Ubu i Declan Donnellan, reis del Grec 2014

Malfieu-vos d’aquells que volen posar les coses en ordre, ja que això sempre és sinònim de tenir la gent controlada (Denis Diderot). Jordi Vilaró comenta el millor d’aquest Festival Grec, en aquest article publicat a La devallada d’Orfeu.

Tirà megalomaníac i infantiloide, el pare Ubú va néixer d’una ment adolescent, ja que Alfred Jarry tenia poc més de quinze anys quan va crear aquest personatge, el qual sembla que era un retrat caricaturesc d’un professor seu [1]. Ubú retrata deformadament l’arbitrarisme sense sentit d’un afany de poder que neix de la insatisfacció de l’individu amb el seu entorn més immediat i els seus propis fantasmes. Talment com la insatisfacció que genera la fam de poder de Ricard III –amb el suport de la seva corresponent Lady Macbeth/Mare Ubú–, Jarry utilitza uns recursos estètics que beuen obscurament de la Commedia dell’Arte per trencar el naturalisme escènic (treball de màscara, deformació, caricaturització…) i crear uns personatges que van trencar motlles a l’època. Influenciat pels inquietants Les Chants de Maldoror del comte Lautréamont, Jarry dinamita formalment i conceptualment els fonaments de la pièce bien faite de l’època en crear uns caràcters que esdevindran un model pràctic per al posterior teatre de la crueltat d’Antonin Artaud i alhora esdevindran precursors de l’esperpent valleinclanesc, del grotesc pirandellià i, per descomptat, del teatre de l’absurd dels Beckett, Ionesco & cia, ja ben entrat el segle XX.

Aquest deformat somni que crea tirans despietats per rebentar un entorn de benestar tenallador, Declan Donnellan, amb una situació escènica que pel que fa al desenvolupament de l’acció recorda Le Charme discret de la bourgeoisie de Luis Buñuel, fa que un adolescent d’una família benestant, enmig d’un agradable sopar i com a expressió de la seva frustració envers aquest entorn asfixiant que l’esmorteeix i el fastigueja, transformi els seus pares en els sinistres personatges del món Ubú de manera que aquests mostrin públicament els seus autèntics desitjos carnals i de poder sense treva. Uns monstres que nien dins de la seva ment i que només la situació social i cultural n’impedeixen la seva sortida a la llum. De la mà d’uns meravellosos actors, Donnellan es mostra extraordinàriament hàbil creant un muntatge d’orfebreria teatral que combina amb precisió quirúrgica la construcció d’aquest univers grotesc i deforme nascut de la imaginació d’un adolescent turmentat, amb el context civilitzat d’un sopar burgès: dues situacions que el director encavalca repetidament al llarg del muntatge tot creant un hipnòtic correlat simbòlic entre tots dos universos i que genera tanta hilaritat aparent com inquietud de fons: perquè es parla de dos universos simbòlicament i estèticament diferenciats, o més aviat de dos mons compartits de manera inconscient dins de cada un de nosaltres i que només les circumstàncies culturals pròpies de cadascú poden contenir? La impressió és que això Donnellan ho té molt clar de bon inici i que l’espectador, tan bon punt acaba l’obra, probablement també.

[1] Per a més informació sobre el tema podeu llegir la recomanable biografia d’Alfred Jarry que ha escrit Alastair Brotchie: Alfred Jarry: a Pataphysical Life.