Islàndia 2013. Crònica d’una decepció

El periodista Èric Lluent (Vila de Gràcia, 1986) acaba de publicar Islàndia 2013. Crònica d’una decepció, un llibre il·luminador que trenca amb alguns mites de la Revolució Islandesa i ens explica com la reforma democràtica que s’hi ha dut a terme no ha estat tan esperançadora com ens han volgut fer creure. Èric Lluent explica en aquesta breu introducció les contradiccions d’un canvi que no ha pogut revertir del tot el col·lapse bancari de 2008.

Islàndia va saltar als titulars de la premsa internacional l’octubre de 2008 quan els tres principals bancs del país es van declarar en bancarrota. En qüestió de dies, els ciutadans d’aquesta illa situada a l’Atlàntic Nord, al bell mig de la falla tectònica que separa Amèrica del Nord i Euroàsia, van patir un terratrèmol socioeconòmic sense precedents que va dur el govern a aprovar una llei d’emergència per tal de nacionalitzar les entitats financeres Glintir, Landsbanki i Kaupthing. Més enllà de les conseqüències econòmiques per a les famílies i per als inversors estrangers, principalment del Regne Unit i d’Holanda, els islandesos van viure la tardor de 2008 en estat de shock, pendents de la televisió i la premsa, com bé descriu la professora de dret europeu a la Universitat d’Islàndia, Elvira Méndez Pinedo, en el llibre La Revolución de los Vikingos. La victoria de los ciudadanos. “Durant aquella tardor els islandesos es troben paralitzats per la incredulitat de veure com s’esvaeixen les seves institucions i els seus somnis de prosperitat”. Méndez, veïna de Reykjavík i una de les persones que des de l’inici de la crisi va participar en les protestes ciutadanes que es van desenvolupar davant del Parlament, explica que els islandesos van percebre el col·lapse bancari com “una guerra financera amb armes de destrucció invisibles i incomprensibles però altament efectives”. El cert, és que una gran massa de ciutadans, la majoria dels quals gaudia d’un nivell de vida privilegiat, va assistir incrèdula a un espectacle rocambolesc, la trama del qual no era gens fàcil de comprendre. El sistema financer islandès, molt poc regulat a causa de l’escassa població de l’illa i de la economia de supervivència que havia marcat el dur dia a dia d’un dels països més pobres d’Europa fins mitjan del segle XX, s’havia convertit en un paradís internacional controlat pels especuladors locals, homes que de la nit al dia feien fortuna del no res i que els propis conciutadans consideraven herois nacionals. La nació estava orgullosa del que les seves entitats bancàries i els seus reguladors havien aconseguit fins aleshores. No en va el novembre de 2007 les Nacions Unides declarava Islàndia com el millor lloc del món on viure, segons l’índex anual que publica l’organització i en el qual s’analitza la situació de 175 estats. Parlar de pobresa a Islàndia s’havia convertit en tabú i la imatge que projectava el país a l’estranger era la d’una nació que recollia èxits mes rere mes gràcies a una fórmula màgica (i que tan sols podien entendre els experts) que assegurava bons resultats, sobretot en l’àmbit financer. Cotxes de gamma alta, grans pantalles de plasma, apartaments a la costa mediterrània, vacances arreu, roba de disseny. Els islandesos, per norma, vivien en l’abundància i tota una generació, els nascuts entre els anys vuitanta i noranta, consideraven aquella situació com l’statu quo natural del país on havien nascut, oblidant la precarietat en la que els seus antecessors havien viscut durant segles. De fet, un dels menjars tradicionals de l’illa (ara convertit en atracció turística) és el tauró podrit. Això és així perquè, durant segles, els seus habitants havien hagut de trobar la manera de conservar el peix que pescaven a l’estiu per tal de sobreviure durant el dur hivern. Una de les fórmules era assecar-lo. L’altra, enterrar-lo sota terra i menjar-se’l podrit al cap d’uns mesos. Però pensar en les penoses condicions de vida dels seus besavis no entrava (ni entra a dia d’avui) en els plans d’una societat que ha situat el consum i l’èxit econòmic en el centre de les seves dianes.

