Òpera Jove: “Posem Cimarosa al segle XXI amb cantants del segle XXI”

19.02.2017

Il convito de Domenico Cimarosa és la segona òpera produïda per “Òpera Jove”, un projecte que ha esdevingut en poc temps una potent plataforma per a joves músics, i que transcendeix l’àmbit de la lírica. Aquest divendres 17 de febrer estrenen al Teatre Municipal de Girona i portaran l’espectacle per tota Catalunya durant el 2017, fins al 12 d’octubre quan el presentin a Valls. Parlem amb Xavier Mendoza i Chantal Botanch, impulsors del projecte, i Marc Bosch, cantant.

Il convito d'Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

Il convito d’Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

Diego Civilotti: Vau començar amb L’impresario in angustie (1786) i ara presenteu Il convito (1782). Hi ha una voluntat conscient de reivindicar Cimarosa més enllà del que us aporten aquestes obres des del punt de vista pedagògico-artístic?

Chantal Botanch: No. Sabíem el tipus de música que ens convenia fer, d’aquesta època -tant pel públic com pel tipus d’estudiant que volíem- però hi havia bastants candidats. Finalment ens va anar millor Cimarosa perquè vam trobar més obra i obra que ens convenia més. Teníem clar que havia de ser música del set-cents italià, i a partir d’aquí qui ens va convenir més va ser ell. Ens ha anat tant bé que hem repetit un segon any amb ell.

DC: Suposo que el format, el dispositiu orquestral… també us convenia.

C.B: Sí, i buscàvem que no fos excessivament llarga, que no excedís l’hora i mitja, perquè ho encaminem molt a un tipus de públic que té una certa por a l’òpera. També pensant en el tipus d’estudiant o cantant que busquem, la llargada i sobretot una temàtica que fos buffa, còmica.

DC: Quines són les majors dificultats que presenta Il convito des del punt de vista de la producció?

Xavier Mendoza: El que es viu des de dintre és complicat en el sentit que hi ha un director d’escena, un director musical, un tècnic… i d’aquestes persones depenen altres persones. Per exemple, del director d’escena i la dramatúrgia en depenen ballarins, cantants, i tot l’equip tècnic. Això té uns tempi i aquests no són sempre els que voldríem. Això és una pedra de toc a la qual s’ha d’estar atent sobre com evoluciona. A l’àmbit de l’orquestra busquem gent jove que estigui acabant el grau mig o ja el superior; això ens demana determinada quantitat de gent que toqui bé el violí, i ens podem trobar que no tenim els que necessitem. Això depèn del director musical. L’escenografia el mateix: estem embastant quina escenografia serà, com muntarem l’escena… hi ha gairebé trenta persones sobre l’escenari i hem de provar com els posarem, en diferents escenaris… La il·luminació és una sorpresa perquè l’il·luminador comença a treballar realment quan veu músics, cantants sobre l’escenari, moviment, tot el que conjuntament encara no s’ha vist.  Som al darrera i són maldecaps que tenim des de la producció. Dels cantants només podem dir que tots tenen nivell i tots ho poden fer molt bé sobre l’escenari, i això és molt important.

Marc Bosch: La dificultat que tenim nosaltres és que ho hem de fer tot. Com ha dit la Chantal és una òpera buffa, molt còmica, molt divertida, però que t’exigeix molt sobre l’escenari. No pots estar-te en una ària assegut a una pedra cantant. És un repte amb el qual alguns de nosaltres encara no ens havíem trobat. I això és el que estem treballant ara.

X.M: El director d’escena treballa amb “La Cubana” i això dóna una idea de quina és l’escena que fan ells, com s’arriben a moure. Fan de tot sobre l’escenari: ballen, fan tombarelles, verticals, pugen a sobre de les taules… de cantar ja en saben; ara es tracta de posar la veu al servei del moviment del cos.

