Nit i dia. Un final estranyament feliç

18.07.2017

Desprenent complicitat romàntica per tots els porus de la pell, el Víctor i la Sara comparteixen els últims instants de la segona temporada de Nit i dia abans de sentenciar: “Feina feta”. La mirada que els uneix és tan plena de satisfacció que quasi ens podríem oblidar que els separa el vidre de seguretat del Centre Penitenciari Brians II, dins del qual, si no m’he perdut alguna cosa, en Víctor haurà de passar molt de temps. Però el pes de la justícia institucional sembla absolutament incapaç de contrarestar la lleugeresa d’esperit que els ha donat la justícia primitiva: els llops són morts, tenim un final feliç.

Clara Segura és Sara Grau, a “Nit i dia”

En Martí Miró ho havia deixat ben clar: “Els homes com jo, no anem a la presó”. Però és que la garjola mai hauria estat suficient: construït com un monstre sense escrúpols, l’únic càstig a l’altura de la maldat que hem vist al llarg de tants episodis era la mort a mans del pare del Kevin Álvarez. Per això l’escena en què el seu equip d’advocats desgranava les martingales legals que farien servir per exculpar-lo va marcar el punt de no retorn, la seva sentència de mort. Eliminades les possibilitats d’una solució constitucional, la ràbia moral que en Víctor ha anat acumulant havia de trobar sortida o la frustració dels espectadors hauria estat majúscula.

Seguiré parlant d’això perquè en l’assassinat del Martí Miró hi ha la declaració de principis de Nit i Dia, una història que tant com s’ha atrevit a recordar-nos que el mal és real i profund, no ha volgut anar més enllà i s’ha vist obligada a fer triomfar el bé que, segons la sèrie, depèn més de la voluntat i el caràcter dels individus que del sistema. És una posició eminentment clàssica: mentre quedin Sares i Víctors, la justícia, encara que sagnant, és possible. Perquè quan el Víctor prem el gallet de la pistola per al bestiar, els bons acaben de guanyar. Les imatges són tan explícites i el plor de la Joana és tan sincer (Lluïsa Mallol s’ha coronat amb aquest personatge) que el gaudi de l’espectador queda parcialment estroncat, però el moment està dissenyat per satisfer l’ideal de justícia de barra de bar: un pare matant el violador del seu fill que, a sobre, és polític corrupte. Imaginar i verbalitzar escenaris semblants –si fos el meu fill… / si em deixessin sol amb tal polític…– és un lloc ben comú, sobretot després de veure segons quines notícies, i la mort del Martí Miró ens perment fer realitat televisiva una fantasia fortament arrelada en l’imaginari col·lectiu.

Les fantasies ens produeixen plaer perquè ens permeten imaginar que travessem la frontera d’allò que està permès sense pagar-ne les conseqüències, i als estats de dret hi ha moltes coses prohibides. Freud va deixar-nos clar que la civilització només s’aconsegueix a canvi de cert malestar. La justícia és un cas paradigmàtic: cedir el monopoli de la violència a les institucions ens obliga a renunciar per sempre més a la satisfacció primitiva de la venjança, que queda relegada a la fantasia i a la ficció. Aquesta temporada Nit i dia ha explorat sense complexos les clavegueres d’aquesta civilització, una teranyina burocràtica en què el sentit humà del bé i del mal es poden perdre per complet. I en aquest marc, la mort del Martí Miró té una doble lectura: d’una banda, com a crítica a una estructura malalta que hauria permès que un individu així se’n surti, de l’altra, com a consol per als espectadors perquè la reparació que no permet el sistema arriba de la mà dels nostres (anti)herois. Però si ens fixem en la realitat, acostumen a guanyar els herois o el sistema?

El desenllaç de la Sara tocava menys de prop a les trames principals de la segona temporada. L’aparició psicogènica d’en Lluís Forés i el Marc Ramos a l’hora de la veritat encara reforça més aquesta sensació de distància: la doctora Grau ha viscut el seu periple a la perifèria dels esdeveniments centrals i, mentre els nous personatges tocaven l’univers de la política i afegien noves capes de lectura, els conflictes de la forense han quedat circumscrits en el terreny de la psicologia personal, igual que a la primera temporada. Hem trobat a faltar més Sara.