Vaig arribar a Reykjavík per primer cop el 26 de desembre de 2008, gairebé tres mesos després del crac econòmic. En aquell moment, la incertesa regnava entre la població però les festes nadalenques, tot un símbol de la societat de consum i seguides amb furor pels islandesos, van suposar una pausa temporal enmig del cataclisme. La primera impressió que em vaig endur de la visita va ser clara: “aquesta gent té molta pasta i viu molt bé”. De fet, aquesta primera conclusió d’un viatge de deu dies pot ser considerada la llavor del llibre que teniu a les mans. M’explico: la informació que hem rebut al sud d’Europa sobre la Revolució Islandesa ha viscut diverses fases en els darrers cinc anys. La notícia del col·lapse de les institucions bancàries va sorgir com un bolet enmig del bombardeig de notícies que empassem a diari, i tant ràpid com va aparèixer es va esfumar. El desconeixement absolut sobre aquesta illa perduda allà dalt i la por dels mercats financers d’escampar el pànic a la resta de països europeus va fer que l’anàlisi sobre el que estava passant a Islàndia i el que podia passar a la resta del continent fos nul als grans mitjans de comunicació. El pas de tan sols cinc anys ens ha demostrat que el que va succeir a Islàndia era tan sols la caiguda de la primera carta d’un castell de naips que ha arrossegat a la pobresa i a la precarietat a milions de persones al continent europeu. Amb l’acceptació de la crisi econòmica, o estafa capitalista, segons el prisma en què es valori el que està passant a les nostres societats, els mitjans van veure en Islàndia l’exemple a analitzar, considerant-la punt d’origen i camp de proves a l’hora de copsar la reacció popular envers les dures mesures d’austeritat proposades i impulsades pel Fons Monetari Internacional (FMI). Per raons de singularitat democràtica que detallaré més endavant, els ciutadans islandesos van aconseguir enderrocar el govern que estava al poder en el moment del col·lapse i van iniciar un procés obert per tal de renovar la constitució. Els mitjans del centreesquerra ideològic de casa nostra van vendre Islàndia com una nació revolucionària que havia vençut al capital. Així, és habitual trobar a Catalunya persones amb pensament crític que afirmen que a Islàndia s’han empresonat els banquers responsables, que s’han fet fora els polítics corruptes i que el país té una nova constitució escrita pels ciutadans. Creient aquestes mitges veritats o deliberades mentides, no ha estat difícil veure banderes islandeses a les protestes del moviment dels indignats a Barcelona o Madrid, per exemple. Com una societat tan ostentosament consumista podia haver-se convertit en el referent dels moviments anticapitalistes del sud d’Europa? Partint d’aquesta qüestió inicial vaig arribar a Islàndia l’estiu de 2013, en la meva cinquena estada al país, per tal de trobar-hi respostes. Per començar vaig recopilar la informació per entendre fins a quin punt eren veritat aquestes afirmacions que estaven en boca de les persones del meu entorn i a les xarxes socials. I és quan s’aprofundeix en els fets que es narren parcialment als mitjans de comunicació quan un descobreix que no tot és tan bonic com ens han explicat. Si bé s’han condemnat banquers a penes de presó, aquests són una minoria i les penes ronden entre els nou mesos i els cinc anys. Per tant, la idea generalitzada que els banquers estan a la presó és falsa. Més si tenim en compte que Islàndia només aplica penes de presó de llarga durada en casos excepcionals. El Primer Ministre en el moment de la caiguda dels bancs, Geir H. Haarde, va ser jutjat per un tribunal especial que el va declarar culpable de negligència i mala gestió de govern, una sentència simbòlica que no comporta cap pena de presó ni econòmica i, de fet, és el propi Estat islandès qui ha hagut de pagar els costos judicials de Haarde, que ascendeixen a més de 140 mil euros. Però la gran mentida que s’ha escampat a l’estranger és que els ciutadans van canviar la constitució, per tal de blindar-se en un futur i evitar les repercussions socials d’un col·lapse econòmic d’aquestes característiques. És aquest un dels principals punts que tractaré en aquesta crònica sociopolítica d’Islàndia durant l’any 2013, perquè el que ha succeït, sense cap mena de ressò mediàtic, ha dinamitat tota esperança de canviar el sistema que ha dut el país nòrdic i mitja Europa a la situació de precarietat actual. Un context en què els ciutadans són les principals víctimes de les ac­cions d’un grup reduït de poderosos que durant dècades, i encara ara, han jugat a l’especulació