C.B: La gent entén que a l’òpera el cantant es planta a l’escenari, canta l’ària i marxa. Un cantant d’òpera actualment no pot fer això. Ha de ser un saltimbanqui si convé, i a més a més cantar bé. És el que s’està buscant ara als teatres, cosa que intentem que ells vegin.

X.M: I les òperes que més joc donen no són una Bohème, que la pots cantar molt bé, però no hi tens tot el moviment que necessiten ells. En aquest tipus d’òperes pot haver-hi un moviment escènic trepidant, que no para mai. És un vodeville què on miris hi ha moviment, veu, l’orquestra sobre l’escenari…

C.B: Sí, l’orquestra actua i interactua amb els cantants.

DC: Per tant, podríem dir que les característiques de la Commedia dell’Arte s’avenen especialment amb els vostres objectius artístics i també pedagògics.

X.M: Ens dóna aquest tipus de joc “no real”. Nosaltres ho trenquem completament perquè la Commedia dell’Arte té una sèrie de regles que actualitzem a través del nostre director d’escena, de la dramatúrgia, sobretot. Ens basem en aquesta essència, però la posem al segle XXI amb cantants del segle XXI. Parlant amb especialistes en Cimarosa que han vingut d’Itàlia, que els hem convidat i han vist L’impresario in angustie, ens van dir que això és el que feia Cimarosa a la seva època però actualitzat. Perquè el públic interactua amb els cantants, hi ha un diàleg.

C.B: Simone Perugini, l’únic revisor autoritzat de l’obra de Cimarosa va dir: “Cimarosa estaria molt content de veure el que heu fet amb la seva obra”. Nosaltres vam capgirar L’impresario de manera que el públic pogués sentir-s’hi atret i estàvem espantats, perquè ell com a director feia una versió més rígida.

Assaig de Il convito d'Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

Assaig de Il convito d’Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

DC: Com valoreu el treball i l’interès de Perugini per L’impresario in angustie?

C.B: Va venir a fer les audicions, dient qui li semblava bé per a cada personatge i vam coincidir bastant amb això, i a més va venir a fer uns sis o set assajos amb l’orquestra. Una experiència molt enriquidora.

DC: Tenint en compte els criteris extra-musicals i artístics que manen avui, creieu que sense oblidar l’horitzó pedagògic, us podeu arribar a convertir en una plataforma que recuperi repertori poc atès o oblidat com ha succeït amb Il convito?

C.B: L’última vegada que es va fer Il convito la va dirigir el mateix autor, que va morir al cap de pocs mesos. I en el cas de L’impresario, l’edició vienesa que vam fer, feia uns 150 anys que no es feia. Perquè les altres edicions que s’havien fet, de les quals hi ha gravacions, no són la vienesa. La intenció que teníem era això també, recerca d’obra antiga que poguessim portar a escena ara.

X.M: Però la idea de fer-ho així no neix de que siguem uns apassionats d’aquesta època, perquè de l’òpera ens agrada el període clàssic, romàntic… tot. Vam veure l’oportunitat en aquest tipus d’òpera, de donar una cosa diferent a un públic que no va a l’òpera. És tan flexible l’aspecte dramatúrgic, que ens dóna l’oportunitat de desmarcar-nos d’altres ofertes que hi ha al mercat a Catalunya. És fàcil arribar amb pocs elements escenogràfics -potser més d’il·luminació o atrezzo- i fer que la gent entengui que l’òpera no és rigidesa: al contrari, és un joc continu. Com anar a veure una obra de teatre, però amb uns cantants, músics… Aquesta òpera ho dóna, i a l’òpera d’altres èpoques t’ha d’agradar més sentir una veu, analitzar-la…

C.B: A l’Impresario venia mainada de 3 i 4 anys i els va encantar. I no només una vegada: hi havia nens que repetien.

X.M: Sí, perquè a l’Impresario sortien coses molt vistoses per a un nen: sortia un gàngster amb una pistola…

C.B: Però Il convito no es quedarà curt, eh? Penso que serà més divertida encara.

