La Bucovina com a metàfora: Appelfeld, Manea, Celan

Avui dimarts 30 de setembre se celebra el Dia Internacional de la Traducció, després que l’any 1991 fos reconeguda la proposta de la Federació Internacional de Traductors, coincidint amb la festivitat de Sant Jeroni, traductor de la Bíblia, un dels quatre doctors de l’església. El PEN Català ha reprès enguany aquesta cita, després de la darrera convocatòria dedicada a la traducció de la literatura sueca l’any 2012, i ho ha fet amb una doble aposta. Avui, a la Central, se celebra la taula rodona “La Bucovina com a metàfora”.

Per una banda, el PEN Català, va organitzar divendres passat, a València, concretament a Ca Revolta, la taula rodona sobre “Traducció poesia d’ahir i d’avui” en la que hi van participar Vicent Alonso, Jaume C. Pons Alorda, Corina Oproae i qui signa aquest article, per parlar, respectivament de les traduccions dels autors Tristan Tzara, Walt Withman i Marin Sorescu.

Per l’altra, avui dimarts dia 30, a la llibreria la Central (del carrer Mallorca),  la taula rodona la protagonitzen tres dels grans “doctors” de la literatura internacional: Paul Celan (Cernăuţi, 1920 – París, 1979), Aharon Appelfeld (Jadova, al costat de Cernăuţi, 1932) i Norman Manea (Suceava, 1936). Bé, de fet, els seus traductors i els lectors de l’obra d’aquests autors nascuts a la Bucovina, la contrada en què, segons Celan, “vivien persones i llibres”.

La Bucovina és una regió europea centreoriental situada entre Galítzia i Moldàvia. Actualment es troba dividia entre Ucraïna i Romania, arran de la Segona Guerra Mundial, després que la regió fos ocupada per les tropes nazis i soviètiques l’any 1940, quan van començar les deportacions i les massacres. No només als camps, sinó també a Sibèria o a altres zones per a exterminar les persones.

La capital tradicional es troba a Ucraïna i el nom de la ciutat en ucraïnès és Chernivtsi –la denominació romanesa és Cernăuţi. Cada comunitat lingüística, jueus, russos, polonesos, hongaresos, alemanys, etc., ha adaptat a la seva parla el nom de la localitat, la qual cosa no fa sinó testimoniar aquest “híbrid cultural” –d’altra banda tan habitual a tot el que van ser les regions centreorientals europees disputades alternativament i històrica pels imperis austríac, otomà i soviètic. Cernăuţi, per la seva arquitectura també, ha estat denominada com la petita Viena –en consonància amb el petit París d’entreguerres amb què es va denominar Bucarest, també per les seves viles i palaus. La segona capital de la Bucovina, l’actual capital romanesa, és la ciutat moldava de Suceava per la històrica pertinença de la regió al principat de Moldàvia.

La Bucovina, si resulta coneguda ho és més aviat pel seu conjunt de monestirs amb pintures murals exteriors –el més conegut dels quals és Voroneţ, reconegut com la capella sixtina de l’est-, conjunt declarat patrimoni mundial de la UNESCO, que no pas per ser la contrada comuna a aquests tres autors que, a més, també han compartit l’experiència de la persecució i de les deportacions per part del nazisme i dels seus col·laboradors.

Paul Antschel –més endavant signarà amb el pseudònim Celan, obtingut per metàtesi del seu cognom- marxa de Cernăuţi cap a Bucarest la primavera de 1945, després de sobreviure dos anys a un camp  de treball al costat de Buzău. Quan se li preguntava que hi feia, ell responia: “cavava”. A Bucarest treballa a l’editorial “Cartea Rusă”, fent de lector i de traductor d’autors russos al romanès, i durant els dos anys que viu a la capital romanesa, coneix la flor i nata dels intel·lectuals romanesos i els autors que visitaven la ciutat: de Tristan Tzara a Louis Aragon o Ilya Ehrenburg. És quan també escriu els seus poemes romanesos, però simultàniament també treballa en el poema “Todesfuge” que es publicarà traduït en romanès pel poeta Petre Solomon, testimoni dels dos anys bucarestins de Celan, abans que aquest emprengués rumb a Viena i exiliar-se definitivament a París, on va seguir escrivint en la seva llengua de sempre, l’alemany, en el seu alemany exiliat, que era també la llengua dels botxins. Potser per això va escriure que la pàtria del poeta era la seva llengua “fins i tot encara que la llengua sigui l’alemany i el poeta sigui jueu”.