de forma compulsiva acumulant, alguns d’ells, les grans fortunes mundials que fan de la nostra realitat una gran paradoxa. Mentre els més rics s’enriqueixen, la gran massa social s’empobreix i perd drets legislatura rere legislatura. A l’Estat espanyol, per exemple, el nombre de persones amb grans fortunes va augmentar un 5,4 per cent l’any 2012 mentre l’atur marcava rècords històrics. Des d’un punt de vista crític, no podem concebre Islàndia com l’exemple a seguir perquè, com procuro demostrar en aquest treball, es tracta d’un país regit per les lleis del mercat neoliberal internacional en el que no s’han dut a terme les mesures que la gent ha proposat de forma democràtica i en processos altament consensuats per tota mena de sectors socials. El moviment de protesta islandès pot ser considerat un referent, com molts d’altres, pel fet de tractar-se d’una resposta contundent de la societat davant dels abusos del capital i les negligències de la classe política però, malgrat l’esforç de milers de persones per canviar les lleis que determinen les seves vides (tant les escrites com les que no ho estan), no es pot afirmar que els ciutadans d’Islàndia hagin derrotat el sistema perquè, de fet, aquesta batalla l’ha guanyat, sense cap mena de dubte, el sistema governant. Hi ha qui pensa que els canvis històrics no es poden fer d’un dia per l’altre i que, per tant, aquest pas enrere viscut l’any 2013 és un pas natural, acceptable, perquè la llavor de la revolució ja està sembrada. Aquest llibre no pretén menysprear l’organització popular ni les fites aconseguides pels ciutadans islandesos, sinó que busca narrar els fets succeïts en un any de decepcions per tal de conscienciar els ciutadans de parla catalana sobre la realitat d’un país que, tot i la seva llarga cultura democràtica (que comparativament amb la de l’Estat espanyol és molt més real i participativa), no deixa de ser una societat de consum en la que les necessitats del mercat financer passen per sobre de la voluntat popular a través d’estratègies molt similars a les de països com el nostre, on la corrupció és una realitat quotidiana i cada cop més visible. Conèixer el moviment de lluita del país escandinau és interessant per ampliar el rerefons sobre les revoltes contemporànies (en aquest sentit el llibre de Méndez és la referència ineludible) però no es pot considerar exportar el seu model a Catalunya o a l’Estat ja que hi ha diferències cabdals que ho impossibiliten.

Un model de revolta no exportable

Són molts els activistes socials que s’han solidaritzat amb la lluita islandesa i que han vist en ella un exemple a seguir. Quant a organització i fites aconseguides, les protestes a Islàndia poden semblar el patró en què s’haurien d’inspirar altres revoltes a Europa però la singularitat d’aquesta illa fa que pensar en l’exportació del model islandès sigui més aviat una quimera que no pas una realitat factible. Hi ha dos moments claus en què el poder popular es va mobilitzar als carrers de la capital i molt simbòlicament a la plaça del Parlament per tal d’influir en la presa de decisions que afectarien el futur de milers de famílies. La primera d’aquestes mobilitzacions històriques s’intensifica el 20 de gener de 2009 i és coneguda com la Revolució de les Cassoles, ja que molts dels ciutadans que hi van participar van utilitzar estris de cuina per fer soroll davant del Parlament. La mobilització va guanyar adeptes i per primer cop en la història de la Islàndia independent (el país aconsegueix la independència l’any 1944) la policia es constitueix com a força antiavalots. Les protestes, de caire pacífic, deriven en una mostra de ràbia el dia 22 del mateix mes en què els ciutadans llancen focs artificials i tota mena d’objectes al Parlament. La policia carrega i utilitza gas pebre per dispersar la concentració. Quatre dies més tard, el 26 de gener, es confirma la caiguda del govern, format per la coalició del Partit de la Independència i l’Aliança Socialdemòcrata. Fins aleshores l’economia nacional s’havia enfonsat, els principals bancs s’havien nacionalitzat però l’Estat no disposava de fons per rescatar-los i l’FMI ja havia aprovat un primer paquet d’ajuda de 2.100 milions de dòlars. Malgrat aquestes ajudes, les famílies veuen com la quota dels seus préstecs hipotecaris es multiplica per dos o per tres d’un dia per l’altre a causa de la devaluació de la corona islandesa. Si a principis de 2008, 90 corones equivalien a un euro, al mes de novembre el Banc Central d’Islàndia donava un valor de 182,5 corones mentre que el Banc Central Europeu dictaminava