M.B: No espatllarem la sorpresa abans d’hora!

X.M: Resumint, estàn tots com una cabra (riures).

DC: Tot i el que heu explicat, veieu possible més endavant apropar-vos a d’altres repertoris o èpoques més dins del projecte “Òpera Jove”?

C.B: Això ja hi ha qui ho fa. Molta gent ho fa i en concret dos ens. Podríem fer-ho perfectament, tenim els cantants per muntar-ho, però no ens acaba d’interessar això. Portem dos anys, quan portem deu anys ja veurem què fem (igual fem un Cosí fan tutte quan ens convingui), però en aquest moment ens atrau massa això i també busquem fer pedagogia del públic. Ens ha passat amb L’impresario que diguin: “Doncs ara m’atreviria a anar al Liceu a veure què hi fan”. És a dir, treure l’òpera d’allò enquilosat i fer pensar “si l’òpera és això, potser vaig al Liceu a veure alguna cosa”. Això és el que busquem. I fer òpera de repertori de moment no, no ens convé.

X.M: No ens convé, i a més imagina que ho hem de fer en un teatre municipal, per exemple el d’Arenys de Mar. Poses un públic familiar a veure dos hores i quart d’òpera, amb recitatius intraduïbles o coses molt lentes… el producte que busquem és un altre.

C.B: I a més busquem que tothom hi pugui anar, per tant són uns preus molt assequibles. Som nosaltres qui marquem els preus als teatres i demanem que no passin de certa quantitat. El que volem és que vingui el pare, la mare, els nens, l’avi i la padrina si volen. Les entrades de les produccions grans són de 50, 60, 70 euros… no volem que l’òpera sigui una cosa elitista.

X.M: El preu és una recomanació que fem i ens han fet cas sempre. Això és una arma de doble tall. Per un costat, sense entrades molt cares no pots tenir massa diners per fer la producció: per això hi ha la gent jove que vol mostrar-se. Aleshores hi ha una conjunció dels artistes joves que es volen mostrar, perquè la gent pugui veure òpera a un preu assequible… perquè aquest cantant que fa una o dues produccions amb preus que no són del mercat, potser això li permet d’aquí a dos anys fer una òpera amb aquests preus. I ell ha tingut uns mesos per aprendre amb un director d’escena professional. És la professionalització d’un cantant, músic i ballarí jove. No volem “cremar” el públic potencial que pot venir a veure a aquest jove, i que ell pugui realment projectar-se a través d’aquest públic. És a dir, ens retroalimentem en un engranatge delicat.

DC: Us heu presentat com a “plataforma que proposa la trobada de joves artistes i universitaris en diversos àmbits per crear un moviment escènic-artístic amb un discurs propi”. Creieu que l’òpera com a obra d’art total pot ser un lloc privilegiat avui, quan es reclama cada vegada major transversalitat i interdisciplinarietat en l’esfera pedagògica?

C.B: En Xavier ho explicarà millor que jo, quan explica aquestes coses dels “satèl·lits” ho té molt clar… (riures).

X.M: Sí, perquè a vegades diuen que l’òpera és multidisciplinar, i és veritat: hi ha música, teatre, dansa, escenografia… això és el que hi ha dintre de l’òpera. Els escenògrafs són dos joves que han treballat en l’escenografia i el vestuari, l’orquestra i els cantants ens agrada que sigui gent jove, qui pentina i maquilla també és jove, etc. Fins aquí és la producció de l’espectacle. Però al voltant d’això hi ha d’altres coses que també ens agradaria -i treballem i treballarem si continuem amb aquest projecte- d’altres àmbits on la gent jove pot incidir. És a dir, hi ha gent que està estudiant a la Universitat Gestió Cultural, a qui els hi vam encarregar que muntessin la roda de premsa. Hi ha fotògrafs joves que poden venir a fer les fotos i ens poden fer un cartell i signar el seu treball que es pot veure arreu de Catalunya a través de les fotografies que hi ha al programa. Periodistes que vulguin fer una columna a un diari, amb el qual tenim una col·laboració directa. En aquest cas també pastissers, perquè aprofitem que Il Convito és un sopar: vam anar a explicar el projecte a en Jordi Roca de El Celler de Can Roca, i li va encantar. Així, ens tutela una persona que farà uns postres relacionats amb els personatges, una tapa dolça de cadascun; si són set personatges, farà set tapes dolces amb la personalitat de cadascú (si n’hi ha un d’amargat farà una xocolata negra molt amargant, etc.). Les set tapes les treballa amb en Jordi Roca al Celler durant deu dies a partir del mes de gener, i ho documentarem amb escrits i fotografies, i la revista “Cuina” ens farà un reportatge.

