Max Porter, el dol postmodern

26.12.2016

Max Porter pot fer broma sobre el dol perquè se’l pren molt seriosament. Quan tenia sis anys, ell i el seu germà van perdre el pare. Ara publica l’obra El dol és aquella cosa amb ales (:Rata_, 2016), on pensa, destrueix i transforma la manera com concebem la pèrdua. El mort ja és mort, i nosaltres ens mirem als ulls. Comencem.

Max Porter és editor de Portobello Books i Granta Books, i Víctor Obiols l'ha traduït al català | Foto: Ester Roig

Max Porter és editor de Portobello Books i Granta Books, i Víctor Obiols l’ha traduït al català | Foto: Ester Roig

El dol és aquella cosa amb ales és un anti-manual escrit com si fos poesia, però que en realitat també és novel·la, música rap, comentari de text i tantes coses, que no val la pena gastar una pregunta demanant a l’autor que defineixi l’obra. Per parlar del dol, Porter ha partit de la seva obsessió per l’escriptor anglès Ted Hughes i, concretament, pel personatge del corb que aquest va crear quan Sylvia Plath, la seva parella, es va suïcidar. Però anem a pams.

-Primer de tot, felicitats pels premis que has guanyat. The Sunday Times Young Writer of the Year, Dylan Thomas Prize… Te’ls esperaves?

No, en absolut. Esperava que el llibre vengués un centenar de còpies, potser que fos una d’aquelles publicacions petites que la gent recomana a persones estranyes, però mai vaig pensar que guanyaria premis. Estic molt content. Al Regne Unit hi ha un guardó titulat Books on my bag que el donen els lectors: aquest sí que em va agradar! És meravellós que als experts els agradi, però els lectors són els importants.

-El teu llibre té tres protagonistes: els fills, el pare i el corb. I barreja els tres punts de vista. Has partit d’algun personatge en concret per a conèixer i entendre els altres?

Sí. Vaig crear primer els nois, que es basen en mi i el meu germà. La intenció no era fer dos nens que conversessin, sinó un personatge que escenifiqués una relació entre germans. Aquest va ser el meu únic esforç per representar alguna cosa acurada en el llibre. Després vaig pensar en el pare. Volia que fos diferent de mi però que reflectís les meves sensacions sobre estar casat, tenir por… I el corb és el tercer personatge. Va ser el més fàcil d’escriure perquè em sortia de forma natural, era molt intens. Un cop havia estructurat l’obra, podia jugar amb els tres: apujar-los el volum, sintonitzar-los i ajustar les seves veus.

-Quina influència ha tingut Ted Hughes en tu i la teva obra?

No penso que hagi influït gaire en el meu llibre, la meva manera d’escriure és molt diferent de la de Ted Hughes; però en mi sí que ha tingut una influència enorme. Les seves obres per a infants em van inspirar. Els seus paisatges, la relació de l’home amb els animals, el xamanisme, la creença en un poder més enllà, les amistats, la potència intel·lectual de les seves reflexions sobre poesia, sobre Shakespeare, la fe, el dolor, el dol, el trauma. Tenia una ment increïble.

-La seva vida ha estat molt comentada.

Odio les biografies de Ted Hughes perquè totes elles tracten sobre sexe i dolor. I reconec que això és el que el va fer famós, però és una llàstima. On queden els poemes? Hem de llegir els poemes i oblidar-nos del poeta. A El dol és aquella cosa amb ales busco la manera de tornar a la seva escriptura. He inventat un personatge que està obsessionat en l’obra, no en l’home; és la poesia la que condueix la seva vida durant aquest moment de dolor.

-Així doncs, com has aplicat la poesia de Hughes al teu llibre?

Qüestionant-ne la matèria primera, els poemes crus. Què passa si algú s’hi s’obsessiona ara, 40 anys més tard? Canvien en alguna aspecte? Parlen amb la mateixa veu? La meva conclusió és que són completament diferents. El meu corb mai parla com Ted Hughes, mai. És una versió del 2015. És un corb amb més humor, més mundà, amb una energia metrosexual; el corb de la industria turística!, una megaestrella, una megaestrella simbòlica. Però sobretot, és un corb. El corb de Ted Hughes és moltes coses fascinants, lleig i radical. És una cosa tan antipoètica! Però mai sembla un animal de veritat. I jo volia que el meu semblés físicament un ocell: en les olors, en el vol.

 -És un corb postmodern?

Sí, exactament. Per a ell no existeixen les distincions: fusiona el corb poètic, l’ornitològic, el psicoanalític, el de la cultura pop. I a més fa de cangur. Per sobre de tot, ell ha arribat a aquella casa amb una tasca: cuidar els nens i el pare. És un professional i tot el que fa és per aconseguir que aquesta família torni a aixecar-se.

-T’has fixat en altres artistes que hagin escrit sobre el dol?