La crònica de l’enfrontament amb el padrastre i la fugida del soterrani va ser intensa, visceral i benvinguda: lluny de ser gratuït, l’elevat grau de sang i fetge encaixava amb les circumstàncies i transformava en un bon clímax cinematogràfic la necessitat de la Sara de desfer-se d’una part d’ella mateixa per seguir endavant. Fins i tot el gore pot ser poètic i, per si no ens havia quedat clara la metàfora, ja ens ho va explicar la veu en off durant la visita a Brians II. No obstant això, ara i aquí cal iniciar una petició a change.org contra les morts per fractura cervical a causa de caiguda desafortunada. Aquest infame recurs és trampós i gandul, i va desmerèixer inexplicablement la lluita final entre la nostra estimada protagonista i el monstre.

La resta de caps per lligar es van tancar amb diferents graus d’elegància. En el pitjor lloc, queda la confessió de l’alcalde de Sant Feliu que serveix a la jutge Comas per detenir a en Martí Miró: el penediment de l’edil ni havia estat ben anticipat ni és fruit de la pressió dels Intocables, de manera que té un regust d’arbitrari. El futur de la Carmen i el Damià va resoldre’s amb un penediment mutu, realista i equilibrat “Sabíem el que fèiem i ens en vam aprofitar. Encara que col·laborem amb la justícia també ens acusaran”. L’Aitor ja havia fet tot el que li tocava i deixa oberta la porta a la tercera temporada per si se’l necessita. Finalment, es mantenen els dubtes sobre el llegat d’en Benet Muntada, els llibres del qual, amb informació crucial que podria servir per rebaixar la pena del Víctor, queden surant en uns llimbs d’incertesa que s’esclariran l’any que ve. O no, perquè, ara com ara, TV3 encara no ha encarregat la tercera temporada als seus creadors, que tenen les idees i la voluntat de tirar-la endavant però que, fins que la CCCMA no comparegui, no saben si es farà realitat.

La segona temporada de Nit i dia ha arriscat més que la primera: en comptes de conformar-se a repetir l’esquema amb un nou psicòpata i prou, Lluís Arcarazo i Jordi Galceran han volgut seguir la pista del mal fins a la política. Aquestes capes han fet la sèrie més complexa, però han reduït el protagonisme del personatge de Clara Segura deixant un espai buit que ningú ha ocupat amb la mateixa solvència. El gran Josep Maria Pou ens ha regalat un malvat memorable que ja forma part del patrimoni televisiu català, però el tàndem amb Ramon Fontserè ha quedat estranyament repartit: mentre que Benet Muntada era el centre d’atenció i gaudia de més i millors seqüències per guanyar-se el públic, el dolent més dolent de tots no ha tingut escenes on lluir-se, igual que ha passat amb el Dr. Grau. En general, la història ha estat farcida de bones idees que ens han mantingut enganxats a la pantalla i ens han fet tornar cada dilluns. Em quedo amb una virtut que va més enllà dels aspectes concrets: Nit i dia ha demostrat que la Catalunya i la Barcelona que tots coneixem són escenaris fèrtils per a l’exploració serièfila del costat fosc de la naturalesa humana i que cal aprofundir en els aspectes locals en comptes de dissimular-los. Qui necessita el Bronx i la Casa Blanca, tenint la Mina i el Palau de la Generalitat?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Algunes coses del final han grinyolat, però en conjunt ha sigut una bona sèrie. Crec que els fans n’agrairíem una tercera temporada.
    I, last but not least, moltes gràcies, Burdeus, per les teves polièdriques cròniques, que han anat des dels detallets menors fins a viaranys filosòfics. Espero poder continuar llegint-te futures crítiques de futures produccions.

  2. Espero i desitjo que TV3 no encomani una tercera temporada. Aquesta sèrie és definitivament un bluf i ha quedat demostrat amb l’estil simple i fàcil amb que han resolt tots els fronts oberts, en molts casos curiosament semblant a altres, un exemple el monstre es trenca el coll, i la Sara escapa del seu captiveri amb l’estil “127 hores”