És a dir, ens agradaria que tot això pogués confluir en gent jove que tingués ganes de fer un projecte a través dels nostres cantants i del nostre projecte operístic. És a dir, és polièdric no només cap endins sinó també cap enfora. Voldríem generar un espai on fossin ells els que es projectessin i fessin d’això una cosa necessària, fins i tot per gent de la mateixa edat. Si una Universitat posa un periodista i una altra un metge… tot això fa que hi hagi un moviment de gent jove. Una cosa que és l’òpera que es suposa que està passada de moda (que per a mi no ho està, i cada vegada s’inventen més coses perquè la gent hi vagi), quan la gent jove vol immediatesa i l’òpera no és això.

C.B: I també la gent jove, per entrar en grans teatres necessiten un rodatge com el que oferim a “Òpera Jove”. De tal manera que el primer dia que els contracti -tant de bo- el Liceu, el primer assaig ja sàpigan què han de fer i què pot passar. Tant ell [Xavi Mendoza] com jo hem estudiat a l’estranger i aquest rodatge hi era. I véns aquí i veus que ells surten amb el seu gran títol i a la primera audició no saben ni on mirar perquè ningú els ho ha ensenyat. El que intentem amb ells és que sàpiguen “el pa que s’hi dóna” en un muntatge operístic.

Assaig d'Il convito d'Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

Assaig d’Il convito d’Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

DC: Pedagogia + Art és la vostra fòrmula.

C.B: Sí, però ens agradaria aclarir una cosa: en Xavier i jo som professors de cant, però no intervenim en res, a no ser que algú de nosaltres per algun motiu tingui un alumne a dins. Si hi ha algun problema parlem amb el professor de cant de cada persona, perquè som amics de gairebé tots. Ho assenyalo perquè no vull que es pensi la gent -com alguna vegada s’havia dit- que hem muntat una obra pels nostres alumnes. En aquest cas concret no n’hi ha ni un meu, i d’ell un per “accident”, perquè convenia i ho fa molt bé. I és l’unic que intervé, ningú més.

X.M: Són estudiants perquè van a classes de cant, però són gent que podrien estar cantant, i molts ja estàn cantant. Son gent que tenen l’edat, la capacitat vocal i l’art per ser professionals, el que passa és que són joves i els falta espais al país, que dóna pel que dóna i encara gràcies.

DC: Al projecte “Òpera Jove” s’abasten àmbits musicals i extra-musicals molt diversos. Suposo que hi ha una “divisió de poders” des del punt de vista de la gestió, i molta comunicació entre cadascún dels àmbits.

C.B: Ell i jo ho parlem tot. Però tenim la sort de tenir bons col·laboradors, l’hem encertat moltíssim. També vam tenir “problemons” l’any passat; és inevitable perquè no acabes de conèixer les persones fins que no les tractes de veritat. Però ens faciliten molt la vida. Per exemple, tens un problema gros, li expliques al director d’escena, en Toni Sans, i el problema ja no hi és. Coses que nosaltres no podem controlar perquè som cantants: quan hem cantat en una òpera ens l’han muntada, no l’hem muntada nosaltres. Sí, fem bastantes reunions i pràcticament tothom ho sap tot, i tenim molta sort amb els estudiants i la gent que vol col·laborar amb nosaltres.

