Nous espais i noves produccions

Sota aquest títol la secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès ha reunit realitats força diferents de l’àmbit de les arts visuals que tenen com a denominador comú l’haver marcat camins virtuosos per al futur del sector.

La Panera de Lleida, la fàbrica de creació La Escocesa, el centre Lo Pati d’Amposta i la galeria Nogueras Blanchard han protagonitzat un debat especialment enriquidor ja que incloïa espais que s’ocupen des de la producció fins a l’exposició, la divulgació i la compravenda d’art. Què comparteixen aquests centres? Segons el ponent de la secció d’Arts Visuals, Lluís Utrilla, l’haver creat models de bones pràctiques en l’art contemporani, com ara apostes creatives arriscades, arrelament a les dinàmiques del territori o actuacions en contratendència respecte a certes rutines del món artístic.

Abans d’encetar el debat, els responsables d’aquests centres n’han perfilat les característiques.

Kike Bela, director de la Escocesa, ha remarcat l’especificitat d’aquesta fàbrica de creació que neix d’un col·lectiu d’artistes que gestionava l’espai i que, encara avui, té un paper actiu en les decisions. Paral·lelament als canvis del barri del Poble Nou i a la declaració com a patrimoni de l’antiga fàbrica que ocupa, aquest grup ha vist la necessitat d’una gestió professional que, des de 2012, s’ha aconseguit gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest espai està enfocat a la creació i la producció, amb 25 artistes en residència i una oferta de serveis per a creadors.

L’Àlex Nogueras, codirector de la galeria Nogueras Blanchard, entre les més valorades per les propostes innovadores i el recolzament a joves artistes, ha explicat la recent deslocalització de l’espai des del Raval a l’Hospitalet. Més que seguir l’actual tendència de fugida dels lloguers exorbitants de les zones cèntriques, el canvi s’ha degut a l’escassa acollida en el Raval, on la presència d’Arts Santa Mònica, de la Massana i de la Facultat d’Història de l’Art no ha acabat generant el diàleg esperat. L’acabament del contracte de lloguer de l’anterior seu del carrer d’en Xuclà va estimular un replantejament de la funció de la galeria dins del panorama barceloní per tal que l’esforç dedicat a les exposicions i la comunicació correspongués a una presència de visitants i a un impacte significatiu.

La nova ubicació a L’Hospitalet, a més de la presència d’un proper taller d’artistes i una altra galeria, els ha ofert un contacte directe amb el barri i cada dia tenen nens dibuixant a la galeria. Valoren molt la interacció amb el context i els afalaga l’haver estat recentment consultats per les institucions per decidir l’estratègia de barri. Nogueras subratlla també que el nou espai s’ha concebut com un ambient acollidor amb cuina i una sala de lectura amb 2000 volums que conviden a detenir-s’hi més.

Glòria Picazo, fins al juny passat directora de La Panera de Lleida, explica com encara la criden per explicar el “model Panera”, implantat en un moment en què la Generalitat dissenyava un pla de centres d’art en el territori, una implicació que ha estat determinant si bé l’edifici i la meitat dels recursos són municipals. Recorda que el centre no ha nascut d’un sector artístic actiu que reclamés un espai, sinó d’una voluntat política. La Panera ha volgut respondre a l’aposta de les institucions creant un centre proper a la ciutat gràcies a tres línies d’acció: els programes educatius que els han donat l’accés a les escoles –professorat i alumnes– i, de retruc, a les famílies; el treball conjunt amb entitats locals de diferent tipus que convertissin La Panera en un recurs comunitari més enllà d’una activitat expositiva; la col·laboració amb artistes del territori per generar projectes comuns.

Vicent Fibla subratlla que si ja La Panera pateix de ser percebut com a perifèric, això passa encara més a l’espai que dirigeix, Lo Pati d’Amposta. El centre té com a horitzó primer d’actuació les quatre comarques de les Terres de l’Ebre, però ha patit el conflicte entorn a la capitalitat d’Amposta, elegida tot i no ser la ciutat més rellevant del territori, però si la més cèntrica. La vocació de servei més enllà d’Amposta es visualitza en el finançament que, com en el cas de la Panera, va ser inicialment d’un 50% per la Generalitat, tot i que recentment ha minvat. No obstant els recursos sempre més ajustats, aconsegueixen augmentant activitats gràcies a la col·laboració amb altres entitats i creant un teixit d’actors.