que un euro era equivalent a 280 corones. La societat es trobava en un carreró sense sortida i amb una població total de poc més de 300 mil habitants semblava impossible que el govern, escollit el maig de 2007, continués amb la seva legislatura. És important anotar que a Islàndia, essent un Estat amb un marcat caràcter pacifista (no compta amb exèrcit propi i els agents de policia no duen armes de foc), les institucions no van poder posar en marxa l’aparell repressiu com hauria passat en la majoria de països europeus, especialment al sud del continent. Aquest fet i la pressió de la gent sobre els membres del govern (que literalment es veien rodejats en un Parlament d’escasses dimensions del qual amb prou feines podien sortir escortats per la policia) expliquen el perquè de la renuncia del Primer Ministre, Geir H. Haarde, que va adduir motius de salut igual que la número u dels socialdemòcrates, Ingibjörg Sólrún Gísladóttir, que ocupava el càrrec de ministra d’Exteriors. Amb la caiguda del govern, se’n forma un de provisional i s’anuncien eleccions pel 25 d’abril de 2009. La victòria popular és, en aquest cas, més que evident però molt lligada a les característiques d’un indret amb poca població i amb un nul tarannà repressiu vers la lluita ciutadana al carrer. Pensar que aquesta mena de pressió social pugui enderrocar governs en països amb tan poca trajectòria democràtica com el nostre és tot un error. Només cal revisar l’hemeroteca i veure quina resposta va tenir el govern d’Artur Mas, la conselleria d’Interior de Felip Puig i els antiavalots dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana el 27 de maig de 2011 per als milers de persones que pacíficament s’havien concentrat a la plaça de Catalunya de Barcelona. Tenint en compte els precedents, és evident que es pot descartar l’efectivitat d’una protesta a l’islandesa (majoritàriament no violenta però amb un alt grau de coacció cap als membres del govern) a casa nostra.

La segona gran victòria del moviment de protesta islandès mereix una explicació del marc legal en el qual els ciutadans es van poder emparar per evitar fer-se càrrec d’un deute privat milionari que els poders fàctics internacionals i el propi govern de centreesquerra que va sortir escollit a les eleccions de 2009 volien encolomar a les famílies. Es tracta del cas Icesave. Arran del deute exterior de les entitats nacionalitzades, Islàndia va rebre fortes pressions internacionals liderades pel Regne Unit, que va aplicar la llei antiterrorista a Islàndia per tal de bloquejar el capital i béns de les entitats financeres que operaven al país anglosaxó. El nou govern islandès entenia que recuperar la confiança de l’estranger era clau per a la recuperació de l’economia nacional, així que eixugar el deute extern va ser una prioritat per a l’executiu. A ningú se li escapa que el Fons Monetari Internacional va condicionar la continuïtat de les ajudes a la solució d’aquesta qüestió. Així, el Parlament va debatre i aprovar una proposta en la que cada família islandesa havia de pagar 48.000 euros en quinze anys, només dedicats a cobrir el deute generat pels bancs islandesos a l’exterior. L’oposició es va fer evident als carrers el 2 de gener de 2010, quan els ciutadans van encendre fogueres a la plaça del Parlament i van llençar bengales en senyal d’emergència. Aquell mateix dia, el grup ciutadà InDefence va presentar al President de la República, Ólafur Ragnar Grímsson, més de 56 mil firmes, equivalents al 23,3 per cent dels cens, demanant-li que no firmés la llei aprovada pel Parlament. Grímsson s’hi va negar tres dies més tard i va dur la llei a referèndum, en el que va guanyar el no per més del 93 per cent dels vots emesos. La llei va quedar anul·lada i el Parlament en va fer una altra que, de nou, el President es va negar a firmar i va dur a referèndum. Tot i ser una proposta més suau, el no va tornar a guanyar i el cas Icesave va quedar en mans de la justícia internacional. Amb tot, és cabdal apuntar que aquesta victòria històrica és conseqüència de l’article 26 de la constitució islandesa (hereva d’una constitució danesa de finals del segle XIX) en què es concreta que el President pot negar-se a signar una llei, duent-la així a referèndum per tal que l’aprovin o la rebutgin els ciutadans. Es tracta, doncs, d’una situació que mai es podria donar a casa nostra, tenint en compte la legislació vigent. I, a més, s’ha de subratllar que els islandesos amb aquest no no es negaven a pagar el deute, sinó a fer-ho en les condicions abusives que els imposaven el Regne Unit, Holanda i l’FMI.