X.M: Sí, hi ha molta generositat perquè no tenim gaires recursos -són propis d’entrada- i molta gent que col·labora amb nosaltres tenen assignats uns diners que són gairebé testimonials, i a partir d’aquí hi ha les ganes de posar-s’hi i treballar-hi. Però es basa molt en la solidaritat, el treball en comú i la generositat, perquè hi posen moltes hores. Per posar-te un exemple, “Xamfrà” és un espai a Barcelona que va conèixer el projecte a través nostre i de seguida ens va obrir les portes. No a qualsevol sala o espai ens donarien les claus amb la llibertat de treballar aquí. I si falten assajos venim més dies. La col·laboració de la gent és bàsica quan s’engeguen aquestes coses.

DC: I també d’institucions, oi? Perquè tinc entès que compteu amb una col·laboració amb l’Institut del Teatre.

XM: Sí, aquest any amb ells. Hem fet diverses reunions a diferents centres. I l’Institut del Teatre havia d’encarregar-se de tot l’aspecte lumínic i d’escenografia que, finalment, per qüestions d’engranatge de la seva institució, els seus temps no van acabar de lligar, però hi havia la voluntat i llavors sí que tenim la col·laboració en la dansa: el coreògraf és un professor de l’Institut del Teatre, que tutela la coreografia dels tres ballarins que tenim. Ens agradaria que les col·laboracions siguessin molt més potents i esperem que amb el temps ho siguin, i que anem agafant el ritme de cada una d’aquestes institucions que són complexes. Ens hem reunit tres i quatre vegades i el projecte els ha encantat, però al cap i a la fi no deixem de ser una associació que porta quatre anys, que ningú coneix, no tenim un bagatge al darrera, i coordinar tot això és complicat.

DC: Amb L’impresario in angustie vau organitzar prèviament la fira al carrer P + [Art] i ara també fareu alguna cosa.

XM: Sí, segurament l’anomenarem Il piccolo convito. S’assembla el que vam fer a la primera temporada: volíem ajuntar la música tradicional amb l’òpera, i fer un espectacle de carrer amb gent de la població on anàvem. És a dir, si hi havia un grup de grallers, un grup de cap-grossos… anar mesos abans de la funció d’òpera i fer un espectacle paral·lel al carrer que estigués relacionat amb la nostra òpera. Amb un director d’escena nostre muntar un espectacle de carrer amb gent del municipi que visitàvem. Això perquè hi hagués un moviment al carrer, la gent sabés que aniríem a fer l’òpera, i per poder ajuntar-ho amb una cosa tradicional “de quilòmetre 0”, feta a casa.

Com això representa una gran organització, i tenim prou feina amb produir una òpera que ja ens costa molts diners, hem fet una cosa bastant més acotada. Es tracta d’agafar una persona que fa un petit espectacle d’entre vint i trenta minuts: va amb una maleta que s’obre, i d’ella en surten desplegables i titelles que ens ha fet un titellaire. Aquesta persona explica que és un amant de l’òpera que ha descobert una partitura nova que estava empolsegada a Nàpols, i dins d’aquesta partitura que es diu Il Convito, hi troba una recepta encriptada. A partir d’aquí comença a explicar els personatges de l’òpera i comença a fer un plat in situ. Quan acaba de cuinar el plat, reparteix el que ha fet entre el públic. El que fem és anar als llocs que el municipi ens facilita (biblioteques, casals d’avis…) una setmana abans per donar a conèixer el que farem al teatre, i també perquè ens agrada visitar -quan anem a pobles d’entre vint i trenta mil habitants- els llocs on hi pot haver gent interessada, i veure el moviment que hi ha al poble. No ens agrada la idea de que anem a fer un bolo i marxem: sé que això en alguns municipis és un problema en el sentit de què els donem molta feina, i no es tracta de contractar un espectacle que ve un dia i ja me n’oblido. Penso que en el cas de l’òpera s’ha de picar una mica més de pedra. I porta tanta feina fer això, que penso que val la pena posar-hi una mica més.