  3. L’últim capítol —per cert, sembla que el més vist de la 2a temporada— no ha ofert cap sorpresa. Tothom sabia el que estava passant i de quin mal havia de morir cadascú. Avorrit, avorrit. Fins i tot s’intuïa que el pare acabaria matant amb aquella eina percussora el polític (mal paper el dels mossos d’esquadra que deixen que se’ls coli un assassí entre la gernació!). L’escena al soterrani es podia haver estalviat. Ingènua i plena de resolució fàcil. A l’era del mòbil, hi ha situacions que es poden resoldre d’una altra manera. Antigament, aquest casos es resolien fent arribar a la casa la senyora de la neteja i… «oh! el senyor és mort!». L’escena del dit, ben detallada, de molt mal gust: al Festival de Cinema de Sitges el que és de Sitges i a la televisió el que és la televisió. Un final més propi de telenovel·la que no pas de sèrie de culte com ha volgut ser «Nit i dia». Tancat i barrat del tot, per si de cas la tercera temporada (per culpa de l’IVA que diu que ha de pagar TV3) no arriba. O perquè la nova direcció pensa que amb programets de fer riure i fer el ridícul es guanya més audiència.

  4. També et felicito a tu, Joan Burdeus, pel teu article cada setmana. Penso que hi ha bons professionals , actors, directors, realitzadors, … la fotografia m’ha agradat, el temps massa lent. Pero millor sèries d’aquí que com dius de La Mina/Palau ( per no comarcalitzar) ja anem servits.

  5. Una segona part desmesurada, que ha depassat la capacitat dels guionistes per controlar-ne el desenvolupament i ha generat un desequilibri evident entre una imaginació sense límits i els límits que imposa l’estructura formal i de durada de la sèrie. Globalment, em va semblar molt més rodona, controlada i ajustada als seus límits la primera part que aquesta segona, que, en una anàlisi parcial ens ha proporcionat també moments interpretatius, de guió i de realització excel·lents.

  6. Ja em perdonarà (o em replicarà) el mestre Burdeus si sobreinterpreto les seves paraules, però entre les línies del seu comiat de la sèrie, més enllà de la benignitat amb què desitja el plàcet de TV3 a la realització d’una tercera temporada i amb què recupera la idea del farciment “de bones idees”, em sembla percebre un desassossec o, per què no dir-ho, un enuig més important del que dóna a entendre el to general de la crònica. Des de l'”estranyament” del títol fins a la virtut “més enllà dels aspectes concrets”, passant per la història que “no ha volgut anar més enllà i s’ha vist obligada a fer triomfar el bé”, els “diferents graus d’elegància” amb què es van tancar els caps per lligar (hummm…), els “llims d’incertesa” o l'”espai buit” de la protagonista principal “que ningú ha ocupat amb la mateixa solvència”, una colla d’indicis em fan pensar que és quan esclata contra la fractura cervical del Dr. Grau que es desferma el veritable sentiment reprimit del nostre estimat ressenyador: “Aquest infame recurs és trampós i gandul”. Jo encara diria més: gandul i trampós.

    És molt lleig autocitar-se, però la setmana passada ja vam dir que les coses estaven complicades. Tot i així, covàvem l’esperança d’un últim episodi amb un rècord de caramboles acrobàtiques que tanqués la temporada amb tots els caps i peus lligats i ben lligats. La sortida d’Alcarazo i Galceran ha tornat a desbordar totes les expectatives. Seguint amb el símil del billar (ara en la modalitat americana), han optat per embocar directament la bola negra i tancar la partida deixant el tapet sembrat de boles. Final de partida, “Feina feta”. D’això al meu poble en diuen “fer un sinpa”. Un “sinpa” com una casa de pagès.

    Camarades serièfils, per solidaritat amb la companya Nausica, que esperava frisosa la revelació dels orígens de la parella Muntada-Miró; per solidaritat amb els maltractats cossos dels Mossos, que no n’ensopeguen ni una; per solidaritat amb els Intocables de la jutgessa Comas, condemnats a fer un trist paper d’estrassa —clar que fa sempre cara de mala llet, la inspectora Silva, i de reflux estomacal, l’inspector Guillén: si quan no és la sopa de la Carme Sansa és la pistola del bestiar, caram…—; per solidaritat amb el malaguanyat Starsky, que temem que acabi fent la mateixa fila que els seus companys Intocables; per solidaritat fins i tot amb el Dr. Grau, que mereixia una mort més a l’altura de la seva maldat, amb bales de plata i no pas una vulgar coça; per solidaritat amb tots ells, fem sentir per damunt del repic de culleretes, ben fort i clar: “Sin-pa, sin-pa, sin-pa, sin-pa”!

