King’s Dido

L’Auditori ha estrenat a temporada de Música Antiga amb una joia: Dido & Aeneas de la mà de The King’s Consort, una de les orquestres amb instruments originals i cor més prestigioses del món, dirigit per l’anglès Robert King. El programa incorporava a la primera part una altra obra de Henry Purcell, Welcome Song: Why are all the Muses mute?

Sembla que els déus s’hagin conjurat aquesta temporada per dur a l’escena barcelonina la història virgiliana de Dido i Enees. Dimecres va inaugurar la programació de Música Antiga a l’Auditori, el dia 26 del mateix mes de novembre veurem una reinterpretació del mite al Teatre Lliure, amb la doble sessió d’”òpera líquida de cambra” en el marc de l’Òpera de Butxaca i Nova Creació, Dido Reloaded/Go, Aeneas, Go!, obres col·lectives dels compositors emergents Xavier Bonfill, Raquel García-Tomás, Joan Magrané i Octavi Rumbau i, encara, una altra versió més, la del Cor Jove de l’Orfeó Català els dies 8 i 9 de febrer de 2015 al Petit Palau.

Encara cal valorar les altres dues propostes, però sospitem que la de dimecres restarà com la versió estrella. The King’s Consort va oferir un concert modèlic. Entre nota i nota ressonava un profund coneixement de l’obra de Henry Purcell, els solistes eren de gran talla artística, el cor va excel·lir, l’orquestra amb instruments originals va brillar i les mans de King combinaven el teclat del clavicèmbal amb les giragonses a l’aire.

Why are all the Muses mute? és una ofrena de Henry Purcell al retorn del rei Jaume II a Windsor al final de l’estiu en l’any que havia estat coronat, el 1685, i havia obtingut un èxit militar, sufocant una rebel·lió. L’obra comença de manera inusual, amb el tenor i un acompanyament senzill que anava despertant les veus i l’orquestra i les convidava a cantar les excel·lències del Cèsar. És inusual per dos motius, per tant, per la fórmula que s’allunya del número de conjunt que encapçala recitatius, àries i cors, però també per l’elecció del tenor com a veu important, donat que en aquella època aquesta corda estava, encara, poc definida. De fet, el Dido de l’òpera que varem sentir després està cantat originàriament per un baix que, juntament amb la veu de baríton, resulten més naturals a la fisiologia masculina.

Les veus solistes van intervenir amb solvència i brillantor, sobretot les veus agudes de les sopranos i els contratenors, amb una afinació impol·luta i una nitidesa cristal·lina. El tenor interpretà les seves àries amb aguts apagats i amb ornaments molt ben resolts, sense estridències, i els baixos van lluir la seva veu especialment rugosa. L’orquestra desplegar les seves arts amb una sonoritat que transportava en el temps, amb el toc avellutat característic de la música barroca tocada amb instruments històrics i amb unes dinàmiques clares i ben dibuixades i una afinació ratllant la perfecció.

Nathum Tate va escriure el llibret de l’òpera Dido & Aeneas, que musicaria Henry Purcell, acostant-se i allunyant-se de Virgili. Escrita en tres actes i d’escassament una hora de durada, la pàgina és d’una bellesa inqüestionable. La versió concertística va ser molt resolutiva, perquè els personatges actuaven sense la partitura -només el cor anava seguint els compassos al paper- i feien molt creïble, malgrat que no hi havia ambientació, les accions i les seves paraules. En la interpretació va haver-hi un punt especialment remarcable que tenia com a protagonista el cor, molt present en tot el concert. En el segon acte, quan la fetillera, interpretada pel contratenor Robin Blaze, i les bruixes, dues sopranos, Julie Cooper i Rebecca Outram, estaven maquinant la separació dels dos protagonistes del drama, el cor s’afegia i envaïa amb ironia l’escena, amb veus exageradament misterioses i gestos insòlits que culminaven la feina feta per la fetillera i les bruixes. La il·luminació ajudava a distingir els moments en què l’escena se situava a la caverna i els que trancorrien a l’aire lliure o al palau. I al tercer acte, la tasca del mariner Charles Daniels fou exemplar, també amb el toc burlesc i de disbauxa que desprenien les seves paraules “Take a boozy short leave of your nymphs on the shore”, animant els seus companys a deixar Cartago i fer camí cap a Roma.

Però abans de la separació del tercer acte i les males arts de la fetillera en el segon, Dido i Enees s’enamoren al primer. Lorna Anderson entra en escena amb presència i una veu excelsa, neta de qualsevol impuresa, amb gran domini dels reguladors i sense abusar del vibrat, un recurs que utilitzava més sovint Julia Doyle, en el paper de Belinda. Ennees, el baríton Peter Harvey en substitució del baix Matthew Brook, va defensar molt bé el paper i va fer intervencions d’altura, amb uns aguts ben resolts i uns greus amb presonalitat. És molt remarcable la feina del contratenor Robin Blaze, una fetillera que es tornava malvada amb les qualitats artístiques de Blaze, una veu fresca i de dicció clara i amb intenció. La mort de la reina Dido fou de manual. Lorna Anderson va dominar l’escenari i va tranmetre la seva tristesa per l’adéu del seu estimat amb solvència i dots interpretatives. Aquí, com en l’escena de la fetillera, Tate s’allnya de Virgili, en primer lloc, perquè Dido mor de pena amorosa i no pas de suïcidi i, en l’altre cas, els Déus són qui maquinen la partida d’Enees i envien Mercuri com a missatger.

Robert King fou tot entusiasme. I, fins i tot, va aparèixer en escena recitant l’epíleg de Tom D’Urfey amb intensitat i una entesa absoluta amb l’orquestra, que rutllava sola mantenint l’excel·lència de tot el concert. Així s’havia encetat el cicle Música Antiga, amb un llistó difícil de superar.

Un dels eixos programàtics d’enguany a l’Auditori és la mediterraneïtat, i aquesta va ser la primera mostra, malgrat que vingués de la mà d’un compositor i uns intèrprets anglesos. El mite que explica l’inici de les Guerres Púniques entre tiris (Cartago) i troians (Roma) se situa a la riba del nostre mar, a l’actual Tuníssia, i va omplir de calidesa l’imponent escenari de la Sala 1, que va aplaudir calorosament els intèrprets.