DC: Tot i que ara arribareu a tot Catalunya heu començat el projecte a Girona. Això té a veure amb la fundació d’Òpera Jove i els seus membres o amb el recolzament que vau trobar a Girona i no a d’altres llocs?

C.B: Som gironins. Tot és idea seva i mèrit d’ell [Xavier Mendoza] i a mi em va trucar i em va demanar si l’ajudava.

X.M: Bé, però jo tot sol no me n’hagués ensortit. Ella [Chantal Botanch] és la meva primera professora de cant que em va animar a marxar. Després de molts anys he tornat.

C.B: Teníem una idea, en dèiem primer una “escola d’òpera”, que vam descartar. Ell va viure a Alemanya, jo a Itàlia, i volíem muntar exactament això però no sabíem ben bé com. Vam anar-ho perfilant, i en ser-hi ell a Girona i jo també… L’impresario va ser a quinze teatres de Girona. En sortir-nos bé, vam decidir esperar un any perquè som modestos, no podem fer una òpera per any. I ens vam atrevir a sortir a la resta de Catalunya. Lleida té un altre tarannà, ens va costar molt d’entrar, i vam decidir de fer les altres tres. Lleida ens hagués costat més, hi ha una altra manera de fer les coses. Vam dedicar-nos als que ens van dir que sí, i per això Lleida no hi és, no perquè no hi haguéssim volgut anar. I no tenim més temps: som dos que ens hem passat l’estiu a la carretera parlant amb els ajuntaments. Prou costa que et rebin…

X.M: Hem tingut molta sort per exemple a Vila-Seca, on hi hem trobat en Josep Maria Pujals: aquest senyor ha estat un puntal a Tarragona en el sentit que ha cregut en el projecte, i d’una forma molt generosa sempre ha estat amb nosaltres, ajudant-nos. De vegades costa molt que els polítics s’arremanguin per entendre un nou projecte.

Il convito d'Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

Il convito d’Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

DC: Pensen massa en el curt termini.

X.M: Sí. Dic polítics i també podria dir “tècnics”. Et trobes tècnics de cultura que hi són per sempre, que de vegades costa que vulguin provar noves coses. Cal gent implicada en la cultura com aquesta persona, que vagin demanant que es mogui, i no a tot arreu la trobes.

C.B: Amb nosaltres va ser un cas insòlit el primer any, perquè vam anar a la Diputació de Girona a preguntar i vam sortir d’allà amb un sí a tot. Jo li deia a en Xavier: “no m’ho crec”. I va ser veritat. Òpera Jove va sortir per al cap d’un quart d’hora teníem un sí i quinze pobles. Això ens va donar moltes ales.

X.M: Sí, i des d’aquella primera experiència a la 2014/15, d’aquests nanos que hem tingut a molts els veus a l’estranger, o fent petits papers en determinats llocs… estan per sobre d’altres que potser estarien al mateix nivell, però en fer Òpera Jove estan fent una mica més que els altres, tot i que el país és petit i hi ha poques oportunitats.

DC: Òpera Jove els dóna una empenta.

C.B: Sí, i és el que buscàvem. Com que això ens ha sortit bé, tornem-hi.

X.M: Tornem-hi i anem per tota Catalunya si podem, a veure qui ens escolta, explicant el projecte tal i com l’estem explicant. Llavors algú amb sensibilitat hi creu, sobretot els municipis.

C.B: I altres es queixen precisament que l’òpera que presentem no és atractiva pel gran públic, perquè no la coneixen. Quan ens diuen això, “moltes gràcies, passi-ho bé”, perquè no els podries fer entendre que nosaltres busquem precisament això.