Ja entrant en el debat, Lluís Utrilla demana si es pot parlar realment d’un impacte de La Panera en la ciutat de Lleida. Glòria Picazo convida a lluitar contra tòpics consolidats i respon amb xifres: els 16.000 visitants anuals de La Panera són gent de la ciutat, veritables usuaris i no visitants que han comprat un articket i d’aquí s’ha consolidat l’arrelament al territori. Fibla remarca que un avantatge enorme de centres com La Panera o Lo Pati és tenir un espai propi i un equip format per personal fix de l’Ajuntament, factors que donen estabilitat al projecte i permeten una planificació. En contra del que es sol dir, són tipologies de centres que tenen un públic i ofereixen un servei diari. Els espais d’art que s’han tancat últimament no han pas tancat per falta de públic sinó per voluntat política, remarca Fibla.

La dificultat de la política a l’hora de valorar la utilitat dels espais d’art també és complexa en el cas de les fàbriques de creació. Kike Bela explica que La Escocesa, centrada no en l’exhibició sinó en la producció, i que, doncs, no té la funció d’obrir portes, s’ha de jutjar fugint del nombre de visitants.

Més enllà del suport polític, que és imprescindible, Lluís Utrilla remarca la importància en cadascun dels projectes d’uns responsables que hi creguin profundament. Queda palès en el cas d’una galeria com la Nogueras Blanchard, caracteritzada per una línia trencadora i que sens dubte no es pot definir com a comercial.

Àlex Nogueras no es queixa i reivindica que la manera de trobar col·leccionistes és donar atenció personalitzada i conèixer gustos i interessos dels mateixos clients. El nou espai, amb la dinàmica relaxada a què convida, vol justament que el col·leccionista es quedi a la galeria durant una bona estona, faci preguntes aprofundides i així arribi a comprendre i estimar l’univers d’un creador. Actualment la Noguera Blanchard vol guanyar-se el col·leccionisme de Barcelona, que és el que els ha faltat, i, en aquest sentit, el canvi d’ubicació els ha ajudat perquè els clients han valorat positivament la valentia del projecte.

A banda del comprador privat, el que realment falta al país, segons Glòria Picazo, és l’adquisició pública en un moment en què el director del MNAC confessa que no té un sol euro per comprar artistes catalans. Aquestes pràctiques públiques són les que fomenten que també els particulars comprin. L’altre avantatge evident d’aquest sistema, puntualitza Nogueras, és que, en canvi de donar una subvenció a fons perdut, es crearia un patrimoni de tots i que perdura.

Al torn de preguntes, interrogat sobre els criteris amb els quals les administracions valoren les fàbriques de creació, Kike Bela explica que les institucions implicades tenen una mirada diferent: ambdues són poc intervencionistes, però la Generalitat ho és lleugerament més. Amb l’Ajuntament de Barcelona fa un parell d’anys han creat un document amb indicadors de valoració com ara galeries que s’interessin per les obres dels artistes residents i les comprin, beques rebudes, intercanvis internacionals. Lamenta que no s’hagi pogut eliminar del tot la voluntat institucional d’un curador que marqui una línia expositiva, fet que contrastaria amb la natura d’un centre com La Escocesa, nascut a partir dels mateixos artistes. En canvi, un aspecte que es treballa per implementar és la connexió amb la societat. Bela avança la primícia d’un possible projecte per exposar temporalment les peces dels residents en les cases d’un barri, generant un notable impacte directe.

Quan se li demana perquè les galeries són molt prudents a l’hora d’acceptar nous artistes, Àlex Noguera remarca l’esforç de producció, difusió, transport, embalatge i muntatge i el corresponent compromís econòmic que representa cada artista. Per això la tria, a més d’adherir-se a un estil personal, té un condicionant econòmic important. Glòria Picazo afegeix que galeries com la Noguera Blanchard fan un treball de seguiment profund de l’artista i es comprometen amb la seva trajectòria més enllà de la galeria per tal que, per exemple, obtingui projectes públics, una tasca meritòria que els distingeix d’altres col·legues.

En aquest procés de visibilització del treball creatiu, segons Nogueras, l’artista hi ha de contribuir. Avui dia al costat de l’artista que viu de les peces comprades coexisteix un altre model que s’esforça directament per trobar el seu públic i teixir relacions que li generin projectes i exposicions.

La xerrada es tanca amb una consideració compartida per tots els conferenciants sobre la necessitat de crear un fons d’art contemporani català promogut amb finançament públic, idea ja present en el pla integral de les arts visuals promogut per la Generalitat. Aquest pla reuneix representants del sectors (centres d’art públics i privats, grans i petits, l’ACCA, l’AAVC, les associacions de galeries, etc.) per crear un document de recomanacions d’actuació per a les institucions. Tot i que no es tracta d’un llibre blanc no vinculant, anteriors edicions han demostrat generar efectes positius, com ara la gradual afirmació d’honoraris obligatoris per als artistes que treballin en un centre expositiu públic.