poble, descobriments literaris a l’hora de berenar, préstecs que desitjaríem més dilatats, ssshhh suplicants, recomanacions que ens han modificat aquella percepció que creiem inalterable i la introducció de la tecnologia bibliòfila –el préstec interbibliotecari!–. Fa tot just un segle la Mancomunitat manifestava una ordenança política clara: un poble, una biblioteca. La intenció era que en cap municipi hi faltes un centre cultural on es permetés el préstec de llibres. Una biblioteca era l’eina perfecta per fer arribar la cultura nacional a tot arreu i, d’aquesta manera, consolidar-la. L’objectiu –descomunal i utòpic– és evident que no s’ha aconseguit. Però també està clar que la tasca encomanada per la Mancomunitat i simbòlicament recollida pels diferents departaments de Cultura –de qui en depèn el Servei de Biblioteques– s’ha procurat complir parcialment i raonablement fins al moment. L’expansió territorial de biblioteques i també la consolidació de les existents són innegables. Tota aquesta feina feta durant cent anys va ser reconeguda el dimecres al vespre amb un acte solemne al Gran Teatre del Liceu com a clausura de l’Any de les Biblioteques. La culminació del treball realitzat i la causa per continuar lluitant per una societat culturalment rica van afegir una pàtina d’optimisme necessari a la celebració.

L’acte va consistir en un concert de quatre artistes vinculats a l’adaptació musical literària: Raimon, Albert Guinovart, Gemma Humet i Roger Mas. Com a pròleg a les actuacions, el director del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí, va llegir l’epíleg Qui té por de la literatura? del recull Les paraules alades de Narcís Comadira. “El territori de la literatura és el territori de la forma: la llengua i el llenguatge”, “la literatura porta llavors de perdició i salvació”, va constatar Comadira amb la veu d’Albertí. Màrius Serra, encarregat de la presentació, va agilitzar i amenitzar la vetllada amb la lectura d’un conte d’autor. Un relat inspirat en una narració d’Augusto Monterroso. La de Serra va ser la història d’un bibliòfag: un insaciable devorador de llibres, literalment. I va ser també una manera de retre homenatge al conte i, sobretot, als contistes –sovint els mateixos bibliotecaris–. A més de contista, Serra va ocupar-se de fer uns breus i curiosos qüestionaris a cadascun dels músics per extreure’ls les seves experiències literàries. Des de les primeres visites a la biblioteca als interessos per musicar escriptors, especialment poetes.

Raimon va explicar el vaivé que durant una llarga etapa de joventut l’apropava i l’allunyava de les obres d’Ausiàs March. Van haver de passar deu anys, durant els quals va llegir i assimilar les seves poesies, per sentir-se confiat. Des que el va descobrir el 1959 mentre estudiava Història a València fins que es va decidir a musicar Veles e vents el 1970. Després ja vindrien altres poetes com Estellés o Espriu, de qui va triar He mirat aquesta terra. També va voler recordar la seva primera biblioteca. La de Xàtiva, on amb catorze anys va fer-se’n soci amb un amic. Evidentment, no hi van trobar cap llibre en català a les prestatgeries. Gemma Humet va interpretar una captivadora versió de Gacela del amor desesperado de Garcia Lorca amb Pau Figueres a la guitarra. A Humet la va inspirar sobretot el seu pare, Agustí Humet, de qui en va prendre cedida una versió de Petita Suite de Miquel Martí i Pol. La nota de curiositat la va lliurar amb Youkali, un poema de Kurt Weill amb traducció de Feliu Formosa del qual la cantant en va voler subratllar la vigència del tema: la fugida a un país somiat, l’illa de Youkali. Roger Mas va ser una altra cosa. Amb una lectura tremendament lúcida del Tot pagat de Francesc Pujols es va guanyar l’atenció del públic instantàniament per fer-los entrar versions poc accessibles de Goethe i el Comte Arnau. Va tancar amb una oda pròpia a Pujols. De qui, precisament, el darrer octubre l’editorial Males Herbes en va publicar un còmic basat en la seva vida, Les aventures de Francesc Pujols.

Un Liceu ple de treballadors de la Xarxa Municipal de Biblioteques, representants institucionals d’Educació i de Cultura i, és clar, de bibliotecaris i bibliotecàries. Al començament de l’acte, Serra va examinar la composició de la paraula “clausura”. En va treure conclusions esperançadores i d’altres de més pessimistes. “Clau” i “usura”. I va reconèixer el paper de la professió bibliotecària. L’estat actual de la professió i la seva continuïtat. És aquest gruix de professionals qui manté viva la flama de la lectura. L’accés lliure i gratuït a la literatura. És gràcies als joves que volen dedicar-se a la Biblioteconomia i la Documentació que la xarxa de biblioteques té un pes i un sentit. Sílvia Anfrons, de la Biblioteca de Tordera, era una del centenar de bibliotecaris assistents i va assenyalar els punts on cal treballar més intensament: “Ara la tasca més importat és cobrir aquelles zones que queden allunyades de les biblioteques, tot i que ja hi ha un servei eficaç de bibliobusos, i també arribar a un sector de la població que no sé per quina raó no ha vingut mai a la biblioteca. És un dubte persecutori que sempre tinc. Saber perquè no venen mai”. Però a més d’estendre el coneixement del servei en la societat, l’esforç també se centra en un apuntalar el paper social. “En aquests moments, la biblioteca pública és un centre democratitzador, sociocultural i obert a tothom. És gairebé l’única eina cultural gratuïta que tenen les persones amb pocs recursos”, defensava Irene Feliu, de la biblioteca P. Gual i Pujades de Canet de Mar. En aquest sentit, Serra va resumir encertadament la qüestió: “Quan la cultura sura, les coses comencen a anar bé”. Esperem que suri almenys cent centenars d’anys més.