X.M: I aquestes gràcies s’han de donar perquè et deixen explicar. Però hi ha molts llocs que et fan sentir realment malament. Per exemple, trucades en què et diuen: “És que nosaltres rebem cada dia vuitanta propostes”. Bé, la meva potser és la vuitanta-una, però suposo que això és la teva feina, rebre propostes. Moltes vegades el que acabo dient és que no truco perquè ens contracteu, sinó que truco per explicar-ho. Entenc l’altre costat, és complicat suposo, però s’han de tenir moltes ganes per muntar això…

DC: La direcció musical és a càrrec de Jordi Picorelli. Havíeu treballat amb ell?

C.B: No. En Jordi ha estat el director de la Jove Orquestra de l’Auditori de Girona (JOAG). En principi ho havíem de fer amb aquesta orquestra, però el nou consistori ha decidit que no volia continuar subvencionant-la, per tant a Girona ens hem quedat amb una orquestra menys. En Jordi té molt coneixement dels músics joves i juntament amb en Jaume Cortacans ens ha muntat l’orquestra d’Òpera Jove.

X.M: Tota aquesta gent són col·laboradors que tenen un sou però per la feina que estan fent i faran és irrisori. Nosaltres tenim un sou zero…

C.B: Sota zero més aviat… (riures)

X.M: La Mercè Miró també és una persona que ens ha ajudat molt.

C.B: L’organització de l’orquestra la tenen molt més clara, i són instrumentistes ells també (la mateixa Mercè és flautista).

X.M: I en Jordi porta l’Orquestra Jove de Figueres i està molt interessat en l’òpera.

DC: Suposo que entre vosaltres parleu molt. Hi ha divisió de poders?

C.B: Hi ha coses que ell les sap fer molt millor i jo ja no m’hi poso. Ell les fa massa bé i per tant ja s’espavilarà. Jo busco l’òpera, parlo amb els italians, tradueixo, i faig algún mail. Tota la resta la fa ell.

X.M: No, ho fem entre tots dos i sort d’això. Jo tinc les idees “de bombero” que després s’han d’apagar no sé com. El primer projecte en tenia moltes i ja m’han fet entendre que no es poden tenir tantes idees, i ara cada vegada intentem tenir idees però articular-les una mica millor. I ella, en això, m’ajuda molt. I en Marc [Bosch] ens ha ajudat també molt en organització, és el contacte amb els joves.

DC: Fa una mica de mediació.

X.M: Sí, “mediació” seria una bona paraula… (riures)

M.B: Per diverses circumstàncies em toca fer una mica l’enllaç. Com a més estic donant un cop de mà amb la comunicació, acabes trobant que a part de cantar i anar als assajos, ha d’estar pendent de fer la difusió, avisar de canvis a última hora, traspassar informació dels cantants a la direcció i a la inversa… bé, jo també sóc especialista en ficar-me en aquest tipus de coses (riures).

X.M: És un polític.

M.B: Una mica vocacional, sí. És que aquest projecte és cosa de tots. Hi haurà escoles d’òpera que tindran un gestor cultural, tres estudiants de periodisme, cinc de comunicació audiovisual… aquí ho suplim nosaltres posant-hi hores, i això s’aguanta per la bona voluntat de tothom.

Assaig d'Il convito d'Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

Assaig d’Il convito d’Òpera Jove|Foto: Alejandro Jiménez Paraga

DC: En termes generals, fins ara, de quines coses us sentiu orgullosos i quines coses creieu que teniu pendents?

C.B: Personalment, que els cantants de la passada experiència L’impresario hagin fet el camí que nosaltres pensàvem que podíen fer. La majoria estan cantant, i qui no és perquè té una altra feina que no és compatible. És el que volíem aconseguir, ensenyar-los el camí: “Si vols ser professional això és el que et passarà”. I també amb tants pocs mitjans haver fet tant. Com diu en Marc, són hores de tothom, perquè no tenim un pressupost amb el qual poguem fer el que volguem i contractar gent que ens ajudi. Per tant són hores i bona voluntat, i això dóna fruits, i és el que a mi em fa continuar quan hi ha dificultats serioses. Mires enrere i penses: m’hi arremango que segur que val la pena. Si no tens aquest suport del que ja has aconseguit, n’hi ha per tirar la tovallola moltes vegades.