No. Hi ha grans llibres de la tradició anglesa que tracten el dol; els conec i són estàtues que volia franquejar. Volia que hi fossin presents com a tradició amb la qual es pot jugar, però sobretot m’interessava distanciar-me de la versió polida, filosòfica, clàssica del dol. Jo agafo els arquetips, els buido i els farceixo de detalls emocionals hiperrealistes. Però no hi ha noms, ni especificitat geogràfica, ni dates, ni temps, ni altres personatges. Si ho treus tot però deixes les guies, tens la possibilitat de crear la veritat. I no només la pròpia veritat, sinó la veritat del lector. I espero que si jo estic acolorint una plantilla, també ho estigui fent el lector. És a dir, que aquest pensi en la seva relació amb les seves germanes, el seu pis, el seu corb. El dol té possibilitats generadores: ens habita, es belluga, evoluciona, canvia i creix constantment. Res està tancat, tot roman obert. Aquesta és la meva resposta a l’hora de parlar sobre el dol i sobre tot: no tanquis cap porta.

-En un moment donat dius: “Hi hauria d’haver hagut homes amb / cascos parlant en una llengua nova / i dramàtica de crisi. Hi hauria d’haver / hagut nivells horribles de soroll, alguna / cosa completament estranya i exòtica en el nostre pis confortable de Londres”. Això fa pensar en les pel·lícules que veiem. L’imaginari audiovisual actual afecta la manera com concebem el dol?

Sí, i és un problema de la condició moderna. Tenim aquestes visions escèniques de seqüències cinematogràfiques, d’iconografies prefetes. Estem essent jutjats constantment i el que hem de fer és treballar més durament per analitzar i tractar els nostres propis sentiments per a trobar la veritat. Els infants no deixen de ser infants quan estan de dol, encara necessiten menjar, col·leccionar cromos, jugar: forma part de la seva dinàmica inherent. Jo volia d’alguna manera alliberar l’escriptura sobre el dol i tornar-la al món al qual pertany.

"El dol és aquella cosa amb ales" és la primera obra de Max Porter | Foto: Ester Roig

“El dol és aquella cosa amb ales” és la primera obra de Max Porter | Foto: Ester Roig

-De fet, quan parlem de dol parlem de coses tristes. Nostàlgia, pena. En canvi tu parles de coses lletges. Ocells morts, paraulotes, ossos, sang, negror, fàstic. Per què?

Per tal de resistir els estereotips. Penso que és un impuls. La tristesa només és un camí. El pare del meu llibre està trist i ho estarà per sempre més, això és així. Ahir a la nit vaig parlar sobre la industria de la felicitat a la llibreria on presentava l’obra. En el joc capitalista, tots som tractats com éssers sense ment. Ens diuen: continua treballant, comprant i follant, i estaràs bé. Doncs el corb està aquí per dir-nos que no hi ha normalitat, que la teva normalitat pot contenir també fúria, ràbia…

-Tot i que pugui semblar inadequat.

Està bé interrogar els teus sentiments i trobar-los inadequats. Tots som hipòcrites, culpables. El dol és aquella cosa amb ales és un gest contra la hipocresia. A algunes persones no els agrada el llibre perquè és dur, però tots morim, la vida és curta. Però de què serveix dir que la vida és curta si no acceptem que també és divertida? Tenim 26 lletres a l’alfabet. Són els 26 maons amb els quals establim la llengua, i en canvi, que curiós que només establim un camí per parlar del dol! Si surts del camí, malament. No! Pots vandalitzar amb el poema! Permetre que les estrofes visquin amb tu, llençar-les, fer que visquin amb la merda que tens a casa. La llengua no és una gàbia, no ho ha de ser; és una cosa meravellosa, un oceà immens on et pots perdre.

-Per com utilitzes la llengua, en algunes parts del teu llibre tenia la sensació que estava sentint música rap.

Sí! Molt bé! El corb està inspirat en rimes britàniques. És com una Open Mic Night en la que tothom s’aixeca i llegeix en veu alta. Imagina’t: de cop i volta arriba una persona que parla amb una llengua que ningú entén però que tothom nota que rima, que flueix bé. I tothom sap que allò és la veritat: no saben què és, però els parla directament al cor. Els meus personatges han de crear artesanalment un llenguatge d’afecte, de fantasmes, de recuperació, d’humor. D’alguna manera el llibre és un homenatge al muntatge d’un nou vocabulari. Els poemes sense sentit són tan importants com la bíblia. Un manual per fer una prova de comprensió en castellà hauria de ser tan important com la carta que escrius a l’àvia. Hauríem de trencar jerarquies.

-Això torna a ser postmodernisme.

Suposo. Suposo que ve del fet que jo he estat criat en l’època de la saturació i que ara la novel·la ja no és sagrada. Podem jugar amb ella. Twitter, la televisió i YouTube ens permeten trobar noves maneres de cercar l’exactitud. Algunes persones utilitzen les xarxes socials com si fossin un abocador i hi col·loquen només odi; d’altres les utilitzen amb gran refinament. Penso que el missatge principal del corb és “gaudiu de tot i utilitzeu-ho tot com a aliment per a nodrir-vos”. Suposo que això és postmodern, sí.

-Acabes alguns poemes dient “vosaltres decidiu” o “això només és veritat parcialment”. Si algú està passant un dol i busca literatura, vols dir que l’ajudaria llegir el teu llibre?

No ho vaig pensar però resulta que sí, que la gent sí que sent que el llibre pot ajudar. Un 90% de les persones que m’han escrit ho han fet dient gràcies: “Com que has estat tan no-realista, has estat molt realista”. I el 10% diuen que és fastigós i ofensiu. Em preocupa. Em preocupen les nocions de catarsi. Per exemple, Amazon tenia el meu llibre dins de l’etiqueta “Mort i desolació”, i era el número 1! Depèn de cadascú. Hi ha persones per qui aquest potser no és el millor llibre si han perdut algú estimat.

-S’entén, que a algú no li agradi la visió que el teu llibre dóna del dol.

Sí, però no és aquest el risc que corres amb l’art? Ofendre o encisar. Està bé escriure de manera sincera i genuïna. Seria horrorós, fals i perillós que jo ho hagués calculat tot. Com que el meu llibre és un anti-manual, té la possibilitat de ser usat com a manual.

-Cap al final llegim que “per primer cop el corb ja no sembla que estigui constantment disposat a la violència”. En aquesta obra qui evoluciona, el corb o l’home?

Tots. Per mi era important que el corb també aprengués coses. Pensava que seria avorrit que fos la veu de l’experiència i senzillament prediqués. Volia que ell també gaudís dels infants. En una part diu que li encanta mirar-los, com si fos un documental sobre natura. També necessita cridar, barallar-se, implicar-se amb els nois, i només més tard diu: el que a vosaltres us semblava un gran corb que us escridassava amb un llenguatge terrible, resulta que era un animal que us ensenyava coses fosques per mantenir el vostre camí allunyat de la foscor.

-Els infants seran adults marcats per un corb.

Tot tracta d’un moviment orgànic que ens remet a nosaltres mateixos. És una acceptació de les experiències que tenim com a infants i que formaran part del nostre vocabulari com a adults. És el joc de la vida, el joc de la narrativa. El Cervantes que llegeixes el 2016 pot tenir la mateixa frase de fa quatre-cents anys, però ara està farcit de Facebook, de la Guerra Civil Espanyola i del Barça. El text sempre està ple del que li arriba. I per a mi això és gloriós, m’encanta. El que volia que acceptessin els nois és que en alguns moments haurien d’odiar el corb i en d’altres, estimar-lo. I això és el que fa que el corb sigui gran. El que els nens mai faran és engabiar el corb en un conjunt delimitat de sentits: “La meva mare va morir, el meu pare va embogir”. I ja està? Això és massa simplista!

-Precisament parlant dels nens, sembla que per a ells és més important conèixer el pare que es queda sol que no pas la mare que ha marxat.

Sí, perquè descobreixen que aquesta és la millor manera de conèixer-la a ella. Veuen que en els seus esforços de ser amables amb el pare, o d’enriure-se’n, s’estan acostant a la mare. Això és una intuïció que els surt de dins i aquesta és la seva maduresa emocional. Per afavorir als nens, el personatge de la mare l’havia de crear des de l’absència. Primer vaig intentar descriure-la i no va funcionar. Aleshores vaig donar més marge als nois per endevinar i pensar. Ho vaig fer perquè sabia que aniria bé, perquè a mi m’agrada pensar en el meu pare mort i imaginar com era. Penso que estaria orgullós de mi per estar parlant amb tu a Barcelona i que estaria trist pel Brexit. Són suposicions que parteixen de la informació que tinc d’ell. Els nens senten empatia, i a mi la mort del meu pare em va ajudar a ser empàtic. El dolor i la gratitud creixen plegats.

Max Porter | Foto: Ester Roig

Max Porter | Foto: Ester Roig

-En un moment donat, llegim al llibre que “El dol és un projecte a llarg termini”. És una cosa que tots hauríem d’acceptar a l’hora d’afrontar situacions doloroses?

Suposo que sí. I hauríem d’ampliar-ho a l’esfera política i a la història de la civilització. És a dir, amagar les coses sota la catifa no porta res de bo. Si senzillament blanquegem els traumes de la nostra civilització, creem bombolles de dolor que acaben tornant i no ajudem als nostres fills. Quant a la relació que tenim amb el dol, jo voldria que tots l’entenguéssim com un projecte a llarg termini. Em sembla que no avancem perquè no estem pensant d’aquesta manera i cada vegada augmentem més la nostra buidor. Senzillament hem d’acceptar que l’ésser humà és dolent. I aquest és el projecte a llarg termini del corb. Els nens poden ser desagradables els uns amb els altres, però d’alguna manera han après a ser amables. Poden mirar-se al mirall i dir: a la nostra mare li hauríem agradat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris