La Gustav Mahler Jugendorchester fa brillar el Romanticisme

3.04.2017

La temporada de concerts de BCN Clàssics que té lloc al Palau de la Música ens ha brindat l’ocasió de sentir la que segurament és la millor orquestra juvenil del món: la Gustav Mahler Jugendorchester, fundada per Claudio Abbado ara fa trenta anys. En aquesta ocasió la va dirigir Daniel Harding i el concert va comptar amb la participació del baríton Christian Gerhaher, que va cantar Les nuits d’été, de Berlioz. El nivell d’excel·lència de tots els intèrprets va ser tal que va resultar un concert que perdurarà en el record dels assistents.

Christian Gerhaher|Foto: C. Jimrakete

Christian Gerhaher|Foto: C. Jimrakete

Christian Gerhaher, un cantant que ja havíem vist al Liceu fa dos anys en un concert dedicat a Mozart, ens va delectar amb una interpretació delicada i plena de subtilesa de Les nuits d’été, op. 7, de Berlioz. Composta a partir de poemes de Théophile Gautier, és una col·lecció de sis cançons originalment per a veu femenina, amarades d’un aire espectral i misteriós. Cal fer notar que l’estil i la manera de cantar de Gerhaher van fer oblidar que la tessitura original fos de soprano. Ja des de la primera cançó, Vilanelle, el baríton alemany va fer gala d’una veu bonica, lírica, ampla i d’una dicció molt bona. L’orquestra el va acompanyar amb gran delicadesa, acoblant-se perfectament a la veu de Gerhaher, i tot plegat va anar creant un clima misteriós i ple de suspensió, especialment notori en la segona cançó, Sur les lagunes. Gerhaher és un baríton amb una veu lluminosa i homogènia que va exhibir un frasseig fabulós, característica pròpia de tots els liederistes. Té un agut fàcil i potser l’únic punt feble que li podríem trobar són uns greus febles. En conjunt, Gerhaher i l’orquestra van fer una execució brillant i emotiva de l’obra de Berlioz.

A la segona part, la Gustav Mahler Jugendorchester va interpretar un contemporani de Berlioz: Schumann. Concretament, la Simfonia núm. 2, op. 61. Aquí l’orquestra, ampliada d’ençà de la primera part, es va reivindicar com una formació imponent i sòlida, amb una secció de corda molt nodrida que produeix un so brillant i generós. Daniel Harding va dirigir amb gran precisió una orquestra que per a aquesta obra havia adquirit unes dimensions molt considerables. Això va ser especialment palès en l’Scherzo, un moviment rítmicament complex, ple de contratemps, que Harding va fer sonar amb exactitud total. Sense cap entrada a deshora, la massa orquestral va sonar com un cos únic i compacte que sabia matisar i fer sonar cada moviment amb la intensitat adient. La corda va tenir un paper preponderant, espectacular i lluminós que va fer aflorar el Romanticisme abrandat de Schumann. El vent fusta, en canvi, va sonar una mica sec, especialment en l’Adagio espressivo, com si li faltés volada.

La Gustav Mahler Jugendorchester és una formació de nivell absolutament professional, amb la particularitat que els seus integrants no superen els vint-i-cinc anys d’edat. És un goig veure dalt de l’escenari tanta gent jove i sobretot, tantes dones. La secció de corda sencera, estava pràcticament formada només per noies. Podem dir, doncs, que la idea de Claudio Abbado ha fructificat en gran mesura i amb uns resultats excel·lents.