DC: Arribats a aquest punt malgrat totes les dificultats, podeu somiar amb alguna cosa més?

C.B: Vull ser molt prudent. Ell té idees, jo somio… val més que ens aturem i siguem prudents. La meva sensació és que hem de continuar i fer el que poguem fer, agosarar-nos una mica, no massa. Penso que és la única manera d’arribar lluny. Si haguéssim abastat més del que podíem, no haguéssim passat del segon any.

X.M.- Crec que el que ens manté és que podem tenir entrebancs, però som gent honesta que ensenyem el que hi ha: quan és maco ensenyem el que és maco, i quan és lleig ensenyem el que és lleig.

C.B: Per això hem hagut de sentir moltes coses…

X.M: Sí, jo no coneixia tant la naturalesa de la gent perquè m’hi he dedicat molt a mi, sóc cantant. Però quan t’obres i depens de la reacció, te n’adones.

C.B: I no només de desconeguts; gent que coneixes i que semblava que t’ajudarien, de cop i volta sense massa miraments no només no t’ajuden sinó que hi posen pals a les rodes.

X.M: Si jo sempre n’havia sentit a parlar i no m’hi havia trobat mai. Ara m’hi he trobat, i entenc que la naturalesa humana és, però no ens podem aturar per això. Per això és important sempre dir el que hi ha, i amb això ja me’n sento satisfet.

Respecte a millorar, no puc millorar-ho, però m’agradaria que hi hagués una consciència per part dels cantants. N’hi ha que han vist universitat, han fet d’altres carreres, i els interessen altres coses. Després hi ha cantants als quals només els interessa cantar. Això està molt bé, perquè tens molt clar cap on vas, però sobretot als que són joves els costa molt veure tot el que hi ha al voltant seu. M’agradaria que a Òpera Jove un dia sabéssim conduir-ho i millorar-ho, perquè a vegades els disgustos vénen de dintre, de la gent per qui estem treballant fora. Una mena d’inconsciència i egocentrisme, que tant de bo, igualment que ensenyem a Òpera Jove el que és una producció operística, també poguem ensenyar saber mirar més enllà d’un mateix. Saber formar un equip. Del cantant sempre se’n diu que és el divo; està passat de moda, però com que l’estudi del cant és molt personal, a vegades costa d’ensenyar.

C.B: Sí, i quan parlem de cantants joves no parlem de gent de 16 o 17 anys, parlem de gent de menys de 30. No sé si és a les nostres mans.

X.M: Bé, a Òpera Jove ho hem de poder ensenyar d’alguna manera, no sé com.

DC: Marc Bosch, com a cantant d’Òpera Jove: Com vas arribar i què significa per a tu el projecte?

M.B: Jo vaig arribar de rebot. Va haver-hi una baixa en un moment donat, vaig veure l’oportunitat d’entrar, vaig fer l’audició i vaig quedar. Això és un equip molt divers: persones que ja estan cantant a nivell professional, gent que està acabant el grau mig i començant el superior, alguns acabant el superior, persones que tenim altres professions però vivim molt intensament el món del cant… i és un repte molt gros per tothom. Si penso en un any i mig on era i on sóc ara, han passat moltes coses. És el que diu en Xavier, aquest projecte és molt gran, ens hi veiem tots a dintre, i és un repte on ens hi acabem trobant tots com anelles de la cadena: “La cadena és tan forta com l’anell més fluix”, i és cap on mirem d’anar. És una oportunitat enorme i val la pena aprofitar-la.

DC: Per acabar… si haguéssim de resumir Il Convito en una frase…

M.B: Una de les últimes frases de l’òpera diu: El meu pobre cervell acaba de perdre el nord. Doncs vindria a ser això.

Etiquetes: