“Mestres de mestres” s’acomiada amb Cesc Gelabert

Ahir a la nit el canal 33 va presentar l’últim capítol del programa “Mestres de mestres”. En aquest cas, Albert Vinyoli entrevista el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert. Avui es presenta a la llibreria Laie (19,30h) el llibre Mestres de Mestres, publicat per Editorial Meteora. La presentació comptarà amb la presència de Vinyoli i del mestre de periodistes Lluís Foix.

Editorial Meteora ha tingut la cortesia de cedir a Núvol la prepublicació de l’entrevista que s’emet aquesta nit i de la qual en repropduïm fragments aquí.

Hi ha moltíssims mestres a la vida. La vida està plena de mestres. Com et deia, cada espectador de les meves coreografies per a mi és un mestre, algú que m’ajuda a fer bé o millor la meva feina. Però això s’ha de saber entendre perquè, si no, pot passar com està passant ara, que gairebé ja no hi ha alumnes o deixebles. Tothom ho sap tot, tothom vol ser mestre! [riem]

• el mestre de dansa

A l’escola, al batxillerat, el paper dels mestres per a mi va ser molt diluït, molt repartit, però en la dansa no va ser així. En el món de la dansa el mestre té molta importància. En el meu cas, la primera mestra que vaig tenir, la persona que em va transmetre la passió per la dansa, que em va ‘enredar’, va ser l’Anna Maleras. Va ser la primera persona que va confiar en mi, i això no té preu…

Vaig trobar l’Anna Maleras l’any 1968 o 69. Havia anat a acompanyar una amiga meva que anava a pagar un rebut a la seva escola, i la Maleras, en veure’m, com que buscava nois que estiguessin disposats a ballar, se’m va endur a un racó i em va convèncer per anar a veure una classe. Jo aleshores estudiava arquitectura i em vaig proposar combinar les dues coses fins que em vaig decantar definitivament cap a la dansa.

En dansa, el mestre, com t’he dit, és molt important, i els alumnes respecten molt el mestre. Encara ara, quan s’acaba una lliçó de dansa els alumnes aplaudeixen el mestre. En aquest sentit hi ha una atmosfera bastant iniciàtica i, per descomptat, un respecte manifest. Quan vaig començar, l’única font d’informació eren les persones. Algú que venia de fora i t’ensenyava un nou moviment. Ara això es pot trobar a Internet.

Però encara hi ha un gran desconeixement general pel que fa a la dansa. Hi ha una gran part del públic que ignora que treballem amb moviments concrets, passos, estils, creats per ballarins i ballarines que tenen un nom. En aquest sentit és com si en pintura, per exemple, gairebé ningú no hagués vist mai un Picasso. Pel que fa a la dansa, no haver vist mai Martha Graham ve a ser el mateix. El nivell de coneixement i informació sobre la dansa continua sent realment molt baix.

• els altres mestres

La Maleras, però, en aquella època ens portava mestres de fora i ens oferia molta informació. També em va fer de mestra o d’introductora la meva germana, que era quatre anys més gran que jo. Estava ficada en els ambients de Barcelona on passaven coses, on hi havia moviment, i coneixia molta gent. I vam començar a ballar, ella també ballava, vam fer coses amb en Frederic Amat… Aquí van començar a aparèixer aquests altres mestres que em feien de pont entre el que jo volia fer i el que hi havia, el que estava passant. A la meva germana i al Frederic Amat, que és un company, els considero mestres, aquests altres mestres potser no ‘oficials’, però que t’introdueixen i t’ensenyen coses que et queden. I com aquests te’n podria mencionar una colla. Després hi ha mestres més puntuals, que t’ensenyen coses concretes. Per a mi un d’aquests va ser Matt Mattox, un ballarí que surt a la pel·lícula Siete novias para siete hermanos, un ballarí de Broadway, i va ser per a mi un professor importantíssim, un mestre de jazz que vaig descobrir a Londres. En aquella època estalviàvem els pocs diners que guanyàvem per anar a Europa, ja que era l’única manera de rebre informació. La informació és molt important i en aquell temps no et quedava més remei que moure’t, viatjar, per aconseguir-ne i, amb sort, conèixer algun mestre.

Com et deia, en el mestre, hi has de veure una bona motivació. Per fora crec que el tracte ha de ser normal, de confiança com la que tens amb un amic, però interiorment l’has de respectar, si no, no aprens res. Jo he tingut grans mestres, com per exemple Merce Cunningham, a qui només he vist tres o quatre cops. Però per a mi ha estat suficient. En aquestes tres o quatre ocasions he pogut fer-li preguntes, diguem que el vaig poder interrogar. Amb això i veure’l ballar, per a mi ha estat suficient per fer de corretja, de mestre… Sigui com sigui amb el mestre sempre hi ha d’haver un respecte interior que ha de transcendir el fet de si la persona t’agrada o no. Jo tinc mestres amb els quals, personalment, no m’hi entenc. Som molt diferents de caràcter. Però et poden ensenyar moltes coses. És més important el moment de la vida en què et trobes un mestre, que com sigui la personalitat i el caràcter d’aquest mestre.

Aquesta relació amb el mestre o els mestres, és a dir, amb les persones que consideres que et poden ensenyar alguna cosa, diguem que ara es porta poc, perquè hi ha desconfiança. Estem vivint un procés gradual d’individualisme. Ara ens plantegem cada vegada més el món com un procés per satisfer els nostres desigs personals. Es busca la satisfacció de la individua-litat, i això és una idea errònia. És un error. Sols no fem res. No som gran cosa. El valor de la nostra vida depèn dels altres, del servei que fem als altres… El valor que tenim ens el donen els altres.

Ara hem arribat a l’extrem que a les escoles molts mestres fan el que els alumnes volen. La majoria de les escoles funcionen de manera que és l’alumne qui fa el seu programa, el seu projecte, i el mestre acomboia, però el temps, el tempo, el porta l’alumne. I això per a mi és un error perquè en el temps d’aprenentatge és el mestre qui ha de portar la batuta; després tu ets qui ha de fer el camí, fer-te teu el que has après, dominar-ho.

Hem passat del cop de regle al ‘fes el que tu vulguis, nen’. Hi ha d’haver un terme mig. Podem canviar la forma, però no podem canviar el respecte. El contingut no es pot canviar. Tenim moltíssima informació i creiem posseir les coses, però tenir informació no és tenir coneixement. Quan ens pensem que sabem perquè estem informats, ens enganyem. Crec que la gent no té la percepció del que realment necessita. Això, combinat amb aquesta obsessió per satisfer els desigs individuals, fa que estem entrant en una situació molt complexa.

Joan Vinyoli, Mestres de mestres. Editorial Meteora, 2012