  7. Per mi, el millor del darrer capítol: La llarga seqüència d’autoflagelació de Sara plena de símbols- t’has d’extirpar quelcom per renéixer-.
    El careig entre jutges-polítics. El cinisme dels advocats.
    Les armes insòlites amb que maten els dolents i que els bons incorporen.
    I la mirada final entre Sara i el pare de Kevin – ens hem mutilat en la lluita però ens hem alliberat de les pors-. Aquests dos funcionen molt bé.
    I els secundaris i secundàries de primera, sempre, com a grans protagonistes que han estat en altre ocasions..

  8. Un cop acabada la segona temporada la sensació que em queda es una mica de decepció. Que es faci una sèrie en català i amés s’intenti que sigui de bona qualitat s’ha de valorar molt positivament. El “casting” ha estat excel.lent encara que les actuacions han estat irregulars, notant-se una mica d’excés en alguns. Molt bones interpretacions dels personatges d’en M.Miró, de la seva dona (excle.lent), del boxejador i, com sempre, d’en Derqui. Notable (no excel.lent) aquesta temporada la Sara, víctima d’un guió molt irregular. Notables també, com sempre, en Josep M. Pou i en Pep Cruz, solvents en mig d’un guió estrafolari. Caricaturesca l’actuació de l’equip d’investigació de la jutjessa Comas (amb menció especial per a la policía hiperventilada; potser no cal sobreactuar tant). Bé (no gaire convincent) la Carme i fluixot i amb tó enfigassat el Pintor. M’han agradat els secundaris; tots han estat creibles. Terrible el paper que li han fet fer a en Aitor, de més a (molt) menys i acabant en una actuació infantil i no lògica (fins a arribar a desitjar que marxés d’una vegada a Bilbao, a puguer ser amb accident inclós que ens lliurés d’ell d’una vegada) En la meva opinió, ha hagut mancances/imaginacions/excessos en la direcció/realització que es podíen haver evitat: No calía, en els primers capítols, que tot fos tan fosc; es antinatural; ningú es relaciona dia i nit en aquella foscor tan estranya. En lloc de crear “clímax” feia pensar: “Qué c.llons es això?; encara no ha arribat l’electricitat a Bcn?”; No calía l’esquitxada de sang quan descuarteren el cadaver del G,Civil; ja estava mort i el cor no bombeja sang quan un es mort; no calía l’aparició angelical davidlynchniana de la nena quan mor el jugador d’escacs, etc. El més fluix de tot, el guió: no només l’excés de la mort per cop de cap fatal de l’ultim capítol, també l’aparició del boxejador a la porta del restaurant on sopaven en M.Miró i esposa: Com podía saber el boxejador que no es quedaríen a casa i sortirien a sopar?, com podía saber que aniríen a Bcn i no a St. Carles de la Ràpita, Palamós o Mollet del Vallès?. Com podía saber que aniríen , precisament, a aquell restaurant i esperar-los allà? Com podía saber si anirien a detindre en M.Miró i quan, per ser-hi allà?.(Calía el paper d’estrassa que els fan fer als Mossos?) Mancances bàsiques de guió que fan que sigui poc creible. En una història el tot es que les coses pasin per algún motiu justificat, no per art de màgia; no s’hi val enredar la gent quan la sèrie va, pretesament, de joc intel.lectual. Esperem que en la tercera els guionistes estiguin més fins. Salut!

    • Bé. Anàlisi treballada.
      Aprofito per comentar en negatiu la interpretació de Fontserè: joglareja massa, com captiu pels seus antecedents en el corpus anti-Pujol.
      Ja se li va detectar en la magnÍfica “Tres dies amb la família”.
      La seva “salutació al públic” en sortir detingut de ca seva (és un responsable polític del partit governant !) no és gens creïble.
      A qui més pot representar, de lluny, és al tàndem Alavedra-Prenafeta, i….No.

  9. Gràcies pels comentaris puntuals, Burdeus.
    Un plaer disposar-ne cada setmana.
    Pel que fa a la sèrie, sóc incapaç de posar-m’hi, en parlaria massa, i això, encara avui, s’ha de fer en una tertúlia distesa i cara a cara.
    L’he vista sempre, al moment de l’emissió, i només un dia per internet.
    El regust final és de mal de ventre intens, de mala digestió, d’excés de plantejaments extrems, de llunyania entre el possible i l’impossible a la nostra societat (no a la nòrdica o a l’estatunidenca).
    I, esclar, una felicitació global als qui l’han feta possible, malgrat tot.