Festival Dau. Hi ha un joc esperant-te a taula

Pares i fills compartint temps plegats més enllà de l’estona dels deures o la del sopar? Sí, és possible. Una gran sala plena de la Fabra i Coats ho certificava aquest cap de setmana. Tot de famílies jugaven davant de taulers acompanyats de voluntaris que guiaven les partides. Els jocs de taula ajuden a reunir, cohesionar. Abans, però, cal trencar la barrera de la paciència, la dificultat de jugar, que és mínima, i l’obsessió de marcar una durada a la partida. Al Festival DAU, dissabte i diumenge, aquests obstacles eren gairebé imperceptibles. Tothom jugava fluidament, sense exigències. “Jugar és una activitat saludable però suposa també un grau més”, m’explica Oriol Comas, el director. “Llegir un llibre o veure una pel·lícula no implica el tabú de les regles. El plaer arriba abans. El problema del joc és que és una activitat iniciàtica i cal posar-se en situació”. Aquesta és la percepció errònia de molts jugadors potencials que es vol combatre des del DAU.

Cobreixo el festival i no em puc considerar ni de bon tros un jugador aficionat. Desconec bona part del sector: que implica, quines són les particularitats, l’oferta… De fet, els jocs taula ni tan sols els tinc inclosos en una suposada llista personal de prioritats d’oci. No tinc en compte que són un recurs lúdic de primera qualitat. Al DAU me n’he adonat clarament: tothom té el seu joc i jugar ha de ser, en primer lloc, un mètode de diversió que arrossegarà també d’altres aspectes enriquidors. A entendre-ho m’hi ha ajudat, per exemple, François Gandon, creador de Quadropolis i guanyador del premi al millor autor novell en aquesta cinquena edició. “Busquem massa valors complementaris al joc i ens oblidem d’esbargir-nos”.

Gandon es pot considerar un fals creador principiant. “Vaig començar creant jocs casolans per a la meva filla. A mesura que ella creixia, jo anava adaptant els jocs a la seva edat. Al principi hi dedicava poc temps però de mica en mica vaig començar a destinar-hi més hores fins que em van sobrevenir les ganes de veure’m un joc publicat”. Té la intenció de continuar creant però assegura que ha de “reprimir les idees” perquè no té temps de desenvolupar-les totes i això el frustra. De moment, continua creant a casa per a la família, que són els seus primer jugadors, primordials. “Fer un joc és llarg, hi ha molta feina prèvia. No només crear-lo. Cal jugar-lo per simplificar, corregir. Hi ha període llarg de test and learn“.

El DAU, però, no només està dedicat al joc familiar. Una part important de l’atenció se l’emporten els jugadors experimentats i les editorials. Tot el que mouen els jocs de taula és senzillament al·lucinant. Impliquen d’una forma total i integradora empresa, divulgació de coneixement i una dosi alta de passió. A escala local però també mundial. De fet, connecten i remouen una part del món. Des de la Xina, Canadà i altres països, han arribat al festival un fotimer de jugadors per a participar en el Segon Campionat Internacional de Pandemic. Pandemic és un joc cooperatiu -o tothom guanya o perdem tots- que enfronta als participants a una enorme epidèmia que afecta 48 ciutats i cal eradicar. Diumenge al matí, va guanyar la final l’equip francès.

A banda de la dimensió purament lúdica del festival, Comas ha volgut potenciar altres racons del món del joc. Per exemple, el joc infantil amb l’àrea única d’El Dauet. I també les petites editorials, que tenen un espai propi, amb representació d’autors que s’autoediten. El valencià Manu Palau n’és un. Dissenyador gràfic del Teatro Real de Madrid, fa uns quants anys que combina la feina amb la creació i l’edició dels jocs que ell mateix inventa i ven a altres països. El va sorprendre que els primers jocs que va publicar, de propòsit educatiu, no tinguessin tant de resultat com els darrers, on la intenció didàctica queda en un segon pla. Aquesta subtilitat ha contribuït, per exemple, al triomf de Mix it. Per a Palau, el problema del sector continua sent el desconeixement. “La gent no sap que hi ha tot un món més enllà dels quatre jocs que té al cap. El Monopoly té més de vuitanta anys, per exemple. Aquest problema es va solucionant gràcies a la crisi que ha ajudat l’expansió dels jocs. Jugar no és massa car i és una forma d’oci amb un recorregut molt llarg”.

La llengua també hi és present. Amb el 7è Campionat Mundial d’Scrabble en català però sobretot amb la feina que fa el Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, que participa en el DAU per promoure el joc de taula en català. La comunicació oral, especialment al començament del joc, i la lectura són fonamentals a l’hora de jugar. Maria Gassiot, representant del CNL de la ciutat, m’explica que la demanda de jocs en llengua catalana ha crescut després d’una bona coordinació entre el Consorci per a la Normalització Lingüística, els fabricants i els botiguers. “Si tu no tens un joc en català, vol dir que ningú et considera client seu. Qui en busca un i no el troba es pot sentir menystingut”. Un editor alemany li qüestionava si era tan important, pels costos de fabricació que comporta, afegir una altra llengua a la caixa i les instruccions. “Si per a la gent és important, ho podem fer”, opina Gassiot.

“Aquest joc de taula és com una sèrie de televisió”. Comas apareix a mitja tarda de dissabte, moment àlgid del festival, amb “un tresor” sota el braç. Abans que comencem a parlar sobre la crida anual que porta cinc anys muntant, vol explicar-me que és el que porta: un tauler de Pandemic. L’obre, me’l mostra i m’indica que li han signat els autors del joc, Matt Leacock i Tom Lehmann. És un joc dels catalogats com a legacy: les decisions que es prenen en cada jugada afectaran els següents passos. Quan el joc acaba, queda inservible. Guarda el tauler com un tresor perquè representa també moltes hores de joc compartides. És a dir, el propòsit de prioritzar i trobar els dies per reunir-se. En aquest sentit, Comas explica que Alemanya, el país capdavanter del joc, ens du molt avantatge amb el nombre d’hores destinades a jugar. No és una qüestió de clima, com algú comentava durant el festival: “A Alemanya, jugar és una realitat familiar present cada dia. La conciliació laboral és un fet. La vida en família és més plena”. Aquí encara som a moltíssima distància. De la conciliació real i del concepte de jugar teutònic: res d’infantil, sinònim de qualitat de vida i comunicació palpable.