La veu, també com a objecte d’estudi

A Cast@fiore, els companys nuvolaires i jo mateixa parlem molt de veu. De les veus dels cantants solistes i dels cors, a òperes, concerts i recitals. Iguament en parlen els col·legues de L’Apuntador, perquè, pels actors, la veu també és una eina bàsica de treball. Solem fer-ho a les nostres ressenyes; hi posem la lupa per descriure’n el més petit detall o, al contrari, l’observem de lluny per parlar-ne com un tot. És un tema que ens encanta, només cal veure’ns quan ens reunim en el món no virtual.

Hi ha, però, altres àmbits en els quals es parla de veu amb la mateixa passió que entre els aficionats a la música (de fet, sovint hi trobem també aficionats a la música). I d’això us volia parlar avui, de la veu com a objecte d’estudi, i d’una jornada de treball que va tenir lloc a Castelló de la Plana el passat dissabte 28 de gener. L’Asociación de músicos profesionales de España i el Col·legi oficial de logopedes de la Comunitat Valenciana (encapçalats, en aquest cas, per la seva delegada a València, Isabel Villagar, i pel seu secretari Carlos Vidal, respectivament) van organitzar-hi la quarta Jornada sobre la veu i el cant, un espai de trobada i debat de les diferents disciplines que estudien la veu.

La part central de la Jornada estava dedicada a les cinc ponències, plantejades totes elles com a divulgatives, que van tractar diversos aspectes de la veu. Per començar, Josep Maria Vila, logopeda, ens va parlar de les disfonies psicogèniques, és a dir, de les alteracions de la veu degudes a transtorns psicològics. Per què hi ha persones que perden totalment la veu però les sentim tossir, plorar o xisclar quan les punxen, prova inequívoca que el seu aparell fonador funciona? No tots els casos són tan extrems, però les disfonies psicogèniques poden ser incapacitants i frustrants per a molts professionals (i aquí penso novament en cantants i actors) que pateixen transtorns inoportuns i sense causa aparent. Ai, las! Ens pensem que som éssers racionals i el cert és que tots tenim un passat, un passat ben conservat en un raconet del nostre cervell, que ens juga males passades. La bona notícia és que el logopeda ens farà un cop de mà perquè aprenguem a controlar aquest jo primitiu que conviu amb el racional.

A continuació, l’otorinolaringòloga especialitzada en patologies de la veu Irene López Delgado ens va parlar de com ens obsessionem els pacients amb els nostres plecs vocals (altrament dits cordes vocals) com a causa de tots els nostres mals si parlem de veu, quan en realitat solen ser víctimes col·laterals del mal funcionament d’altres parts del cos (l’aparell digestiu, sovint) o dels nostres mals hàbits. La ponent ens va renyar molt, segurament amb raó. Cantants i no cantants, beveu molta aigua si voleu mantenir la veu en forma! La següent presentació va ser la de Tania Centeno, logopeda especialitzada en cantants. Des del punt de vista muscular, sou hipotensos o hipertensos? El vostres músculs es comporten sempre com si afrontessin una amenaça, o, al contrari, estan excessivament relaxats? Us heu aturat mai a pensar per què? I com afecta això el cant? O quines tècniques es poden aplicar per mirar de corregir els desequilibris? I quines hauríem d’evitar perquè són contraproduents? Per exemple, un hipertens i un hipotens potser no haurien d’escalfar igual la veu…

El cert és que després d’aquestes tres xerrades em semblava un miracle que algú pugui sortir a un escenari i cantar en condicions. Després de les pinzellades que ens van donar els tres professionals, vaig ser més conscient, no ja de la fragilitat de la veu, que em penso que ja ho era, sinó de la varietat de tècniques, teràpies i professionals que ens poden ajudar a tenir-ne cura. Per cert, la logopèdia, que avui ens sembla tan habitual, és una disciplina molt jove, amb unes poques dècades d’història.

Ara que havíem parlat de la veu des d’un punt de vista clínic, era el moment de parlar-ne des del punt de vista tecnològic. Ja em perdonareu que parli de mi mateixa, però és que hi vaig assistir en qualitat d’enginyera especialitzada en tractament de la veu; vaig mirar d’explicar, de la manera més planera possible, com s’obtenen algunes de les representacions gràfiques que fan anar també molts dels professionals que estudien la veu. Finalment, l’expert en apps Jame Day ens va mostrar algunes aplicacions que recollien les idees i suggeriments que havíem vist fins llavors: apps per ajudar a mantenir una posició corporal correcta, per mesurar la nostra tessitura, per veure l’espectrograma de la nostra veu, per fer exercicis de vocalització… Només un advertiment, que es va sentir sovint aquella tarda: com passa amb els medicaments, és millor que consultem amb un professional abans de fer servir apps que proposin exercicis de cant, taules de respiració, etc: ens podrien fer més nosa que servei.

La sala del Casino Antic de Castelló era plena, s’hi havien inscrit cent-cinquanta persones entre logopedes, professors de cant, cantants, professors de secundària i mestres (professionals que també treballen amb la seva veu), aficionats a la música… Abans, durant i després de les ponències, amb comentaris i intercanvis d’opinions, es copsava fàcilment l’interès que hi ha entorn de l’estudi i la cura de la veu i l’èxit de la iniciativa.

La jornada, però, no es va limitar a aquestes xerrades. Abans hi havia hagut un concurs de cant modern, amb l’objectiu d’ajudar a la professionalització de nous valors. Els tres primers premis van ser per a Thalia Garrido, Plablo Llavador i Sofía Royo, però n’hi va haver més; tots ells van rebre com a premi la programació d’almenys un concert remunerat. Insisteixo en el “tots” i, sobretot, en el “remunerat”; sempre s’hauria de pagar els músics per la seva feina però tots sabem que no sempre és el cas. Fa goig de veure que una ciutat petita com Castelló de la Plana té una xarxa de sales de concerts tan activa.

Finalment, després de les ponències també hi va haver música; la Jornada es va cloure amb un petit concert que va presentar tres cantants d’estils diferents: la jove, molt jove, Helena Cruz, que es va encarregar del pop; Sol González, que va fer la secció de jazz, i Elena Salvatierra Sánchez, la representant lírica. Totes tres, acompanyades pel pianista Agustín Manuel Martínez. Va ser la nostra estona per gaudir de les veus.