Norman Manea afirma que ha continuat vivint a Nova York –va marxar de Romania el 1986, primer fent una estada a Berlín- en llengua romanesa, com Celan vivia en alemany a París. Manea no se sent unit a Celan només pel seu origen, compartir l’experiència del camp de treball i el seu destí bucovinià. Admirador de Kafa, Manea, recupera les tres primeres impossibilitats kafkianes:  la de deixar d’escriure, de fer-ho en alemany, o d’escriure d’una altra manera, a les quals el mateix Kafka n’havia afegit una quarta: la impossibilitat d’escriure, és a dir, en el seu cas, la impossibilitat de viure, d”’aguantar la vida” (“la pàtria encastada tan dramàticament en l’escriptura”). Manea se sorprèn retòricament que Kafka no hagués esmentat una cinquena impossibilitat. La més kafkiana de totes: la impossibilitat de l’exili o la impossibilitat de continuar escrivint a l’exili, fins i tot quan l’escriptor porta amb ell la llengua, igual que el cargol, la casa. Per això, la llengua-domicili de Manea és, al cap i a la fi, una de sola: “fins i tot encara que la llengua sigui el romanès i l’escriptor sigui jueu”. Per a ell, la llengua romanesa també ha estat la llengua dels botxins, a més de ser la dels opressors comunistes.

Quan Appelfeld fuig del camp el 1942 i sobreviu entre tota mena de persones marginals sense saber que és jueu. Sense ser-ne ell pròpiament conscient. Instal·lat a Israel, aprèn hebreu. Manea indica que Appelfeld no omet pas assenyalar què el diferencia de molts altres escriptors israelites: “Jo no he nascut en aquest país. Hi he vingut amb una càrrega àrdua, amb un equipatge molt pesat”. Potser per aquest motiu,no abandona la llengua materna, l’alemany. Però escriu literatura en hebreu, i la temàtica de les seves obres giren al voltant de la xoà, sigui d’abans o després de la Segona Guerra Mundial. Per a l’escriptor, torno a citar Manea, l’Holocaust ha romàs “l’esdeveniment central de la seva existència”, però també molt més que no pas una circumstància estrictament personal.

Tres escriptors que aconsegueixen donar forma a una obra extraordinària a partir de llengües diferents. El pròposit d’aquest encontre és poder mantenir una reflexió sobre l’ús i l’elecció d’una llengua com una decisió que no cau pel seu propi pes, sobre la identitat lligada a la llengua, a l’origen, a la terra, també fins i tot al propi cos, i a la tradició. I a la voluntat d’escriure. Per a qui?

Al voltant de “la darrere Alexandria d’Europa”, tal i com la figura cabdal de les lletres poloneses del segle XX, Zbigniew Herbert (1924-1998) va anomenar la capital de l’“enclavament més oriental de la llengua i la cultura germanoaustríaca, irradiada cap a la cultura romanesa, jueva (jiddish o hebrea), ucraïnesa, polonesa que, al seu torn també rebia inevitablement, les influències de totes aquestes”, és a dir, la contrada de la Bucovina, la Bucovina sobresurt com a metàfora  d’uns escriptors, però també com a metàfora de la nostra contrada occidental, i no com a mers lectors de les seves obres, sinó perquè com deia el contista jueu romanès Moise Cilibi (1812-1870) no és savi qui sap llegir llibres, sinó qui sap què llegeix.