La millor biblioteca del món

Carme Fenoll, directora del Servei de Biblioteques de la Generalitat, va reunir dimecres totes les responsables de Biblioteques de Catalunya per presentar-los la millor biblioteca del món: la biblioteca de Kista, un barri als afores d’Estocolm.

Ja sabíem que Suècia és el paradís de l’estat del benestar, aquest estat que els escandinaus mantenen des de fa setanta anys i que a nosaltres se’ns ha acabat a la tercera dècada. La Kista és una biblioteca de 2.500 metres quadrats, incardinada en un centre comercial, una gran superfície en què el preu del sòl és prohibitiu però que es justifica per la gran afluència de públic que porta a la biblioteca, uns 650.000 visitants anuals. En els seus usos i horaris, la Kista segueix la lògica del lloc que ocupa i obre des de les 10 del matí fins a les 9 de la nit, 362 dies l’any (només tanca per Sant Esteve, Cap d’Any i Sant Joan). Situada en un barri high tech, amb una població molt diversificada, la Kiste té un equip de bibliotecaris poliglots (entre els 24 membres de l’staff parlen 18 llengües diferents), que atenen les necessitats i donen formació a nouvinguts i immigrants. La biblioteca manté espais reservats al silenci, que faciliten la concentració, però disposa de prou capacitat per diversificar l’espai en zones espaciltzades, segons l’ús, sigui per llegir, mirar vídeos, escoltar podcasts, descansar, fer teatre, conferències, presentacions, jocs, deures, etc. La Kista ha estat distingida en el congrés internacional de la IFLA, celebrat a Cape Town, com la millor biblioteca del món d’aquest 2015. I tot i la seva gran eficàcia arquitectònica, el que dóna valor a aquest equipament és la vocació social i la capacitat per establir vincles de col·laboració amb entitats de fora que es fan seu l’espai per fer-hi activitats educatives o culturals.

Les biblioteques del nostre país també treballen en bona mesura amb aquesta vocació social, com s’ha demostrat amb els dos projectes distingits enguany amb el premi Teresa Rovira. La Gemma Ciuró, directora de la biblioteca comarcal de Blanes, ha tingut la gosadia (o fins i tot diria temeritat) d’habilitar un espai a la biblioteca perquè els adolescents s’hi puguin estar sense cap vigilància adulta. Hi fan deures, lectures, tallers, lleument tutelats però en cap cas controlats. El projecte de Ciuró ha merescut el Premi Teresa Rovira i Comas a la innovació en biblioteca pública, guardó instituït pel Servei de Biblioteques i que enguany ha arribat a la seva tercera edició. La Gisela Ruiz, de la Biblioteca Infantil i Juvenil Can Butjosa, de Parets del Vallès, ha rebut un accèssit pel seu projecte “Els viatges de l’Andana 9 i ¾, o , Com conèixer la literatura infantil i juvenil en família de manera vivencial”. La Gisela, que és una amant del teatre, ha convidat actors amateurs a encarnar personatges o autors clàssics de la literatura universal per tal que els nois i noies estableixin un vincle emocional amb aquests autors. Així, va proposar a la canalla de la seva biblioteca d’anar fins a Copenhaguen perquè coneguessis Hans Christian Andersen, que ara llegiran amb el bagatge d’haver-lo conegut en persona!

Que les biblioteques han complert amb èxit la missió d’acostar la literatura als més joves està contrastat amb casos com el de l’escriptora Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que dimecres explicava a les Jornades l’origen de la seva vocació. “Si sóc escriptora avui és gràcies al fet d’haver pogut llegir a les biblioteques”. Olid va créixer en un barri de Mataró, en una llar sense gaires llibres i en un entorn que no era tampoc gaire catalanoparlant. Najat El Hachmi ha explicat una història semblant. Va ser gràcies a les lectures fetes a la biblioteca que tant l’una com l’altra van adoptar el català com a llengua literària.

La millor biblioteca del món és aquella capaç de fabricar autores com Bel Olid o Najat El Hachi, però també la que facilita la vertebració social en moments tan convulsos com els que vivim ara mateix. Com va observar el director del CCCB Vicenç Villatoro, també convidat a la Jornada, “quan ens mirem el món de les biblioteques, les podem veure com una estesa de caixes negres posades sobre el territori. El sistema de biblioteques és el sistema d’equipaments culturals més enganxat a terra, més capil·lar, menys deslocalitzable. En canvi, la manera de consumir i articular cultura s’està fent cada vegada més deslocalitzada”, va dir Villatoro. L’adscripció cultural de la gent té cada vegada menys a veure amb el territori. Amin Malouf ja va observar que la gran novetat cultural del nostre temps és que avui, per primer cop a la història, un noi de Beirut comparteix més referents amb un altre noi de Nova York o de Roma que no pas tots ells amb els seus respectius pares. “I avui dia, potser tinc més en comú amb un catalanòfil de Toronto que no pas amb la veïna del tercer segona. Les diferències ètniques, culturals o religioses estan redistribuïdes. Avui dia ja és impossible fer un atles lingüístic o de les religions com es feien al segle XIX”, va observar Villatoro.

Davant del risc de fragmentació social que comporta la globalització, les biblioteques poden ser un instrument de verterbració, sosté Villatoro. “Els bibliotecaris sou importants perquè alimenteu la cultura localitzada. Ara que ens conviden a deslocalitzar-nos, vosaltres vertebreu en funció de l’espai. Si no ho fem, tindrem en un mateix espai bombolles de gent que no es troba. La diversitat de l’espai és irreversible, ja no hi haurà mai més territoris monoculturals, però hem de mantenir i cultivar espais compartits com la plaça. I en l’àmbit de la cultura no hi ha res que sigui més plaça que la biblioteca”, va dir Villatoro.

En definitiva, si bé no disposem dels mateixos recursos que els suecs, tenim, per sort, bibliotecàries amb una gran imaginació, com s’ha anat demostrant cada any amb aquest premi a la innovació bibliotecària. Teresa Mañà, professora de la facultat de Biblioteconomia i Documentació, va tancar els parlaments amb un recorregut pels darrers cent anys d’ofici bibliotecari i en acabar es va referir a Teresa Rovira, que solia reivindicar la il·lusió: “Si hem de passar la meitat de la nostra vida treballant, és millor que el que fem ens apassioni”, deia Rovira. “He estat tan feliç fent de bibliotecària que em sembla que no té cap mèrit”. Nosaltres sabem que sí que en té, de mèrit, i molt. I per això us en donem les gràcies.