Missió impossible: noquejar el referèndum

10.07.2017

Quan el Govern de Catalunya, d’acord amb una majoria absoluta del Parlament que dona suport al referèndum, va anunciar-ne la data i la pregunta, el Govern de l’Estat, els partits i els mitjans unionistes i els comuns van qualificar-ho d’una simple escenificació i que no tindria cap conseqüència.

Pep Guardiola a Montjuïc

A partir d’aquest moment, però, ha passat tot el contrari: Guardiola, sota les quatre columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, ho anuncia al món, 500 alcaldes es comprometen a cedir espais per a la consulta i el front unionista comença a fer els primers passos: el PP fa una campanya de la “gent valenta” contra un referèndum que “no es farà mai”; a Ciutadans parlen del “neverèndum” com si fos un regne llunyà de Joc de trons i on els sobiranistes serien una mena de “caminants blancs” que anem exterminant els catalans honrats per ressuscitar-los a la pèrfida causa sobiranista. Mentrestant, el PSC intenta apagar tots els focs que té en el centenar d’alcaldies on governa, però, per exemple, ja han anunciat que no estan disposats a sortir del govern de Barcelona o de Girona per la qüestió de cedir espais per a la votació de l’1 d’octubre. Amb relació als dirigents comuns –tan alternatius en l’àmbit mundial i partidaris del dret a l’autodeterminació del Sàhara occidental– només saben fer uns estilitzats jocs de cames que no porten enlloc. Els seus votants, però, segons l’última enquesta publicada per La Vanguardia el 2 de juliol, expressen que un 69,5% aniran a votar en “un referèndum unilateral”. Aquest esperit participatiu és molt positiu per a la democràcia. També és molt significatiu que un 26% dels enquestats votants del Partit Popular de Catalunya, un 38% dels votants del PSC i un 9% dels de Ciutadans manifestin que aniran a votar –literalment– “en un referèndum unilateral”.

El govern de l’Estat i els tribunals amenacen, a tort i a dret, polítics i funcionaris, però, per ara, només han aconseguit inhabilitar efectivament, cosa que no és poc, Francesc Homs pel 9-N. Evidentment que els ganxos selectius arribaran per la dreta i per l’esquerra, però en el combat –com va dir el mític Rocky Balboa: “no importa com de fort piquis, sinó la força que tinguis quan et piquen”, “recorda d’on has vingut i el que t’ha costat arribar fins aquí” i, en definitiva, que “només els que corren el risc d’avançar, poden saber on poden arribar”.

Malgrat els molts cops baixos que ens venten i alguns cops a cegues que donem, els catalans sempre hem sabut fer d’espàrrings amb una gran resiliència històrica. Així, ara Catalunya apareix dia sí dia també a la premsa internacional i, fins i tot, Deep Purple el dia 1 de juliol d’aquest any va sorprendre el públic del Rock Fest a Can Zam de Santa Coloma de Gramanet tocant els primers acords dels Segadors abans de la coneguda cançó “Perfect strangers”. Els catalans no sabem com acabarà tot plegat, però aquesta victòria ja no ens la treu ningú. Amb això ja podem començar a estar satisfets.

Coincidint amb aquesta efervescència política, a final de juny ha aparegut l’enèsim manifest en contra del procés sobiranista que en aquest combat de boxa vol noquejar el referèndum en el primer assalt. En aquesta ocasió, però, hi ha alguns aspectes que cal analitzar amb molt de detall. En primer lloc, reconeixen la votació de l’1 d’octubre, ja que demanen “la suspensió de la convocatòria de referèndum”. En segon lloc, argumenten el motiu pel qual en demanen la suspensió: “atès que no es compleixen els requisits imprescindibles perquè sigui democràticament homologable” i “no es fonamenta ni en l’Estatut, ni en la Constitució, ni en el dret internacional”. Ara bé, l’argumentació més sorprenent és la que diu que aquesta votació democràtica que proposa la majoria absoluta del Parlament de Catalunya “atempta a l’essència mateixa de la pervivència de l’estat de dret”.

En tot el document, sembla que els signants manifestin una suposada superioritat moral i que calgui escoltar-los amb més atenció ja que són “grans personalitats”. És així com ho ha interpretat una determinada opinió publicada: per exemple Manel Manchón, a Economía Digital (30/06/2017) diu que “La sociedad civil cerca a Puigdemont para que anule el referéndum”.

Així també ho interpreta la premsa –diguem-ne unionista– que lloa la pretesa superioritat dels signants com a personalitats il·lustres que volen que els catalans anem pel bon camí: “Un manifiesto reclama la suspensión del referéndum. Un centenar de personalidades apela a la «dignidad democrática»” (La Vanguardia (30/06/2017), “Un centenar de personalitats catalanes demanen al Govern català que suspengui el referèndum” (El Periódico, 29/06/2017), “Un centenar de personalidades pide a Puigdemont que suspenda la consulta” (El País, 29/06/2017), “100 personalidades catalanas piden «por dignidad democrática» suspender el referéndum” (El Mundo, 29/07/2017), “Cien catalanes ilustres piden detener el referéndum” (Diari d’Andorra, 30/06/2017), “un centenar de personalidades piden detener el referèndum «por dignidad democrática»” (E-noticias, 29/06/2017). “(…) parte de la flor y nata de la sociedad civil y connotados catalanistas” (Libertad digital, 30/06/2017).

Després de llegir el manifest he tingut la sensació que els signants aplicaven un dels principals consells que Dale Carnegie –el pare de la retòrica moderna– donava per aconseguir amics i influir en les persones: “aconsegueixi que els altres pensin com vostè”. De tota manera, però, com que en aquesta ocasió els titulars han insistint tant en les personalitats que el signaven i no tant en el contingut paga la pena que ens fixem més detalladament en aquests ciutadans catalans suposadament representatius de la societat civil.

Josep Antoni Duran i Lleida

 

Molt curiosament el centenar de personalitats estan encapçalades per tres pesos pesants, com l’exdirigent d’Unió, Josep A. Duran i Lleida (que vergonyosament ha enterrat l’històric partit d’Unió Democràtica de Catalunya pels deutes que ell mateix havia generat); l’exsecretari del PSC, Pere Navarro (que va aconseguir els pitjors resultats del PSC a Catalunya en la seva història), o l’exalcalde de Barcelona, Jordi Hereu (que va aconseguir que el PSC perdés –i mira que era difícil– l’alcaldia de Barcelona).

També és molt curiós que dels 105 signants, hi ha una trentena de pesos lleugers que signen només com a professionals del dret: 30 advocats, 1 advocada, 2 juristes i 3 docents de dret. Per tant, hi ha un excés de testosterona jurídica. A Catalunya hi ha molts advocats i picaplets, però que més d’un 30% signin com a advocats –i entre els signants, n’hi ha molts més– no em sembla gaire representatiu dels catalans.

Entre els pesos ploma, el més sorprenent de tot és que hi ha una nodrida nòmina d’excàrrecs de diversos partits i institucions (responsables del PSC, Unió i CDC) que ara estan molt preocupats pel nostre futur polític, una exdirectora de TVE a Catalunya, un expresident de Societat Civil Catalana, un expresident del CAC, exdiputats a Corts, exdiputats del Parlament de Catalunya, un exeuroparlamentari (el Sr. Carles Gasòliba), una exsenadora, un exportaveu de CiU, un exconseller de Treball, un ex-director general d’ESADE, un exconseller d’Agricultura, un expresident i un exdirector dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, un exvicepresident del Tribunal Constitucional d’Espanya, un exdirector de Catalunya Ràdio, un exconseller d’Ensenyament, un exdirector del Liceu, un excap de l’oficina de l’expresident Montilla… Em sembla que –sense cap ànim de polèmica– el podríem titular com el “Manifest dels ex”.

També hi ha en tota aquesta llista, pesos gall que, amb la seva signatura, han fet servir el “nom de l’Església en va” per suposadament donar més valor al seu testimoni. En refereixo concretament a Jordi Roglá de Lew, que signa com a “expresident de Càritas”. Certament, va ser el president de Càritas de Barcelona durant 10 anys (2004-2014), però des del 27 de juny de 2013 és vocal del consell d’Administració de CaixaBank. Com és que no signa amb la seva ocupació actual?

També sorprèn el cas d’un altre advocat, Eduard Vendrell, que només signa com a president de Justícia i Pau. Actualment és president de la delegació de Justícia i Pau de Barcelona, però utilitza el seu càrrec per firmar un document que està en clara contradicció amb el manifest oficial que Justícia i Pau va fer sobre el procés polític de Catalunya amb motiu de les eleccions del 25-N del 2012, en què es manifestava pel dret a l’autodeterminació de Catalunya (26/11/2012). Què en diuen, doncs, els 521 socis de JiP de Barcelona d’aquesta contradicció flagrant o –com a mínim– de dubtosa coherència civicoinstitucional?: “És per això que Catalunya gaudeix dels drets que corresponen als pobles i nacions, en particular del dret a la seva lliure determinació, reconegut pels tractats internacionals de drets humans. En aquest sentit, l’existència de Catalunya com a nació i els seus drets són anteriors a la formació de l’Estat i no deriven de la Constitució de 1978, sinó que aquesta els ha de reconèixer i respectar (…). Volem fer una crida als responsables de les institucions i dels partits polítics de Catalunya i de la resta de l’Estat per tal que, un cop celebrades les eleccions, assumeixin la responsabilitat de donar una resposta adequada a les aspiracions que emanin de la voluntat del nou parlament.”

També es remarcable el cas de Josep Maria Carbonell Abelló, que firma com a expresident del Consell Audiovisual de Catalunya i com a degà de la Facultat de Comunicació de la Universitat Blanquerna. Segons Libertad Digital (30/06/2017), la “iniciativa del decano ha causado estupor [en el departament de la Facultat de comunicació de la Universitat Blanquerna], cuyos profesores son vehementes defensores del proceso separatista y disponen de puestos de dirección y tribunas en La VanguardiaEl Periódico y los medios públicos de la Generalidad.”

Josep Maria Carbonell Abelló | Foto Viquipèdia

Carbonell no explica que en el seu càrrec de president del CAC (2005-2009) rebia un sou de 130.000 euros anuals, superior al del president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Tampoc cita la infinitat de càrrecs institucionals o al PSC que ha tingut o encara menys que, durant 8 anys, va ser membre del Consell d’Administració de Caixa de Catalunya (1992-2000). Ara no queda gens bé parlar de la gestió històrica que els socialistes van fer a Caixa Catalunya i que va culminar (amb la nefasta presidència de Narcís Serra i amb la direcció d’Adolf Tudó i Rovira) amb un rescat bancari de 12.676 milions d’euros irrecuperables i, per tant, que hem hagut de pagar tots els ciutadans amb els nostres impostos i amb la retallada dels nostres serveis.

Josep Maria Carbonell, diputat al Parlament de Catalunya de 1995 a 2003, abona la tesi que circula en cercles socialistes oficials que molts exdirigents del PSC s’han fet independentistes quan han perdut els càrrecs: “Carbonell se definió como un federalista, lo que ha sido toda su vida. Y lo que no entiende y critica es la actitud de algunos ex dirigentes del PSC que tras estar varias décadas defendiendo esa postura y viviendo del momio se pasan al independentismo en el momento en el que han sido apartados del poder (La Lamentable, 6/05/2014). També expressa la gran incertesa sobre Catalunya, sense fer cap mena d’autocrítica sobre l’actuació del PSC-PSOE en aquest debat: “En los dos últimos años se ha visto que una parte importante de la población, cercana al 50 por ciento, quiere una ruptura con España y abrir el proceso hacia la independencia (…). Yo procedo de un catalanismo federalista, es decir de una concepción de España plurinacional y pluricultural, que fue mayoritaria y hoy no lo es y se siente apretada entre la recentralización y el independentismo. Yo, honestamente, no veo que tengamos margen para añadir una década más a los cuatro años que llevamos ya, en tensiones de la dimensión actual”. (Converses al Foro Gogoa de Pamplona, publicat a Alanar, 2015).

En el manifest també hi ha diversos pesos supermosca, mosca i minimosca. N’hi ha una vintena que no expressen la seva condició professional o cívica, encara que n’hi ha de molt coneguts com, per exemple, tres membres del consell directiu de l’Institut Agrícola de Sant Isidre de la patronal Foment del Treball: Ramon d’Abadal Lacambra, Ernest Mestres i Joan Ros Font. Finalment també hi ha dos periodistes (Daniel Arasa i l’exdirector de la Vanguàrdia, Joan Tàpia), un diplomàtic, un psicoanalista, un metge, dos patrons de la Fundació La Caixa, un publicista, el president d’una patronal, un editor, dos economistes (un dels quals Antoni Zabalza Martí, president i conseller delegat d’Ercros des del 1996, que ha tancat Ercros a Flix i ha deixat l’Ebre ple de fangs contaminants) i un filòleg i membre de la RAE, Francisco Rico. Com heu pogut apreciar en el manifest, hi ha la flor i nata de la societat civil catalana i eminents catalanistes que sol·liciten no ajornar sinó suspendre el referèndum.

La millor resposta a aquest manifest és l’article del també advocat, doctor en Dret Penal i director de Justícia i Pau de Barcelona, Eduard Ibáñez, que en un brillant article del 2017 es preguntava sobre la legitimitat democràtica i si encara és vigent la Constitució espanyola a Catalunya. Acabava l’article amb la coneguda cita de Sant Tomàs d’Aquino que diu que “La llei, només és llei (i per tant només és vinculant i digna d’obediència) quan és justa i quan deriva d’autoritat legítima. Quan no és així, la imposició coactiva de la llei equival simplement a un acte de violència.” “El que hi ha és un conflicte polític de determinació de quina és la Nació i qui és el subjecte del poder constituent a Catalunya. I aquesta qüestió només es pot resoldre políticament, sobre la base de la democràcia, no per la imposició de normes jurídiques no legitimades, que serien pura violència en lloc de dret.”

Així doncs, en el combat pel dret a decidir del catalans ens volen deixar fora del ring, volen que tirem la tovallola o l’esponja. Però s’haurà de mantenir la guàrdia per protegir-nos la cara, hi haurà molts cops baixos, ens voldran contra les cordes, ens tractaran de combatents sonats…. Ara, però, ja no podrem defugir el cos a cos. Segurament el combat pel referèndum no el guanyarem per KO, ni ens salvarà la campana. L’haurem de guanyar per punts. En definitiva, l’haurem de guanyar amb la participació i que després cadascú voti el que bonament li plagui, però que voti.